27 junio 2008

COMPARATIVA AMB ALTRES MUNICIPIS

Constantment estem a l’aguait mirant el que es fa a altres municipis, per no quedar enrere en cap tema. Fins i tot, intentem apuntar-nos a viatges que organitza la Diputació i altre estaments per anar a veure experiències de fora del nostre país.

La setmana passada vaig estar dinant amb el president del Consell Comarcal del Vallès Oriental, que a més a més és l’alcalde de la Llagosta. Periòdicament tenim trobades per posar temes en comú. Aquesta última reunió la vam fer a La Llagosta, per tant, em vaig desplaçar a aquest municipi que es troba a 30 – 35 Km. de Dosrius i el seu alcalde em va explicar les característiques d’aquest poble.

La Llagosta és un municipi que actualment té uns 14.000 habitants. Dosrius en té al voltant de 5.000. La Llagosta té 3 Km2, Dosrius en té més de 41. La Llagosta és un sol nucli de població i Dosrius en té tres de ben identificats.

Comencem a veure els avantatges de la Llagosta. Les 14.000 persones viuen en 8 Km. de carrers. Les 5.000 de Dosrius viuen al voltant de 70 Km. de carrers. L’alcalde de la Llagosta em va comentar que ells no noten la crisi, donat que la construcció no és el seu punt fort d’entrada d’ingressos, ja que viuen de l’IBI. Atenent que és un poble compacte tenen molts recursos i els serveis de manteniment de carrers, neteja, enllumenat i clavegueram són molt inferiors al del municipi de Dosrius, fins i tot, la recollida de les escombraries.

Però, si aprofundim una mica més, veurem que La Llagosta només té un pavelló esportiu, mentre que a Dosrius n’hi ha tres. La Llagosta té una bona biblioteca, nosaltres també en tindrem una. La Llagosta fa una festa major, nosaltres de grosses en tenim tres, i així podríem anar explicant comparatives que ens portarien a veure que en qüestió d’eficiència dels recursos que administra els ajuntaments, Dosrius no es pot comparar amb la Llagosta.

Nosaltres tenim altres encants, majoritàriament la nostra gent viu en cases o pisos poc massificats, tot i que La Llagosta no es veu massificada. Els nous barris enganxats al nucli antic compten amb grans espais, amb zones verdes i zones d’equipaments.

El que sí m’agradaria tenir, igual com La Llagosta, és una estació de tren, ja que seria un gran avantatge per a la població.

Però, vaja, tenim el que tenim. Estem contents i continuarem treballant per treure tot el profit dels nostres recursos, tan econòmics com naturals.

25 junio 2008

EL CONSENS DE LES GRANS INFRAESTRUCTURES

A la comarca estem continuant amb el gran debat de les infraestructures. Portem molts anys parlant-ne i, en principi, sembla que les posicions siguin les mateixes, però amb avenços significatius. Això vol dir que la feina que s’ha fet no ha caigut en un sac trencat, ja que el Ministeri de Foment ha passat la competència de la N-II a la Generalitat i, a més a més, hi ha aportat 400 milions d’euros. Atenció amb la xifra que, tot i que es diu que no serà suficient, són molts mils de milions de les antigues pessetes!

Estic convençut que és la inversió més important que s’ha produït a la nostra comarca, en tota la seva història.

Si mirem el que ha passat amb les grans obres, veiem que sempre hi ha hagut persones contràries a l’obra a realitzar: sigui un col•lectiu, sigui una administració, sigui una plataforma que s’hagi creat.

Estic convençut que si s’hagués necessitat el consens total per a la construcció de l’autopista des de Montgat fins a Mataró, no hagués estat possible fer-la. Mirem què passa amb la línia de molt alta tensió (MAT), el quart cinturó o el túnel de Bracons. Fins i tot, estic convençut que en Miquel Biada, l’any 1850, quan va dissenyar la primera línia de tren Mataró-Barcelona, el consens no devia ser total.

En el nostre municipi hem viscut una transformació de la nostra carretera principal i la paraula de trinxar el territori va sortir en el moment de planificar, en el moment que es va fer l’obra i, fins i tot, estic convençut que si s’hagués fet una enquesta al poble, haguessin sortit molts NO a la construcció de la nova carretera, tot i que tinc el convenciment que el Sí hagués guanyat. Tot i això, en aquests moments no sento cap veu crítica, ans al contrari, la gent està molt orgullosa d’aquesta nova carretera.

Tornem al Maresme, hem de portar la màxima informació, hem de fer els estudis necessaris, que ja en tenim uns quants, però també hem de decidir. Cal escoltar la veu crítica que pot aportar millores, però també cal que qui hi estigui d’acord es defineixi clarament i amb contundència, ja que a la nostra comarca predominen, en aquests moments, unes veus contràries a les planificacions i propostes tècniques, que jo penso que són molt poc significatives.

18 junio 2008

ACCIDENTS DE TRÀNSIT

Com a alcalde, un dels fets més desagradables que m’ha tocat viure han estat els accidents de trànsit, i encara és més dur quan hi han perdut la vida persones.

