TENIM UN NOU PARTIT POLÍTIC AL NOSTRE MUNICIPI

Ja s’ha presentat oficialment a l’Ajuntament un nou partit polític anomenat “Plataforma Alternativa Ciutadana de Dosrius”. És una bona notícia que persones del municipi s’ajuntin per fer política, per presentar-se a les properes eleccions.

Es tracta de persones que ja estan dins de col·lectius i entitats i que volen fer el pas de gestionar l’Ajuntament.

Llàstima que aquestes persones, segons el meu parer, vagin dins d’un partit independent, ja que l’experiència em diu que per assolir inversió externa d’altres administracions has d’estar-hi ficat en el mon de la política i saber quins són els mecanismes i les tecles que has de tocar, encara més en aquestes èpoques de crisi i pressupostos molt ajustats. Aconseguir que inverteixin en el teu municipi no és una feina fàcil. Si a més a més, no ets de cap partit que pugui tenir referències a les administracions superiors, el tema encara és molt més costós.

Faig aquesta reflexió, ja que a mi m’hagués agradat, com a veí del municipi, que aquestes persones que s’han volgut introduir en el món de la política ho haguessin fet en partits estables, ja sigui Convergència i Unió, Progrés Municipal, aquest vinculat a Iniciativa, o Esquerra Republicana, ja que aquest plantejament de no voler dependre de ningú, l’entenc com un greuge per als interessos municipals, atenent que les grans inversions vénen de fora i que dels recursos dels veïns i veïnes del municipi poca inversió es pot fer, ja que s’ajusten a les despeses fixes que es tenen cada any.

Tot i això, benvinguts. Estic a la seva disposició en tot el que els pugui ajudar.

BON NADAL I UN MILLOR ANY 2010

A tots els que seguiu el bloc un desitjo molt bones festes i que el 2010 sigui un any d’il·lusió, de ganes de continuar fent allò que ens agrada i, sobretot, que puguem complir els objectius que ens hem marcat.

Moltes gràcies pel vostre seguiment, ja que em motiva i m’esperona a continuar transmetent sentiments, comentaris i experiències del meu dia a dia.

SATISFACCIÓ PELS AJUTS PER A CAN CANYAMARS

Ja ha sortit publicada la resolució de la primera línia d’ajuts a les urbanitzacions amb dèficits urbanístics. En el cas del nostre municipi hem sortit molt ben parats ja que ens han concedit una subvenció per acabar el tema administratiu de can Canyamars. Havíem demanat 212.482,- euros i ens els han concedit tots.

Aquests diners serviran perquè sigui menor la despesa que pot ocasionar tot el tràmit administratiu als propietaris de can Canyamars.

Aquests diners serviran per ajudarà a pagar una part de la redacció del segon projecte de reparcel•lació, així com també la inscripció al Registre de la Propietat, un cop el projecte s’hagi aprovat definitivament, que s’ha calculat que puja uns 70.000,-- euros.

Estic convençut que aquesta subvenció ha estat concedida gràcies a la persistència de l’Ajuntament, al saber transmetre a qui ha correspost de la Generalitat de Catalunya, el nostre objectiu. Com sempre hem dit, el projecte de can Canyamars és prioritari i sempre que tenim oportunitat expliquem fora del municipi el nostre objectiu, que és el d’arranjar can Canyamars i continuarem en aquesta línia.

Extraoficialment sabem que al voltant de la primavera sortirà la segona convocatòria d’ajuts a les urbanitzacions, que ja serà per a la execució de les obres, que el projecte d’urbanització contempli. Espero que l’Ajuntament de Dosrius es pugui presentar a aquesta nova convocatòria.

També sortirà una tercera línia d’ajuts, destinada a persones amb dificultats per pagar la quota que correspongui del projecte de reparcel•lació.

Estic convençut que la línia que es va iniciar fa temps, era l’única viable per arranjar can Canyamars, malgrat totes les adversitats i dificultats que hem hagut de superar.

Tot i els plets interposats per part de veïns i persones interessades perquè no tiri endavant, espero i confio poder complir el nostre objectiu, que és el d’arranjar can Canyamars.

JA ESTEM PENSANT EN PROJECTES PEL AL 2010

Durant l’any 2009 s’han fet moltes accions i s’han realitzat molts projectes. Tot i ser un any de crisi profunda, estic molt content dels objectius assolits.

Un dels projectes del qual em sento més satisfet en comprovar el seu resultat, és el dels horts urbans agrícoles que hi ha a la zona de la Bomba. N’hi ha 17, d’uns 200 m2 cadascun, amb la seva caseta per guardar les eines.

La veritat és que és un plaer passejar per aquest indret, on es poden veure famílies senceres, amb els beneficis que produeix treballar la terra, contemplar que el que es va sembrant i desprès el fruit que donen, observar el bon rotllo que hi ha entre tots els conreadors/res, ... Tot això fa que sigui dels projectes que em donen més satisfacció, per aquest motiu penso que hem de continuar implantant-ne més al nostre municipi.

El problema és el de sempre, els recursos econòmics, però buscant, buscant, intentant treure el màxim profit de totes les possibilitats, ja hem iniciat converses oficials. En aquest cas amb l’Obra Social de la Caixa, perquè ens ajudin a implantar, tant a Canyamars com a can Massuet del Far, més espais que els puguem habilitar com a horts urbans, adjudicant-los a persones o famílies del nostre municipi.

Les gestions han donat el seu fruit. A partir d’aquí treballarem perquè els espais d’horts agrícoles al nostre municipi creixin.

JA FALTEN POCS DIES!

Qui segueix el meu diari personal haurà vist que durant uns dies no hi he publicat cap escrit. Com la majoria deveu saber, la meva activitat privada és la de pagès i el cultiu que tinc és el d’avets de Nadal.

Com podeu deduir, aquestes dates, des de finals de novembre fins a Nadal, són d’una gran intensitat, ja que m’ocupen la majoria d’hores del dia.

Per la manera de ser, m’obligo a no deixar la feina del dia a dia endarrerida i la que em pertoca a mi directament, tant de l’Ajuntament com del Consell Comarcal, trobo les hores necessàries perquè no hi hagi res que quedi endarrerit, però sí que hi ha altres temes, que jo diria que són de segon nivell, com ara el meu bloc, que han quedat una mica en blanc.

Tornant a la meva feina, no puc fer res més que un reconeixement a l’esforç que està fent la meva família. Començant pel meu sogre, especialment ell, per la seva manera de ser. M’agradaria que el veiéssiu bellugant-se pels mercats venent arbres de Nadal. Malgrat la seva avançada edat, pocs joves aguanten el tipus, com fa ell, hores i hores a les parades.

També vull fer un reconeixent als meus fills, implicats al cent per cent, defensant, patint, gaudint, de qualsevol esdeveniment, fruit de les circumstàncies del mercat, en hores intempestives, comprimint les seves agendes. Cal dir que entre tots hem fet un gran equip.

Quan es plantejava l’inici de la temporada veiem dificultós poder assolir els objectius marcats, però amb l’ordre del dia a dia i la implicació de tothom, avui, amb satisfacció per la feina feta, puc dir que ja falta poc!

EL PLAER DE RECICLAR

Mireu per on, sabeu que he trobat un gran plaer en reciclar, ara que tenim l’oportunitat de separar la brossa orgànica del rebuig!

Amb aquest gest t’adones que, al cap de la setmana, es fa molt poca brossa de rebuig. Evidentment, també has de tenir un indret per posar el paper, un altre per al vidre i un altre per als envasos.

D’aquestes cinc fraccions la que puja més de pes és l’orgànica, però traient-la cada dos dies, aproximadament, t’adones que fas un gran servei a un dels greus problemes que tenim al nostre municipi: la quantitat de residus que es generen degut al model d’habitatge que tenim. Això té un cost important, per això hem de fer grans esforços per poder-lo reduir. Si ho separem ordenadament assolirem grans objectius i quedarem sorpresos del seu resultat.

He volgut fer aquesta reflexió, perquè és un repte separar cadascuna de les fraccions. Assolir-lo dóna molta satisfacció i un cop agafes l’hàbit és una pràctica molt saludable per a l’entorn i per a nosaltres.

Us encoratjo i us demano que ho feu, ja que dóna molta satisfacció!

QUEIXA QUE S’HA FET DES DE L’AJUNTAMENT PER MILLORAR LES CONDICIONS DEL TRANSPORT PÚBLIC

M’han arribat un seguit de queixes dels usuaris del transport públic entre Canyamars i Mataró. Des de l’Ajuntament hem cregut convenient fer un escrit a l’empresa Barna Bus, que és qui dóna aquest servei, amb la finalitat que millori alguns temes que són deficients. Adjunto el contingut de l’escrit:


“Distingit senyor,

Els usuaris del transport públic que enllaça Canyamars, Can Massuet, Dosrius i Mataró, darrerament ens han fet arribar moltes queixes de l’esmentat servei.

Les queixes vénen relacionades amb l’estat dels vehicles, vehicles que s’espatllen i deixen de donar el servei regularment, vehicles que no els funcionen els aparells necessaris per garantir el confort de les persones, com poden ser: aire condicionat i calefacció, vehicles que a conseqüència de serveis anteriors estan en condicions higièniques deplorables. Els comentaris dels usuaris expliquen que a principis de setmana, fruit de serveis fets possiblement a discoteques, queden les seqüeles de vòmits, brutícia, amb la corresponent pudor que això genera a les persones que l’utilitzen.

Al mateix temps, tenim moltes queixes de què són vehicles que a les persones amb mobilitat reduïda els costa molt pujar-hi i baixar-hi, degut a l’alçada de les escales d’accés.

Serveixi aquest escrit perquè es prenguin les mesures necessàries, amb l’objectiu que tots aquests inconvenients quedin resolts i que el vehicle que es posi a disposició de les persones que utilitzen el transport públic reuneixi totes les condicions: tècniques, mecàniques, de neteja i de millora de l’accessibilitat del vehicle, amb la finalitat de donar un servei digne i d’afavorir la mobilitat de les persones amb problemes.

Cordialment,

PRESSUPOST DE LA GENERALITAT 20010

Ja m’han arribat els números de les inversions al Maresme, incloses dins el projecte de pressupost de la Generalitat per al 2010.

Enguany també hem estat per sobre de la mitjana, ja que la inversió al nostre municipi supera de molt la mitjana per habitant al Maresme.

Amb números rodons, el pressupost contempla una inversió de 103.671.912,51,- euros, per a tots els pobles del Maresme.

Cal dir que d’aquets 103 milions hi ha una inversió general al Maresme, que no està imputada a cap municipi, que puja un total d’uns 12.191.645,93 milions d’euros.

En el cas de Dosrius, hem hagut de defensar moltísim la incorporació d’algunes partides, però la inversió total és de 3.458.992,04 euros, part d’aquests diners serveixen per pagar una obra que ja s’està realitzant, que és l’estació depuradora, col·lectors i aigües residuals de can Massuet del Far.

L’obra nova que ens ha costat molt defensar ha estat la construcció de la nova canonada d’aigua potable per alimentar els dipòsits de distribució de can Massuet del Far, ja que la partida que s’hi ha destinat és de 1.458.992,04,- euros.

Amb aquestes inversions ens ajudarà a tancar tot el cicle de l’aigua amb infraestructures d’última generació.

JA HA PASSAT UNA ALTRA FESTA MAJOR D’HIVERN, LA DE SANT ISCLE

Aquest cap de setmana passat hem celebrat la festa major de Sant Iscle, que en diem la festa major d’hivern.

Enguany s’ha destacat per actes diferents, amb noves propostes que no s’havien fet mai en una festa major del nostre municipi. Algunes no varen tenir acceptació, això no vol dir que la proposta no fos atractiva, però per la raó que sigui l’assistència de públic va ser minsa, per no dir nul•la. Això es va produir, principalment, durant els actes del divendres, però el dissabte ja va ser una altra història.

La caminada va ser molt interessant i amb força participació, però cal ressaltar que el dissabte a les vuit del vespre a l’església de Sant Iscle i Santa Victòria va haver-hi un espectacle de collita pròpia, consistent en un concert dels nens i nenes del CEIP del Pi, que fan sisè de primària, dirigits magistralment per en Cesc Torner, director del centre, i la Coral Cluster, que va actuar a continuació.

Fins i tot, va haver-hi alguna peça que la varen cantar conjuntament. Jo mai havia vist tanta gent a l’església, estava atapeïda, fruit de l’ interès de veure les evolucions dels cantaires.

L’última peça cantada conjuntament va ser interpretada per 55 persones, entre joves i adults. Em vaig girar per veure l’aspecte de l’església, en la qual no hi cabia ningú més i els assistents gaudien de l’espectacle que ens van preparar aquestes dues corals. Un altre fet històric que caldrà apuntar-lo perquè no s’oblidi.

Del diumenge cal destacar el primer concurs de paelles. En principi, donava la sensació que hi havia poca participació, però es van anar animant colles i grups de persones i al final hi van haver vuit paelles fetes davant de l’Ajuntament, amb foc a terra, amb tot l’ambient que això va generar.

Va fer un dia esplèndid de sol i temperatura. L’olor de la paella quan es coïa, pels voltants de la una del migdia, quan ja començaves a tenir gana, va ser un moment sensacions especials.

Vaig intentar tastar força paelles i la veritat és que totes estaven boníssimes. Tot i això, el jurat, per unanimitat, en va triar una de guanyadora. No crec que sigui important dir quina va ser i com la van fer, ja que el que cal destacar és que, per ser la primera vegada, tothom hi va posar moltes ganes.

Després, tots els assistents varen poder gaudir-ne fent el tastet pertinent. Gràcies a tots els concursants que van fer la paella, per la bona estona que ens van fer passar i per com n’eren de bones. Ja us podeu imaginar de quina manera esperarem el segon concurs de paelles!

QUAN ES VALORA LA GENT QUE SEMBLA QUE NO HI SIGUI

Una persona que em té confiança, m’ha demanat un favor, perquè faci una actuació d’aquelles que són fàcils de realitzar.

En Jordi Baselga, veí de Canyamars, propietari de can Pau de la Rosa, si més no fins ara. Un xicot que es va enamorar d’aquesta casa. Va donar la circumstància que va conèixer la seva actual companya i que quan els veus t’adones que estant junts viuen en plena felicitat. Si més no és aquesta la meva percepció.

Doncs en Jordi Baselga, un home molt emprenedor, amb projectes trencadors, convençut de les seves possibilitats, es va enclavar a can Pau de la Rosa i va iniciar unes activitats que donaven valor a l’indret. Per la raó que sigui, aquestes activitats no han tingut continuïtat i s’ha proposat traslladar-se a un poble de Terol, perquè creu que allà poden reeixir les seves propostes dins del món rural.

Ell i ella, amb el seu tarannà han demostrat sensibilitat per la senzillesa, han demostrat que poden aprendre de qui dóna la sensació que no té res a explicar als altres, i han fet un escrit al seu bloc, que posant Jordi Baselga al google, el podreu llegir, amb el títol La separación inseparable. Us aconsello que el llegiu i us poseu dins de les persones, tant actors com receptors, que són la família de can Cot de Canyamars.

Em satisfà moltísim llegir aquest article, ja que qui donava la sensació, en algun moment, que amb les seves idees avançades ens venia a ensenyar una mica com havíem de viure, ara demostra com ha quedat captivat de la pau, la paciència, els valors, la feina, el tarannà d’una família tan rica en tots aquests aspectes que he explicat, que simplement mirant-los aprens un munt de coses, si tens el cos amb esperit de rebre.

Jordi i Annabel us desitjo de tot cor que tingueu molta sort a Figueruelas i m’encantaria un dia poder-vos visitar i veure que els vostres projectes han tingut èxit en aquesta nova aventura.

Moltes gràcies per les aportacions que heu fet al nostre territori i el valor que li heu donat a can Pau de la Rosa.

SUPORTS EN MOMENTS DIFÍCILS

La veritat és que s’ha generat un enrenou amb tot el cas Pretòria, que la gent antisistema i sense projecte polític aprofita per desbarrar contra els mils i mils de càrrecs electes que dia rere dia pensen i treballen per a la col·lectivitat.

Sí que és veritat que s’ha de depurar qui utilitza el càrrec per enriquir-se i per fer negocis amb la seva gestió. La veritat és que quan això surt fa molt mal, però ara ens toca viure aquesta situació.

Aquí hi ha dues vessants que afecten la meva persona. D’una banda, els adversaris aferrissats que estan en contra meva, ja que el fet que jo estigui com a alcalde fa que no hi siguin ells, que busquen i rebusquen per intentar trobar qualsevol escletxa per desprestigiar la meva persona.

De fet, ja hi estic acostumat, fa més de dos anys que varen posar no sé quantes denúncies, a tants estaments com podien haver-hi. Aquesta va ser la bandera de la campanya electoral de les darreres eleccions. La veritat és que no he tingut cap requeriment per part de jutjats ni per part de ningú, per les denúncies anunciades.

Això que l’oposició o els adversaris et controlin està bé, però d’aquí a especular, a falsejar de paraula patrimonis, a creure que tots som iguals, hi ha molt de tros. Si vertaderament es volen dedicar a la política, a més de controlar, haurien de fer propostes alternatives a la gestió del govern.

D’altra banda, un fet que m’ha sorprès és el suport que he sentit de gent que, en principi, era aliena a la política, i ara ha volgut apostar i ho ha fet en moments complicats, fins i tot, s’ha donat d’alta com a militant del partit que represento. No només en són un, dos o tres, sinó molts més que en aquests moments complicats han entès que el camí de la democràcia, que fa poc més de trenta anys que vàrem iniciar, és la via millor que es coneix per gestionar l’ interès de la col·lectivitat i que cal reforçar-la.

Militar en un partit polític vol dir això, creure en aquest sistema i posar-s’hi per anar millorant-lo de mica en mica.

CONTINUEM FENT FEINA PER A CAN CANYAMARS

Ja s’ha aprovat el nou projecte de reparcel•lació de can Canyamars. Ara caldrà notificar aquest pas administratiu a tots els afectats.

Paral•lelament, estem molt pendents de si ens tocarà alguna subvenció a la primera convocatòria que es va presentar l’Ajuntament, per ajudar econòmicament a tirar endavant els plans d’actuació, per arranjar les urbanitzacions.

Segons ens ha comentat el Departament de la Generalitat que porta el tema, s’han presentat peticions per arranjar 213 urbanitzacions i només hi ha diners per fer-ne 30. També ens han avançat que l’Ajuntament de Dosrius és dels pocs que ha portat tota la documentació correctament i no caldrà que ens facin requeriments.

De fet, abans de presentar tota la documentació vàrem tenir una entrevista amb els qui han de valorar totes les peticions i quan els vàrem explicar el plantejament del que deia la llei i com presentaríem nosaltres la documentació, varen quedar sorpresos del coneixement que es té des de l’Ajuntament de Dosrius, tant per part dels tècnics com dels polítics, de tots els passos administratius necessaris, així com del coneixement i domini de la llei.