Vam viure un període, d’octubre de 2002 fins al febrer de 2004, en què hi varen haver sis morts al nostre terme municipal. Concretament, les víctimes del municipi les vàrem viure amb molta angoixa i patiment i en un procés de reflexió molt profund, que ens va fer veure que havíem d’actuar i fer tot el possible perquè es reduïssin les imprudències i la velocitat, que són la causa de la majoria d’accidents.

Vàrem actuar molt fermament, instal•lant un radar mòbil en els llocs més perillosos i això ja va ser motiu per reduir la velocitat. Com que els conductors no sabien en quin lloc s’havia instal•lat el radar, conduïen amb molta més cura i precaució. Però, jo crec que la construcció de la nova carretera ha estat el més definitiu, no només per l’efecte que ha tingut en aquests tres quilòmetres que s’han transformat, sinó pel relaxament que això produeix, que s’encomana a tot el municipi.

Sigui pel que sigui, des de febrer de 2004, que jo sàpiga, no hem tingut cap accident amb víctimes mortals. Això és molt satisfactori!

15 junio 2008

EN MOMENTS DIFÍCILS, CAL BUSCAR RECURSOS DE TOT ARREU

Com tothom es pot imaginar, els ajuntaments estem patint una crisi bastant important, ja que la baixada de la construcció afecta molt la hisenda municipal, així com també la pujada dels interessos, ja que els préstecs són més cars, els fons europeus pràcticament s’han acabat i, per altra banda, cal donar més serveis i no es pot aturar el funcionament de cap àrea vital de l’Ajuntament.

Per aquest motiu, cal buscar altres maneres de fer obres i de donar serveis.

En aquestes últimes setmanes s’estan fent tres obres que, a l’Ajuntament, en principi, no li costaran res. Obres importants, que si haguéssim de fer un projecte, fer tots els passos necessaris per aprovar-lo, buscar les partides pressupostàries per fer un procediment d’adjudicació, etc., el cost seria molt important.

Aquestes tres obres s’han aconseguit mitjançant negociacions amb industrials o persones que tenen activitats econòmiques al nostre municipi, a qui hem fet entendre que han de fer aportacions, no econòmiques, sinó en obres que per a ells són molt més fàcils, ja que tenen les màquines i els és més senzill poder negociar amb els industrials del seu entorn.

Concretament, una de les obres que s’està fent és a la pujada de can Massuet, venint de Dosrius, estem construint un hivernacle de 300 m2, que ha de servir com a centre de jardineria de la brigada municipal i com a magatzem per guardar totes les eines que utilitzen els serveis municipals. D’aquesta manera, la zona de sota el consultori metge, que és on hi ha tots els estris de la brigada, podrà netejar-se i ser un lloc de referència per a les entitats, ja sigui com a casal dels joves, casal dels avis o el que calgui. En pocs dies aquest hivernacle estarà construït.

Prop de l’Ajuntament hi ha un espai que en diem la plaça de can Bellonc, que també s’havia de remodelar. En aquests moments hi ha màquines fent murs de pedra, segons dibuixos fets pels Serveis Tècnics Municipals. En aquest indret hi ha un pi que té una característica molt especial, atès que el podríem batejar com el pi del bombardeig, ja que va néixer durant els anys de la Guerra Civil (1936-1939). Gent molt gran recorda que hi jugaven escenificant bombardejos i el cap del pi el feien tocar a terra. Imagineu-vos el poc temps que tenia aquest arbre i com s’ha transformat.

Aquesta plaça s’ha de convertir en un indret per anar a escoltar música i per anar a llegir un llibre, amb tota tranquil•litat, a l’ombra del pi del bombardeig.

També s’ha arranjat, i molt bé, el Molinot de Canyamars. S’hi ha posat una capa de terra amb sauló a la part de sobre, quedant una esplanada en la qual hi farem molts actes culturals i trobades de tota mena, sota l’ombra dels arbres del Pla del Molinot.

L’obra que s’hi ha fet té valor econòmic, però, com us he dit, de l’Ajuntament, per ara, no ha sortit cap euro per tirar endavant aquestes tres obres.

08 junio 2008

ESTEM PROU MADURS PER FER UN SISTEMA ASSAMBLEARI?

És ben cert que els acords assemblearis són els més justos en un sistema democràtic, però crec que encara no tenim la maduresa suficient com per acceptar un resultat que no ens agradi.

Dic això, perquè els companys d’Esquerra Republicana estan en un procés d’eleccions i és una caixa tancada quin serà el resultat final.

Alguns militants del partit estan orgullosos, però altres veuen que no és el millor sistema, ja que sigui quin sigui el resultat hi haurà guanyadors i, el més greu, també perdedors. Què faran aquests perdedors?

La història ens diu que a l’època d’en Joan Hortalà hi va haver la pugna amb l’Àngel Colom, va guanyar l’Àngel Colom i l’Hortalà va crear un altre partit polític, anomenat Esquerra Catalana.