Jo tinc bones vibracions, per naturalesa tinc una visió positiva i tinc confiança que un cop s’acabi el projecte de reparcel•lació s’obri una segona convocatòria i l’Ajuntament es pugui presentar, amb la finalitat que ens avancin els diners, per poder fer les obres de can Canyamars.

Sé que l’optimisme, algunes vegades, m’ha traït, però, tot i així, la feina que s’ha fet està feta, malgrat els entrebancs, els contenciosos i les visions diverses.

Sabíem que no era un tema fàcil, però per fer un llarg camí s’ha de fer un primer pas. Nosaltres n’hem fet molts de passos i ara estem allà on ens trobem, molt avançats en el temps en referència a cents i cents d’urbanitzacions que es troben en la mateixa situació.

MÉS RECURSOS DEL GOVERN CENTRAL PER FER INVERSIONS ALS AJUNTAMENTS

Altre cop ha sortit publicat el repartiment de 5.000 milions d’euros provinents del Govern Central, per als ajuntaments de tot l’Estat Espanyol.

En primer lloc, vull fer un reconeixement al Govern Zapatero, ja que mai s’havia produït una aportació de recursos provinents de l’Estat, d’una manera tan justa com l’anterior Fons Estatal d’Inversió Local (FEIL) i com ara aquest nou fons anomenat d’Ocupació i Sostenibilitat.

L’anterior varen ser 8.000 milions d’euros i ara en són 5.000 milions. En el cas de Dosrius ens han tocat 526.375,-- euros . Hi ha alguna diferència respecte al del 2009, que és que el 20% el podem destinar a despesa corrent, per a les inversions que es realitzin des de l’Ajuntament en temes d’ensenyament i benestar social i la resta a inversions destinades, principalment, a temes de dependència, de sostenibilitat i de noves tecnologies.

Ara l’equip de govern farà les valoracions pertinents per presentar els projectes per un valor de 420.000 euros, aproximadament, un cop hàgim tret el 20% per a despesa corrent.

A L’OLGA PLEGUEZUELOS

Estic convençut que les persones que habitualment segueixen el meu bloc no coneixen l’Olga Pleguezuelos. Jo ben poc, ja que a la meva vida només he estat mitja hora amb ella, però em va transmetre tantes sensacions positives que li vull fer aquest petit escrit.

L’Olga Pleguezuelos era una senyora de 35 anys, malauradament el dia 19 d’octubre la varen trobar sense vida en un apartament de Londres. No entraré en pensar què li va passar, però sí que la notícia em va sobtar molt.

Era filla de Granollers. Casualment la vaig conèixer el dia 26 de setembre, en el casament de la seva cosina. Com són les coses, vaig demanar que si algun assistent a la festa tenia ganes d’intervenir ho fes i l’Olga es va brindar, amb un esperit juvenil, un parlar amb sentiment, de persona preparada, sense por a la vida, segura d’ella mateixa, decidida, que transmetia unes sensacions que feien que fos molt agradable estar al seu costat i comentar qualsevol tema que et vingués al cap.

Tal com he dit, només vaig tenir ocasió de compartir amb ella aquest acte, però ho vaig explicar al meu entorn. La següent notícia que vaig tenir d’ella va ser a través dels mitjans de comunicació, amb la seva fotografia il·lustrant la notícia.

Com són les coses, una noia amb energia, amb tot el temps del món per posseir el món. Aquesta va ser la meva sensació i al cap de tres setmanes perdia la vida.

Es diu com va ser, però el més important és que ella ja no està dins d’aquest món que havia de transformar, gaudir, deixar la seva petjada, millorar i transmetre a altres persones les mateixes sensacions que a mi em varen arribar.

SENSACIONS DE COM ES TROBA LA CRISI QUE ESTEM VIVINT

Després de les vacances d’estiu he copsat alguns indicadors que marquen que comencen a haver-hi moviments positius en el consum, malgrat que les previsions planificades eren força negatives.

Això no treu que les persones que no tenen feina i que porten molt temps amb aquesta situació sigui dramàtic. Per aquest motiu,cal esforçar-nos al màxim per ajudar tot el que es pugui des de l’administració.

Dic que veig que s’han generat certs “inputs” que em fan ser optimista. Per exemple, el consum de venda d’aigua en alta, en general ha augmentat i els experts expliquen que és perquè la indústria torna a funcionar.

El dia a dia de les persones es veu amb més alegria i un exemple el trobem en el pont del dia 12 d’octubre, en què va haver-hi un alt índex d’ocupació a les cases de turisme rural i a molts indrets que reuneixen les característiques de descans i ofereixen llocs culturals per anar a visitar.

A la Fira del Bosc de Canyamars els comerciants varen acabar les existències i varen haver de proveir-se de més material, perquè la gent consumia i comprava a totes les parades.

De fet, diuen que hi ha un 17% d’augment de l’estalvi, que pot ser un efecte de la por de la crisi. Aquests estalvis no serveixen per comprar un habitatge ni tampoc per canviar el cotxe, però sí per donar-te els plaers de sortir, adquirir productes que fan gràcia i, perquè no, anar a un bon restaurant a fer un bon tiberi.

Jo personalment sóc optimista i ho sóc per naturalesa. Tinc la intuïció que malgrat que passarem un 2010 duríssim, per l’efecte de les persones que no tenen feina, però estic convençut que no anirem més avall i que començarem a remuntar, potser lentament, però d’una manera segura.

FIRA DEL BOSC MEDIEVAL A CANYAMARS

Un any més, la Fira del Bosc Medieval ha superat les estadístiques, ja que no es recorda un acte al nostre municipi amb tanta assistència de públic.

Recordo molt especial que el Sr. Jordi Zaragoza, com a regidor de l’Ajuntament de Dosrius, va iniciar la Fira del Bosc al nucli de Dosrius, durant la segona meitat de la dècada dels noranta del segle passat.

Una fira que durant les seves primeres edicions va ser molt concorreguda, tant de públic com de propostes comercials, amb parades de tota mena.

Es va anar fent any rere any, però el seu format va quedar esgotat, fins que l’any 2004 es va transformar en Fira del Bosc Medieval i es va ubicar al nucli de Canyamars, jo crec que amb gran encert.

A més, cada any se li ha volgut donar algun plus diferent que ha fet que sigui una fira esperada, desitjada per moltes persones, però, sobretot, la gent de Canyamars està orgullosa de fer un esdeveniment d’aquestes magnituds.

Els càlculs d’assistència de públic el diumenge al matí, entre les onze i les dues, estan al voltant de les 5.000 persones, que es trobaven entre l’indret de la fira fins al pou del glaç.

L’assistència de públic va ser fluïda, amb una activitat comercial que va ser molt bona, tant el dissabte com el diumenge a la tarda.

No cal dir que els estacionaments de vehicles van quedar totalment plens, però va ser un moment puntual, entre la una i les dues del migdia del diumenge el moment més crític.

Al darrere d’aquest esdeveniment hi ha molta feina. A dia d’avui encara he pogut parlar amb algun dels organitzadors que encara té els ossos fora de lloc, ja que degut a la situació econòmica s’ha de posar molt més esforç humà, de treball i més treball, per arribar als objectius marcats.

Cal destacar l’assistència dels casals d’avis l’associació Shakti el Cau de Bruixes al Pou de Glaç, organitzat per Bruixes del Corredor, als arqués del municipi que fan una proposta d’iniciació a la disciplina i sensacions de tirar amb arc, així com també la Colla del Pilón, espectacle, gastronomia, animació i, com no, El Sot del Gall, planificació, organització del sopar i el dinar del diumenge. És a dir, intensitat, treball, il•lusió i al final gran satisfacció.

A tots, moltes gràcies.

SOBRE LES FUSIONS DE LES CAIXES D'ESTALVIS

Segueixo amb molta intensitat tota aquesta moguda que hi ha referent a les fusions de les caixes d’estalvis. Dies enrere, es va fer la de la Caixa Sabadell, Terrassa, Manlleu i Girona i aquests últims dies ha quallat la de la Caixa Manresa, Catalunya i Tarragona.

Quedaran en aquests moments cinc caixes, tres de potents i les dues restants, que són Penedès i Laietana, a l’expectativa.

En el cas de Caixa Laietana, que és la de la Comarca, la del territori. Estic molt satisfet i admiro d’una manera especial la valentia amb què afronten aquests moments que ens toquen viure. Sé que hi ha moltes pressions, tant del Banc d’Espanya, com del Departament d’Economia de la Generalitat de Catalunya.

Ara es parla que hi ha possibles contactes entre la Caixa Laietana i la del Penedès.

Sé que la valentia de la direcció de Caixa Laietana no es deixarà absorbir per ningú i defensarà la identitat de la caixa de la nostra comarca. Fins i tot, la capacitat d’imaginació pot arribar a què se signin acords per actuar fora de Catalunya, però sense perdre la identitat i el nom de Caixa Laietana.

No sé com acabarà tot això, però jo desitjaria que al 2013 poguéssim celebrar els 150 anys de Caixa Laietana. Estic convençut que si no pot ser no serà per voluntat de la direcció, sinó que serà per obligació externa.

QUINA FESTA LA DELS AVIS!

Com ja és tradicional al nostre municipi, el dia 12 d’octubre es va celebrar la festa de la gent gran.

Mireu que és una festa bastant monòtona, però sempre et sorprenen amb novetats i, sobretot, amb la il·lusió que els homenatjats s’hi presenten.

Cal destacar que al ser un any de recessió econòmica, els recursos que s’hi han pogut destinar han estat limitats, però no s’hi ha notat gens ni mica, ja que allà on no ha arribat la part econòmica hi ha arribat el treball dels voluntaris i voluntàries, perquè fos una festa sonada, i això és va aconseguir.

Mig pavelló per a la missa i l’altre mig per fer-hi un dinar. En el moment en què vàrem fer el canvi i vàrem passar a la part del dinar, tothom va quedar meravellat de com havia quedat engalanat i el goig que feien totes les taules parades amb les cadires i les seves fundes, i qualsevol detall a punt de solfa, per poder-lo gaudir.

Va ser un dinaret molt digne i amenitzat per uns “mariachis” que van fer l’estona molt agradable i tothom va quedar molt content.

Serveixi aquest escrit per fer un agraïment molt sincer a totes les persones que varen fer possible aquest acte, que en són moltes, ja que porten setmanes treballant-hi i intentant controlar qualsevol detall, per fer més lluïda la celebració.

Al mateix temps, vull fer un agraïment a la gent gran, pels missatges, pels valors, per la felicitat que et transmeten a l’hora de fer aquests actes de celebració.

LA CHALLENGE, QUINS “INPUTS” QUE GENERA!

Tothom es deu haver assabentat que el passat diumenge dia 4, es va celebrar a la nostra comarca La Challenge, que és una disciplina esportiva, consistent en fer 3.800 metres nedant, 180 Kms. en bicicleta i 42,125 Kms. corrent, això tot seguit.

A ningú se li escapa que per poder fer aquestes distàncies sense parar s’ha d’estar especialment preparat o preparada, ja que hi ha una gran quantitat de dones que també s’hi posen, sense cap mena de problema.

He volgut fer aquesta petita reflexió d’aquesta prova, un cop ja han passat uns quants dies, perquè al cos em van aflorant els “inputs” que genera el fet d’haver viscut amb intensitat qualsevol dels moments d’aquest esdeveniment esportiu.

És més que una prova esportiva, és una manera de viure, amb uns valors de persona sana, ja que quan estàs al voltant de les persones que hi participen, t’arriben unes vibracions de pau, això ho vaig poder comprovar personalment quan a les set del matí del diumenge estava rodejat de cents d’esportistes, amb una gran pau a l’ambient, que podies captar dins del teu interior. No només a primera hora del matí, sinó en qualsevol altre moment d’un altre dia, és quelcom especial la sensibilitat, la química, .... que transmeten les persones que estan preparades per fer aquesta prova.

No cal dir que és una disciplina en la que s’hi involucra tota la família: la parella, si en tenen, els fills i les filles, les mares, ... ja que les hores que has d’estar entrenant diàriament afecten tot l’entorn. Aquest és un fet que es capta en el desenvolupament de la prova, ja que hi ha molt públic vinculat directament amb els esportistes.

Un altre punt que voldria destacar és la capacitat del cos humà, l’esperit de superació que podem arribar a tenir si ens ho proposem, no només per recórrer aquestes distàncies, sinó per a qualsevol altre objectiu que ens proposem.

Les bones vibracions que et van sortint al cos per l’experiència d’haver estat al costat d’aquestes persones, et van donant ganes que torni aquest esdeveniment.

Això em passa a mi, però també a molta gent de Calella i de la comarca, que van sortir al carrer, ja que a la prova que es va celebrar el 24 de maig varen rebre aquestes sensacions especials que transmeten aquests esportistes, i en aquesta de l’octubre el públic es va multiplicar.

L'ANDREU DE CAL ESTAPÉ

Avui hem hagut d’anar a l’enterrament d’un home que ha estat un referent al nostre municipi, el cap d’una explotació agrícola, d’una família, una masia o casa de pagès important de les nostres contrades.

Un home bo, compromès, no només amb la seva família, sinó també amb la comunitat, d’aquells que han nascut al llit dels seus pares, a cal Estapé i que tota la vida ha estimat molt, no només la seva propietat, sinó que també el seu municipi i la seva gent.

L’Andreu era un home amb unes característiques que feien que les estones que estiguessis parlant amb ell fossin molt agradables. Era un home molt sentit, que davant les adversitats dures li costava poc emetre llàgrimes, però amb tranquil·litat i bona companyia era un pou de ciència.

T’explicava les coses amb un vocabulari ric, molt entenedor, amb posicionaments molt reflexionats, amb un to de broma que feia que l’estona fos molt agradable i que riguessis molt al seu costat.

Molt atent, amb ganes d’obsequiar-te, ja que et convidava a veure, donava la sensació que sempre tenia algun deure amb la gent que l’envoltava.

No demanava favors, buscava ser un home autosuficient en tots els aspectes, gens problemàtic i, per altra banda, tenia molta empatia amb la gent.

Tant la seva família com els que l’hem conegut el trobarem a faltar molt.

SOBRE LA GRIP NOVA

He seguit de molt a prop tot el tema de la grip nova, el que significa i el que pot significar durant les properes setmanes i mesos.

Pel càrrec que desenvolupo, tinc la possibilitat de tenir contacte molt directe amb l’Hospital de Mataró i, evidentment, els centres hospitalaris es preparen d’una manera molt seriosa davant les conseqüències d’aquesta nova grip.

Un dia de la setmana passada, en una reunió del Consell Rector del Consorci Sanitari del Maresme varen explicar tot el protocol que s’havia dissenyat.

La veritat és que quedes sorprès gratament de com tenen planificada tota l’actuació, tot el protocol que utilitzaran per atendre les persones infectades, dependent del grau d’afectació.

Tenen comparatives de països que han passat el període hivernal i escenifiquen situacions extremes de l’experiència del que hi ha succeït.

El que vull fer és tranquil·litzar totes aquelles persones que segueixen el bloc, ja que els professionals van per endavant, preparant-se per a tot el que els pot venir, però segons el que es comenta, pel seguiment que se n’està fent, pot ser menys agressiva i amb moltes menys conseqüències que la grip estacional que cada any patim al nostre país, durant els mesos de més fred.

Estic convençut que estem en bones mans!

DÒNA LA SENSACIÓ QUE LA PROBLEMÀTICA AMB LA TDT S'HA SOLVENTAT

Hem viscut un estiu molt difícil pel que fa al tema de la recepció del senyal de la televisió digital, bàsicament de les cadenes nacionals.

Com són les coses, durant el dia no tenies cap problema per veure qualsevol cadena, però un cop entràvem a la nit tot el que era TV1, amb les seves cadenes col·laterals: Antena 3, TV5 i Cuatro, baixava la intensitat del senyal i desapareixia la imatge, no era així quan hi havia l’analògica, ja que no es veia tan nítida, però continuaves veient la imatge.

Aquest ha estat un tema provinent de Collserola i al Maresme n’hem patit les conseqüències, ja que hi ha zones d’aquesta comarca que tota la vida han tingut aquestes dificultats, però amb l’analògica continuaves veient la televisió, amb més o menys neu, però amb l’arribada de la TDT hem tingut aquests problemes de desaparició d’imatge, quan baixa la intensitat del senyal.

Tot això és fruit, segons diuen els entesos, dels efectes de l’aigua del mar, que fa baixar la intensitat del senyal que arriba al nostre repetidor.

Per cert, un repetidor que té un manteniment excel·lent, per part del seu responsable i que ha patit totes aquestes dificultats a la seva pròpia pell.

Estic convençut que el seu esforç, voluntat i paciència han fet que els responsables d’emetre el senyal o de qui havia d’instal·lar els aparells pertinents, que eren tècnics de Madrid, fessin les modificacions necessàries perquè el Maresme tingués cobertura per veure perfectament totes les cadenes que ens arriben.

Vull donar les gràcies molt sinceres al Sr. Josep Esquerra de Comercial Canyamars, que és el responsable del manteniment del repetidor de Dosrius, ja que hi he tingut un contacte molt directe, degut a les problemàtiques de recepció i sé tot l’esforç que ha fet i tot el que ha hagut de suportar de queixes i més queixes.

Segons em comentava, hi havia dies que al seu telèfon particular rebia al voltant de 170 trucades de veïns i veïnes preguntant-li pel tema, la majoria correctament, però altres de manera despectiva.

Us imagineu respondre 170 trucades per a aquesta per aquesta persona donant tota mena d’explicacions, i que les dóna tan extensament com és necessari, amb una gran correcció i exquisidesa. Ha estat tota una proesa passar un estiu com el que ha patit en Josep Esquerra!

Josep, moltes gràcies pel treball que has fet pel bé de la comunitat.

MÉS SOBRE EL ROURE DE CAN FELIU

Un cop fet el gran esforç d’anar trossejant el roure abatut a terra, en hores de negre nit i, fins i tot, de matinada, tal com us he explicat a l’article anterior, cal fer un reconeixement molt especial a les persones que se’ls va trucar quan estaven dins el llit i, en cap moment, van dubtar de vestir-se adequadament, per ajudar a fer les tasques necessàries, a fi que la població estigués el menys afectada possible.

Aquests persones són els membres de la Brigada, els veïns de l’entorn i també en Manel de cal Patró.

Vull fer un esment especial al pobre Manel, ja que va prendre mal a causa dels primers metres del tronc d’aquest roure. Aquest tronc el vàrem apartar a la una de la matinada i vàrem anar a dormir, l’endemà vàrem anar trossejant el roure, el vàrem anar carregant, fins que va quedar aquest tronc singular, que es calcula que pesa entre 4.000 i 5.000 Kgs. En Manel de cal Patró l’enganxa a la ploma, l’aixeca per posar-lo a dalt del camió, per poder-lo portar a un indret on intentarem que es col·loqui com a record de l’arbre. Resulta que per fer millor la feina, ell també va pujar a dalt del camió i un cop la soca va tocar la caixa del camió, va fer un petit moviment, enganxant-li la cama dreta entre soca i barana del camió, trencant-li la tíbia i el peroné.