Es va repetir la història quan van haver-hi detractors de l’Àngel Colom, que quan l’assemblea no li va donar el suport, va crear el partit per la Independència, conjuntament amb la Pilar Rahola.

Això demostra les meves conviccions, que són que tothom té la seva veritat i que acceptar que no te la donin és molt dolorós, ja que després la defenses dividint la força, amb les conseqüències que això comporta, no només per al partit sinó també per al nostre país.

Tots plegats ens hi juguem molt aquest mes de juny, amb les eleccions d’Esquerra Republicana de Catalunya.

05 junio 2008

MÉS SOBRE LA CANONADA DE CONNEXIÓ DE L’EBRE AMB EL SISTEMA D’ATLL

Per sort ha plogut i podem dir que ha plogut bé. Ara tenim el gran dilema de si s’ha de fer la canonada de l’Ebre per connectar amb el sistema d’ATLL.

La gent de l’Ebre es manifesta perquè no es construeixi cap transvasament, perquè veuen que la gent del Ter, a la província de Girona, ha sortit malparada del transvasament que es va fer d’aquest riu cap a l’àrea Metropolitana de Barcelona, ja que s’havia fet una concessió d’uns metres cúbics i en realitat s’han convertit en molts més, deixant el cabal del Ter en una situació molt precària.

Tothom té la seva raó, però jo crec que perquè siguem un país modern, un país avançat, amb ganes de créixer en tots els àmbits, hem de poder garantir el recurs de l’aigua, ja que cada vegada en necessitarem més. La població ja ha demostrat que quan se li ha demanat que faci un esforç de reducció de consum, l’ha fet, però també hem de ser conscients que en pocs anys passarem de 8 milions d’habitants i això vol dir més necessitat d’aigua. No podem limitar la indústria, el turisme i així podríem anar dient sectors, fets i situacions, que aconsellen tenir garantit el recurs de l’element més important per a la vida.

El govern d’Entesa ha fet un pas molt important, ja que preveu aportar al sistema 200 Hm3/any d’aigua dessalada de mar, i 100 de depuració i això és molta aigua. Però aquesta aigua hem d’intentar que pugui arribar al màxim de població possible, per això cal construir canonades que la transportin.

El col•lector de l’Ebre no només estava pensat per portar l’aigua de l’Ebre fins al sistema d’ATLL, també es contemplava per moure l’aigua de la dessaladora de Cunit, que generarà 60 Hm3/any, per allà el 2012, i la del Llobregat, que totes les previsions apunten que, al maig del 2009, també produirà 60 Hm3/any.

Jo crec que ja que la canonada està comprada, que s’ha adjudicat a les empreses i que hi ha disponibilitat econòmica, s’ha de construir, si més no fins a Tarragona, i així l’aigua de qualsevol racó pot ser subministrada a molta més població.

01 junio 2008

REUNONS QUE T’ENRIQUEIXEN

Aquesta setmana, que ha passat, han estat a la nostra comarca una representació de les dones de la Unió de la Selva, concretament de Xiapes, Mèxic. Dones amb totes les característiques de les persones natives d’aquelles contrades.

La representació d’aquesta associació ha vingut a visitar, entre moltes altres coses, les administracions que dins el seu pressupost tenen contemplat donar ajudes al que en diem “el tercer món”, ajudes per realitzar projectes en comunitats on hi ha molt per fer.

També varen venir a veure les botigues que els vénen els productes, o sigui, les botigues anomenades “del comerç just” i així el seu producte no ha de passar per majoristes.

Varen venir al Consell Comarcal, i vaig estar més d’una hora xerrant amb elles. La veritat és que t’enriqueix veure que aquestes dones s’han hagut d’enfrontar a la seva realitat, que no és més que, en el seu entorn, el homes veuen la seva dona submisa, que no té altra cosa a fer que estar a casa seva a disposició del marit. Però elles han entès que poden aportar més a la societat, per això han creat aquesta cooperativa, amb l’esperit de ser productives i amb l’esperit que es valori més el seu treball.

Han vist que gràcies als seu esfors poden fer un gran canvi, un dels productes que comercialitzen i que els dóna més ingressos és el cafè, ja que ara el preu el posen elles. Abans hi anava un negociant i era ell qui deia què se’ls havia de pagar.

Imagineu-vos si els devia deixar guanyar gaire. Però ara no, ara són elles les que marquen el preu i amb això han tingut un augment d’ingressos important.

També cal destacar un fet que em varen explicar, que els diners que el Consell Comarcal hi va destinar perquè fessin projectes de formació, els van destinar a fer cursos per als homes, per resoldre els conflictes familiars que pot generar el fet que la dona surti de casa a fer reunions, a treballar i ja no us dic que vagi de viatge a Europa.

Aquesta reunió va ser molt agradable, ja que estaves davant de persones sense gens d’estrès, amb una respiració pausada i amb un posat de pau, amb moltes ganes d’ajudar la comunitat, inquietes d’esperit, no de neguit. Un comentari que varen fer és que varen estar a Barcelona i no els va agradar el brogit de cotxes i el moviment que hi havia.