El resultat de tot això és que ara el tenim enguixat des del peu fins a dalt de tot de la cuixa. S’ha estalviat l’operació que en principi preveien els metges, ja que un cop enguixat s’han adonat que la ferida és neta i que hi ha garantia que la soldadura quedi en bones condicions.

Final desagradable, però les circumstàncies de la vida fan que hàgim de viure aquestes situacions. En Manel està tranquil, però tots sabem que haurà de tenir molta paciència, per això des d’aquest escrit li vull enviar els meus millors desitjos i que la recuperació sigui el més ràpida i satisfactòria possible.

Manel, ara més que mai aquesta soca la col·locarem en un indret on durant molts anys la podràs veure, així, quan hi passis, recordaràs l’esdeveniment o l’accident com una anècdota de la teva vida.

EL REFERENT DEL ROURE DE CAN FELIU ENS HA DEIXAT

Ahir al vespre, a 2/4 de 12 de la nit, amb el pijama posat i a dins del llit, llegint el que pertocava, em sona el mòbil, trucada en un moment anormal, què deu passar? Contesto i m’arriba la notícia que un dels roures de can Feliu, el més significatiu, ha caigut.

Pregunto per l’afectació de la comunicació del veïnat Gemir i em reafirmen que és impossible el trànsit de cap vehicle per aquell camí. Doncs, cal anar-ho a resoldre.

Truco al cap de la brigada. Immediatament em respon i quedem que ens dirigim a l’indret per veure la magnitud i les conseqüències de la caiguda.

Vaig arribar el primer, pràcticament a ¾ de 12, i vaig quedar esgarrifat de l’envergadura del roure i de l’afectació que va produir, tant al carrer Dr. Joan Cardona, com al camí que va cap al Veïnat Gemir, com a les aules i tancat de la SES. Calia fer una actuació urgent.

Poca estona després de ser allà, arriba el cap de la brigada amb dos treballadors. Tots ells s’havien hagut de treure el pijama i posar-se la roba de treball. Cal dir que a l’indret hi havia alguna persona del veïnat que va sentir l’esclat de l’arbre en caure. Això va ser a les 11,10 de la nit, del dia 21 de setembre de 2009.

L’objectiu de la intervenció immediata era que cap carrer ni camí veïnal quedés tallat a la circulació.

Vàrem necessitar una grua de magnituds importants i amb dues motoserres ens vam posar a treballar. La grua, que és la del patró, nom corrent per als de Dosrius, però el debò és Manel Güell, està disponible en qualsevol moment.

Prop d’una hora i mitja treballant amb les motoserres, la ploma de la grua, enfocant amb els cotxes per poder observar més la feina que es feia, fins que l’objectiu de la primera actuació va ser complert.

Durant el decurs d’aquesta hora, hora i mitja, hi havia moments que se’t posava la pell de gallina pensant les conseqüències que hagués pogut tenir si l’arbre hagués caigut en hores que les escoles estiguessin en un moment d’entrada o sortida, o durant un acte multitudinari al pavelló, però la sort i les circumstàncies varen fer que no hi hagués cap vehicle i, sobretot, cap persona.

A 2/4 de 2 de la matinada ens posàvem al llit.

A les 7 del matí tornàvem a ser allà, encara esparverats de la magnitud de l’arbre, un roure que dues o tres generacions l’hem tingut com a referent per jugar-hi, per explicar-hi contes, com a lloc de trobada, ... i, fins i tot, per a moltes altres intimitats que ara no vénen al cas i que cadascú se sap les seves.

Serveixi aquest escrit com homenatge al roure de can Feliu. Ara estem pensant d’instal·lar l’espectacular soca d’aquest roure en un indret significatiu.

CANYAMARS HA VIBRAT AMB LES SARDANES (II)

Mirant el cel es decideix que el dinar es fa al Molinot, un arròs exquisit i la gent molt relaxada, en un indret meravellós.

S’acaba de dinar i peten els primers trons i les primeres gotes. En un moment es decideix que la ballada de la tarda es fa al pavelló de Canyamars, que ja estava preparat, amb tots els seus detalls.

S’anuncia per megafonia i comença la por de: Vindrà molta gent? Quanta gent marxarà cap a casa? La gent que tenia pensat venir a la tarda, es decidirà? Però bé, la decisió que es va prendre va ser la correcta.

Les cobles comencen a tocar dins del pavelló, captem que molts assistents, que no eren del municipi i que varen entrar al pavelló, van quedar meravellats de la instal·lació tan agradable que tenim a Canyamars.

Comencem a ballar sardanes, s’omple de gent, es fan sis o set rotllanes a cada tocada i alguna de gran. Vaig poder comptar que la mitjana de persones ballant era de 70 – 80.

La satisfacció dels dansaires va anar omplint l’ambient i es va anar captant una alegria, una felicitat i un gaudiment espectacular, entre tots els que ballaven sardanes. Personalment va ser la primera vegada que vaig sentir-ho tan a dins, fins al moment culminant, la sardana “Amics de Canyamars”, tocada per les tres cobles, que va ser l’èxtasi, demanant a les cobles que fessin la repetida, fet que ja els havíem exigit amb una altra sardana que havíem vist que la gent l’havia viscuda amb gran intensitat.

També em va donar molta satisfacció veure els antics organitzadors d’aquest aplec, que estaven orgullosos de veure que el que ells havien defensat havia tornat a reeixir, amb els mateixos objectius d’abans.

Cal reconèixer que l’esforç que ells van fer durant el temps en què el van organitzar també va ser molt important, perquè ara puguem viure aquestes experiències tan espectaculars.

A tots i a totes moltíssimes gràcies, Canyamars es reafirma i és un referent al nostre país, dins el món de l’organització d’aplecs de sardanes.

CANYAMARS HA VIBRAT AMB LES SARDANES (I)

Quin aplec tan magnífic que vam viure diumenge passat a Canyamars!

Estem parlant del 53è Aplec de Muntanya de Canyamars. Era el segon any que es canviava el format, en tots els aspectes: nou indret, arrossada al migdia per a tothom, concentració de col·leccionistes de plaques d’ampolles de cava i nous organitzadors.

L’any passat ja vàrem acabar amb molt bon gust de boca, tot i que l’assistència no va ser la desitjada, però enguany ha estat al contrari.

En primer lloc, vull fer un reconeixement molt especial a la gent del Sot del Gall, que són els nous organitzadors d’aquest esdeveniment històric i que gràcies a ells ha tingut continuïtat.

S’hi ha posat molt en l’organització d’aquest aplec, ja que han calculat molt qualsevol esdeveniment advers que pogués succeir. L’experiència d’aquest grup de persones ha fet que l’èxit tan espectacular d’enguany hagi estat possible.

La setmana abans de l’Aplec van estar pendents de les inclemències del temps, ja que es preveien pluges per al cap de setmana. Es va esperar el divendres per saber si es reafirmaven les prediccions meteorològiques, que varen aconsellar tenir preparat un indret alternatiu, on poder-se aixoplugar.

La gent del Sot del Gall es va mobilitzar el divendres a la tarda i va preparar el pavelló de Canyamars, instal·lant el “bateco”, que és una catifa especial que protegeix el terra del pavelló.

Diumenge al matí l’espai del Molinot feia goig, tot estava preparat per celebrar-hi l’aplec d’enguany. D’una manera senzilla, però amb molt de gust, amb els detalls que fan que t’hi sentis molt còmode i, com sempre, el col·lectiu del Sot del Gall controlant qualsevol detall de l’organització.

Van començar les sardanes, amb l’assistència de força gent, va ser una matinal bastant concorreguda. Feia anys que no s’hi veia tanta assistència de gent a la jornada del matí.

INVERSIONS A CAN MASSUET DEL FAR

El manteniment del model de nucli urbà en format d’urbanització té unes exigències econòmiques, que fa que sigui insostenible, en cas que no s’aconsegueixin recursos d’altres administracions.

Dic això perquè durant la festa major de can Massuet del Far o, fins i tot, algunes vegades que trobes algun veí o veïna que es queixa dels serveis que es donen en aquet nucli de població, dient: “Que si tinc la vorera en mal estat, que si tinc algun forat al carrer, que si el transport públic, que si correus, ...”

La veritat és que sempre hi ha fets millorables, però amb els números a la mà, l’IBI que l’Ajuntament recapta de can Massuet del Far puja entre 600.000,-- i 700.000,-- euros, que serveixen per donar serveis administratius, jurídics, cos de la policia local, brigada municipal, festes majors, serveis socials, arranjament de carrers, ...

Doncs bé, a moltes d’aquestes persones els he explicat que en espai de dos anys a can Massuet del Far es fan o faran obres per més de 5.500.000,-- euros, que les podríem anar explicant: clavegueram 4.000.000,-- d’euros; la Generalitat ha aprovat una partida 1.000.000 d’euros per portar l’aigua a can Massuet; 200.000,-- euros per arranjar voreres; 200.000,-- euros per portar les aigües brutes de la banda de can Bordoi al carrer Granollers i 100.000,- euros per asfaltar carrers, que en pots dies es començarà. Aquest és un exemple que demostra que el sistema públic ha de portar molts més recursos dels que es recapten en un nucli de població amb les característiques que presenta can Massuet del Far.

Sí que és cert que són recursos d’altres administracions, però hem d’entendre que són dels nostres impostos. Per molt que sigui la Generalitat o la Diputació és diner públic.

La gràcia és saber com funcionen la resta d’administracions i estar-hi a dins, perquè inverteixin al teu municipi.

VALORACIÓ DE LES FESTES MAJORS

Ja hem tornat a engegar i la veritat és que amb feina a sobre la taula. M’ha costat una setmaneta posar-me al dia, però ara ja anem per davant de la feina, que és quan em sento més còmode, així que ja puc reiniciar els meus escrits al diari personal.

El primer que vull fer és una valoració de les tres festes majors que hem viscut durant aquest mes d’agost. Totes amb molta participació, malgrat que hi ha hagut una reducció important del pressupost, degut a la situació que estem vivint. Tot i això, la majoria dels actes han tingut molta qualitat.

Jo crec que l’objectiu de les festes majors s’ha complert d’una manera satisfactòria, gràcies a les ganes que tots els membres de les comissions de festes hi han posat. Ells han fet que no es notés aquesta disminució de partida pressupostària. Gràcies al seu treball, el seu esforç i la seva dedicació les festes del municipi han estat un èxit. Fins i tot, alguna persona que porta molts anys al capdavant d’una comissió ha estat més entregada que mai, no només en hores, sinó també en sentiment. Això em satisfà moltíssim.

A Canyamars, cal destacar l’estrena de la nova Plaça de la Germandat, amb el seu tendal o lona de disseny avançat. Sé que a algunes persones els costa acceptar els canvis i la seva valoració té un to crític, però estic convençut que aquesta plaça de la Germandat tindrà molt més joc dins les activitats col·lectives de Canyamars i que de mica en mica la gent se la farà seva i estarà orgullosa de l’espai estrenat durant aquesta festa del 2009.

A can Massuet, segon any de festa major a la pista esportiva. Ja ha passat la catarsi de la seva inauguració. Les visions crítiques van ser molt dures durant la festa del 2008, amb veus que deien: “No es tanca tot, quan plou ens mullem, això ha quedat a mitges”. Havies d’anar fent les reflexions pertinents a cada persona, per explicar-li la visió i el motiu de fer-la d’aquella manera. Enguany, reconeixement que la millor proposta era la de no tancar la pista de can Massuet, per part de tothom, fins i tot de les persones que ho havien criticat, ja que la temperatura ambient que vam tenir durant la festa major va ser molt agradable, vam gaudir d’una visibilitat extraordinària i, en cas de pluja, tots els actes van quedar garantits.

A Dosrius, els actes tradicionals de sempre, però amb una descoberta extraordinària, l’espai del Safareig del Comú. Va ser un gran encert acabar la festa major a l’entorn del Safareig del Comú, sopant i escoltant havaneres, amb el tradicional cremat. Feia molt de goig, miressis cap on miressis, la plaça era plena de persones, amb molta tranquil·litat, arrecerades pels habitatges, amb vistes del safareig del Comú, del campanar i, sobretot, amb grans possibilitats, ja que hi cabia molta més gent, ja sigui ocupant més plaça o, fins i tot, la carretera on s’inicia el mercat.

BON MES D'AGOST

Com que estem entrant al mes d’agost, farem una aturada d’escrits, ja que hem d’intentar desconnectar i, sobretot, fer una activitat diferent, si podem, de la que habitualment ens toca fer durant tot l’any.

Si més no, la feina la farem amb menys intensitat i d’una manera més relaxada.
Desitjo a tothom un molt bon mes d’agost

REPERCUSSIONS DE LA CRISI SOBRE CAN CANYAMARS

Estic molt pendent del dia a dia pel que fa a les repercussions de la crisi que ens toca viure, ja que poden afectar les decisions que hem de prendre des de l’Ajuntament.

Fa dos o tres mesos que vàrem decidir que quan tinguéssim el projecte de reparcel·lació de can Canyamars, l’Ajuntament no tiraria endavant l’execució de les obres si no tingués el suport de la Generalitat de Catalunya.

Això s’ha anat explicant, principalment, a les persones afectades i la veritat és que ningú ha dit que la decisió que s’havia pres estigués fora de lloc, fins i tot, alguns l’han celebrada més del que us penseu. Potser hi ha algú que es creia que el sistema li havia de resoldre el seu problema i la decisió presa no li ha agradat perquè pot endarrerir la realització de les obres, però quan es prenen decisions tens aquestes controvèrsies i dilemes.

A banda de captar que la majoria de gent està contenta amb aquesta decisió presa, he pogut comprovar que un municipi que fa pocs mesos va adjudicar unes obres per arranjar una urbanització, que és el que volíem fer des de l’Ajuntament de Dosrius, no fa massa dies m’explicaven que això se’ls ha convertit en una ruïna i una paràlisi per als afers de la col·lectivitat.

S’han trobat que més del 50% dels afectat no poden pagar, suposo que alguns serà perquè no volen, la quota que els pertoca. Atenent que les obres ja estan adjudicades i engegades, rescindir els contractes tenia una repercussió econòmica insalvable per a l’Ajuntament i s’han hagut de tirar endavant. Evidentment, l’Ajuntament d’aquest municipi ha hagut de demanar crèdits a les entitats financeres, havent estat difícil la seva concessió, per poder fer front al compromís adquirit.

A més del perjudici que això ha generat per a l’Ajuntament en qüestió, tant econòmicament com de gestió, els interessats de la urbanització on s’estan fent les obres també han tingut una situació difícil, ja que qui és responsable i no ha pogut afrontar les despeses té un malestar que, segons m’expliquen, ha produït malalties, separacions, ... Tots aquests efectes tan perjudicials per a les persones que en situacions crítiques es produeixen.

Estic content d’haver pres aquesta decisió i, a més a més, molt content, perquè la majoria de gent de can Canyamars l’ha aplaudida. Saben que quan la Generalitat de Catalunya s’hi pugui posar, els interessats amb algunes característiques especials poden tenir ajuts per fer front a les obligacions que els pugui representar arranjar la urbanització.

Cal estar molt atents i quan hi hagi la possibilitat que la Generalitat ens pugui avançar els diners per fer les obres, cal estar allà havent fet la feina i els deures.

RESPECTE A LA DIVERSITAT

Ja he parlat algunes vegades que hi ha molta gent que s’atreveix a dir com han de viure els altres, però també cada vegada es visualitza més la gent que veu l’administració pública com la que li ha de resoldre el seu problema particular, sense parar atenció als costos que això pot produir per a la col·lectivitat del municipi.

Algunes persones busquen el protagonisme, altres el seu ideari anarquista i altres tenen interessos polítics. Tots aquests objectius ajuntats fan que surtin persones que es creuen que tenen la veritat absoluta i que passen per sobre el sistema, sense respectar la col·lectivitat .

Actualment, hi ha un procés molt enriquidor, per qui el vulgui utilitzar, es tracta d’una comissió que l’Ajuntament de Dosrius ha creat per parlar de la possible implantació d’una planta de tractament d’escòries provinents d’incineradores, per cert amb felicitacions per part de molta gent, ja que és un fet que no és habitual a la nostra comarca. Evidentment, aquesta comissió era per intentar donar cabuda, principalment, a la gent que té informació i que dubta de la seva instal·lació, però ve-t’ho aquí, segons em comenten alguns participants, hi ha membres d’aquesta comissió que ho utilitzen per donar cabuda a la seva manera de ser, d’acord amb les característiques de les persones que he descrit en el paràgraf anterior.

A mi em sorprenen les actituds i les reaccions de persones que, en principi, dóna la sensació que tenen una cultura amb títol, ja que sempre s’ha dit que el que surti d’aquesta comissió s’enviarà a tot el nostre municipi, així la població tindrà més coneixement de la matèria i després entre tots decidirem, durant el període d’exposició pública d’un mes, en què tothom tindrà possibilitat de dir la seva. No és la fórmula d’un referèndum, però jo considero que és la manera de poder expressar la teva visió.

Es podrien esperar a acabar els treballs d’aquesta comissió per definir-se en quina línia es vol anar. Jo no entenc que es facin pintades, que s’embrutin parets, que s’enganxin papers, que es torni a pintar, hem de pensar que això és espai públic i que hi ha gent que ho enganxa i altres que ho treuen, perquè els molesta.

En definitiva, es delata poc respecte per a uns, per als altres i per al sistema.

A L'ORIOL MENA

En primer lloc vull donar-te l’enhorabona pel que has aconseguit, doncs ser campió del món d’una disciplina esportiva vol dir molt d’una persona i, a més, coneixent totes les adversitats que has hagut de superar, de les qual algunes molt serioses. Això té molt de mèrit.

No recordo que cap veí d’aquest municipi hagués assolit un campionat del món com el teu, tot i que sí és veritat que en Sito Pons va fer els seus primers passos en el món del motociclisme en aquest municipi i, això va arrossegar a molta gent a l’afició a les motos, però mai va ser una persona empadronada ni com a resident fixa en aquest terme municipal.

Tu, a més a més de ser-ho, ets fill d’aquí i tota la teva evolució en aquest esport, l’has forjat des de Canyamars, al costat dels teus amics que t’han seguit incondicionalment i que han confiat en tu, coneixedors que tard o aviat, assoliries fites històriques com aquesta.

Estic convençut que els teus èxits poden esperonar altres persones a seguir les teves passes, encara que no sigui en el mateix esport.

També vull felicitar-te molt sincerament pel teu esforç i pels objectius que has assolit i, estic convençut, que amb els teus valors com a persona i la teva manera de ser, assoliràs tots els objectius que et marquis, i no només en l’esport sinó amb el que et toqui viure a cada època de la teva vida.

Oriol, un cop més moltes felicitats i gràcies per l’exemple que has donat a tothom!

L'ASSOCIACIONISME EN EL MOMENT ACTUAL

Des del meu punt de vista, la societat està caminant cap a un tancament de la persona, és a dir, aquell esperit de fer coses per als altres s’ha com congelat. La veritat és que sempre hi ha excepcions, però actualment és aquesta la percepció que tinc.

La participació de la ciutadania en tots els afers col·lectius ha quedat estancada i els exemples clars i quantificats els trobem a les eleccions, que cada vegada hi ha menys participació. El raonament que se’n fa és que els polítics han generat desafectació a la ciutadania, que està cansada d’aquest sistema que tants beneficis ha portat a la nostra societat. Tot i així, si mires una mica més enllà, t’adones que les AMPES, els equips de futbol, les associacions de veïns no tenen la quantitat de persones necessàries, en proporció a la població que representen i sempre estan en quadre fent les feines marcades.

El que sí ha proliferat són plataformes per anar en contra d’alguna cosa. Al nostre país tenim la Plataforma contra la MAT, la Plataforma contra el Quart Cinturó, la Plataforma que estava contra el Túnel de Bracons, la Plataforma de la Nacional II per als peatges gratuïts al Maresme i així podríem anar dient. Per tant, anar contra alguna cosa sí que mobilitza la gent. Evidentment, amb la seva raó, que no els la trauré.

Potser és una necessitat per treure’s pressió de sobre, encara que no se sigui entès en la matèria. Opinar de manera fàcil i senzilla no té cap cost i això pot treure les repressions que cadascú té dins.

Suposo que deu ser un efecte del gran progrés que en els últims trenta anys hem tingut en el nostre entorn, en el nostre país, del gran benestar que la gran majoria de gent ha assolit, fruit d’aprofitar les possibilitats que el sistema ens ha donat. Fins i tot, considero normal que la gent pugui expressar i treure les seves visions, però, atenció, d’això a faltar al respecte, a malmetre material, a perjudicar els altres, hi ha molt de tros.

Jo personalment estic molt content amb el sistema que tenim i el defensaré, intentant millorar-lo, perquè no s’ha demostrat que n’hi hagi cap altre de millor en tot el món.

DINS MEU TINC UNA FELICITAT ESPERADA

He seguit amb molta intensitat totes les negociacions que s’han fet sobre el nou finançament acordat.

Tenia molta confiança amb el president Montilla i valoro molt la capacitat del conseller Castells, gent infatigable, pensant sempre en millorar els afers públics.

No fa massa dies, vaig tenir l’ocasió d’estar amb el president Montilla i em va comentar que el tema del finançament el tenien molt ben encaminat, malgrat que al final hi podria haver gent que, per la seva situació política, critiqués i no donés el seu suport a l’acord que es plasmaria en pocs dies.

Al final ja tenim aquest nou finançament. Mai a la història del nostre país havíem tingut una Catalunya que hagués pactat o negociat un finançament amb les bones condicions que aquest ens aporta. No podíem quedar mai per sota del cent per cent que es reparteix a la resta de comunitats, ja que Catalunya aporta molt més del cent per cent de mitjana que la resta d’autonomies.

Aquest era un dels objectius que tant el president Montilla com el conseller Castells tenien molt clar. No era fàcil assolir aquests números, però a base de persistència, de no deixar-se influir per les necessitats urgents que es tenien, s’han aconseguit uns números que sobrepassen amb escreix els que fins ara havien pactat altres formacions polítiques.

Imagineu-vos si n’és de positiu aquest finançament, que ni el PP s’ha atrevit a votar en contra, tot i que és un partit que no té un programa polític, si més no jo no he sabut veure’l, ja que l’únic objectiu que té és embrutar tant com pot el president Zapatero, per poder aplicar les seves polítiques liberals i amb interessos adreçats cap a una minoria de la població.

Doncs, com dic, internament tinc un racó de molta felicitat, que de tant en tant intento recordar, visualitzar i gaudir, ja que estic convençut que aquest nou finançament tindrà repercussions molt positives, no només per a Catalunya, sinó també per al municipi de Dosrius.

FORMALMENT JA S’HA INICIAT EL PROCÉS PER A LA CONSTRUCCIÓ DE LA BIBLIOTECA MUNICIPAL

Com són les coses, el passat dijous dia 9 de juliol, a les 7 de la tarda, estaven convocats tots els pares i mares que han matriculat els seus fills i filles a l’escola bressol, amb el claustre de professores i l’empresa adjudicatària de la gestió d’aquest equipament municipal.

Com bé dic, això passava a les 7 de la tarda, però al matí d’aquest mateix dia, ja teníem contactes amb el responsable d’un gabinet d’arquitectura, per encarregar-li la redacció d’un projecte de biblioteca municipal, hem connectat amb el mateix equip que ha redactat el projecte de l’escola bressol i ha fet la direcció de l’obra.

Aquest nou equipament de la biblioteca serà un edifici totalment nou i en un lloc que penso que pot ser la millor situació de tot el terme municipal, ja que a prop es construirà el nou institut i es troba en un indret ben comunicat, on hi ha equipaments importantíssims i de molt fàcil d’accés. Aquest indret no és ni més ni menys que davant de l’entrada on hi ha, provisionalment, l’escola de primària Encarnació Fonoll.

Pel que vaig captar amb els primers contactes amb l’arquitecte responsable de pensar com ha de ser aquest equipament, vaig veure que li feia molta il·lusió de pensar en un edifici tan emblemàtic, que esperem que serà molt utilitzat per tothom.

Malgrat que s’han de complir uns paràmetres, l’equip redactor té molt de joc per posar la seva visió i una de les coses que m’agrada d’aquests arquitectes, si més no del responsable, és que tot detall té la seva funció i el seu perquè, són gent que viuen amb intensitat la seva feina. Això es capta perquè quan parles amb ells t’adones que sempre van per endavant de qualsevol tema que pugui sorgir.

Amb la construcció d’aquesta biblioteca cal fer una sala polivalent, que els paràmetres marquen que sigui del voltant d’uns 60 m2, que en principi ha de servir per fer xerrades, presentacions de llibres, ..., però nosaltres intentarem anar molt més enllà i hem demanat al redactor del projecte que aquesta sala tingui funcions o la utilitat per poder fer-hi representacions teatrals d’àmbit local, és a dir, annex a la biblioteca i amb entrada independent, que hi hagi el teatre del municipi de Dosrius, una sala d’una capacitat de 150 a 200 persones, amb el seu escenari, els camerinos, etc.

Evidentment, és un projecte molt ambiciós. Fins ara dèiem que l’escola bressol havia estat l’obra més important que s’havia fet des de l’Ajuntament. Ara, el repte el tenim amb aquesta biblioteca i aquesta sala annexa.

Potser ho haurem de fer amb dues o tres fases, però dins la meva visió veig factible que a mitjà termini tinguem aquest nou equipament per a la població del nostre municipi.

NO HO PODEM OBLIDAR

Malgrat que sigui un tema de l’any 2005 – 2006, no podem oblidar que el portaveu de Convergència i Unió a l’Ajuntament de Dosrius, que va ser prop de 20 anys alcalde, té un plet que afecta els interessos de l’Ajuntament de Dosrius.

No podem oblidar que l’any 1999, quan el poble no va voler que ell tornés a repetir com a alcalde, al cap de pocs mesos, va sol·licitar a l’Ajuntament de Dosrius l’expropiació d’uns terrenys que anomenem del Pla dels Bolets de Canyamars, per valor de més de cinc milions d’euros.

Aquesta circumstància venia donada per una mala gestió de l’Ajuntament, durant els seus gairebé 20 anys com alcalde. Quina casualitat que aquesta mala gestió s’hagués fet sobre els seus terrenys!

Després de treballar molt i gastar molts diners amb advocats, vàrem aconseguir que el Jurat d’Expropiació ens donés la raó, per cert contra tot pronòstic, fins i tot, inicialment traient la raó a l’Ajuntament i donant-la al peticionari dels cinc milions d’euros.

No podem oblidar que això està als tribunals i que en cas que se li acceptés la seva petició, la ruïna de l’Ajuntament seria total, ja que el càlcul per recuperar-nos seria de més de vint anys sense poder invertir ni un sol euro per a l’interès de la col·lectivitat.

En cap moment li puc treure a aquest senyor el dret que té de defensar els seus interessos personals, però que ningú oblidi que cobrar els cinc milions d’euros, que en aquest cas ja serien més, donat que s’hi haurien de sumar els interessos, és el seu objectiu, siguin quines siguin les conseqüències per a la població.

MÉS SOBRE ELS AMICS DELS ANIMALS

El diumenge passat em va venir molt de gust anar a fer una visita als Amics dels Animals.

En el moment que vaig connectar amb la primera persona vinculada al col·lectiu, em va explicar que estaven tristos, molt tristos, ja que el dia anterior una voluntària havia perdut la vida, degut a una d’aquestes malalties tan salvatges, que malauradament encara no hem pogut superar. Es deia Teresa i era una persona que dedicava les seves estones lliures als animals de companyia, com moltes d’altres.

Un cop es va superar la conversa del dol, vàrem entrar al dia a dia de la seva tasca. La veritat és que cada vegada quedo més meravellat de la feina que estan fent aquest grup d’homes i dones per a la nostra comunitat.

Estaven contents i contentes del resultat de la darrera desfilada canina, que enguany es va fer a Canyamars, ja que es van fer onze adopcions de gossos. Cap de les trobades havia tingut un resultat tan espectacular.

Aquesta desfilada no només serveix per exposar els gossos que estan en adopció, sinó que també serveix perquè es puguin exhibir en públic tots els gossos que s’han adoptat, amb gran orgull dels seus nous propietaris.

Però tornem a la feina que els pertocava fer en aquell moment: Havien recollit una gata que tenia dos gatets petits i estava tan gelosa dels seus fills, que els defensava posant en perill la persona que s’hi acostés. Mentre una persona estava traient les porqueries de la sorra, l’altra estava vigilant que la gata no els saltés a sobre.

Els havia marxat el corrent elèctric, ja que les rates roseguen els cables. Han de fer una nova instal·lació i protegir-la, perquè aquesta plaga no la malmeti de nou. Això ja ho han fet amb l’aigua, amb totes les canonades soterrades, que les han hagut de fer vistes.

Aquesta és la tasca que fan un diumenge normal, quan tothom està a la platja o passejant amb la família o els amics.

Estic convençut que això és el que volen fer i no serien més feliços a la platja, pensant que queda per fer l’esmentada feina, ja que aquesta és la seva felicitat, però, per altra banda, aquest servei que donen a la nostra població és impressionant i espectacular.

Si la població sabés el dia de Sant Joan, l’endemà de la revetlla, els gossos abandonats o perduts, fruit del pànic als petards, que el col·lectiu dels Amics dels Animals va haver de rescatar, perquè els seus propietaris els poguessin recollir, s’adonaria que la dedicació d’aquest col·lectiu envers els animals de companyia té unes magnituds que no ens les podem ni arribar a imaginar.

Moltes gràcies Amics del Animals!

DE TOTHOM PODEM APRENDRE

Els éssers humans som molt limitats, però encara ho som més quan ens creiem que nosaltres som la referència, aquí sí que perdem tota possibilitat d’evolució.

Una bona amiga, que havia estat mestra, m’explicava que havia rebut grans lliçons d’una companya que tenia l’habilitat de veure virtuts a tothom, fos quin fos l’alumne i tingués la capacitat que tingués.

Per altra banda, m’explicava que una altra companya era totalment a l’inrevés, ja que constantment estava criticant els alumnes, ressaltant els defectes que tenien, segons el seu parer, fins i tot, entenia com a defectes el que eren virtuts.

Faig aquesta reflexió perquè estic convençut que per evolucionar, no únicament com a éssers humans, sinó també com a societat, no ens podem tancar a veure els defectes dels altres i criticar-los fins que es faci fosc o que torni a sortir el sol. Malauradament, aquesta és la moda d’avui dia: programes de televisió en què s’esbudellen els uns als altres i així hores i hores. Això, a mi personalment m’indigna d’una manera considerable.

Sempre he tingut la tesi que qui parla malament dels altres és molt limitat o limitada i per donar-se importància utilitza aquest sistema. Intentem buscar virtuts, fins i tot, a les persones que no ens cauen bé, segur que tenen coses per ensenyar-nos.

Tots som ésser humans d’aquest món, fills de mare i de pare i ens defensem en el nostre entorn, és a dir, que tirem endavant. Només per aquest motiu segur que de qualsevol podem treure visions positives.

Jo practico aquest hàbit i us ben asseguro que a més de sentir-me molt bé aprenc grans coses de les virtuts dels que parlen malament de mi.

SOBRE LA ZONA ESPORTIVA DE CAN BATLLE

Per fi em dóna la sensació que la zona esportiva de can Batlle assolirà els objectius que jo sempre havia desitjat.

Tothom sap que la piscina pràcticament funciona sola, però el bar i la terrassa, per la raó que fos, no tenien l’atracció que el seu indret es mereix, però crec que la tendència ha canviat arran de l’últim concurs públic que s’ha fet i dels nous adjudicataris.

Amb les seves pizzes, els seus entrepans, les amanides i altres menjars que serveixen, crec que s’ha trobat l’equilibri necessari perquè sigui referència a les nits, per anar a fer-hi aquell soparet d’estiu, ja sigui amb els amics o amb la família i, segons m’expliquen, també funciona amb menús a l’hora de dinar.

Darrere d’aquest objectiu hi ha en Manel i la Montse, que espero que tinguin molt d’èxit amb aquest plantejament, ja que tots i totes ens en podrem beneficiar moltíssim i trobar-nos fent-la petar a la terrassa, a qualsevol hora, fent una cerveseta, un vermut, un esmorzaret o un sopar a la fresca.

De fet, quan es passa per la carretera, l’afluència de vehicles que hi ha a l’indret delata que la zona esportiva de can Batlle per fi desperta atracció.

L'ATUR EN EL NOSTRE MUNICIPI

Segueixo de molt a prop l’ocupació laboral dels veïns i les veïnes del municipi de Dosrius i les variacions que, mes rere mes, van sortint de les estadístiques que es publiquen.

Amb gran satisfacció he pogut comprovar que durant el mes de maig, el nombre d’aturats al municipi de Dosrius s’ha reduït el 7,89%, que en aquests moments és de 327, presentant una taxa d’atur de l’11,78%.

Aquesta disminució d’atur en un municipi que el seu fort no és el turisme, com podrien ser: Calella, Malgrat o Santa Susanna, on l’índex de variació ha estat inferior que el de Dosrius, em satisfà moltísim, ja que demostra que el nostre municipi també té capacitat de generar llocs de treball.

Estic convençut que una de les actuacions que ajuda a què hi hagi ofertes de llocs de treball és la nova carretera entre Dosrius i l’autovia de Mataró a Granollers.

Abans de construir-se hi havia moltes naus que es llogaven o es venien, i les immobiliàries explicaven que els sectors productius no volien instal·lar-se en un indret amb una via de comunicació complicada i perillosa.

En aquests moments no es veuen cartells a les naus que diguin que es venen o es lloguen. Això vol dir que estan actives, unes més que altres, degut a la situació de crisi, però estic convençut que això ajuda a què l’oferta de treball sigui més àmplia i se’n beneficiï la nostra població.

És bona aquella tesi que sempre he defensat, dient que la nova carretera no només serveix per desplaçar-nos, sinó que també serveix perquè no ens hàgim de moure del municipi per anar a treballar.

EL MEU PARE HA COMPLERT 84 ANYS

Aquesta setmana hem estat d’aniversari, ja que el meu pare ha complert 84 anys. És un dels homes més grans del municipi, però si tenim en compte l’activitat que té, és una persona envejable.

Té un hort espectacular, amb tota mena de productes sembrats. Ara és el moment àlgid de l’agricultura en el nostre municipi, però quan s’acaba l’activitat frenètica de sembrar i collir, comencen altres moments, també molt apassionants, que el meu pare els aprofita al cent per cent.

És un dels boletaires que sap els millors indrets del nostre entorn, cull quilos i quilos de bolets cada any.

És també un caçador referent de la seva colla. La temporada passada va matar el porc més gran de tot el grup de caçadors i en el sopar de final de temporada li varen fer un homenatge sonat, per tot el que representa.

Jo personalment he après molt d’ell. És un treballador incansable, provinent d’una època de la nostra història en què tot va ser molt dur. Va néixer l’any 1925, va viure la Guerra Civil, amb les conseqüències que això va representar per a la població, va viure la postguerra, les oportunitats que van néixer els anys seixanta amb l’explosió de l’economia, la indústria, l’agricultura i a partir d’aquí es va anar forjant la gran transformació fins al dia d’avui.

No cal dir que al seu costat hi té la meva mare, que farà 83 anys al setembre i, per sort, tenen totes les capacitats per ser autònoms, això sí, amb alguna operació pel mig de pròtesi de genoll, en el cas de la meva mare.

El meu pare és totalment diferent. Ell va passar una crisi fa uns trenta anys. Va donar la sensació que ens deixaria, però es va saber autoconvèncer que tot depenia d’ell i el fruit de la seva transformació el tenim aquí, amb 84 anys: il·lusionat, actiu, productiu, vàlid, lúcid, ...

A tots dos, per molts anys!

LA CRISI COMENÇA A FER EFECTES NEGATIUS ALS AJUNTAMENTS

Ja ha sortit publicat en un mitjà de comunicació que Palafolls vol que part de la factura de la Policia Local la pagui la Generalitat de Catalunya. Aquesta situació ve donada perquè els ajuntaments fem front a moltes despeses que no ens pertoquen i en moments de crisi, o més ben dit, en moments en què els ingressos de les administracions locals es redueixen, es comencen a buscar solucions a les problemàtiques que això genera.

En el cas del nostre ajuntament, em sento molt satisfet de la gestió que s’ha fet durant els deu anys que fa que sóc alcalde, ja que l’augment de plantilla a les diferents àrees s’ha fet amb molta mesura, intentant buscar la persona més adequada per cobrir les necessitats que se’ns anaven plantejant.

Gràcies a la formació del personal i a la confiança que hi hem dipositat, ens trobem que tenim uns recursos humans molt eficients i que resolen la feina que els toca fer, amb eficàcia i gran professionalitat.

Ja ho he explicat altres vegades, l’Ajuntament de Dosrius és l’administració local que proporcionalment té menys treballadors pel nombre d’habitants que té.

Sí que podríem tenir el doble de policies, o una brigada més nombrosa, o molts més administratius i tothom acabaria fent feines i, fins i tot, justificant el seu sou, però la clau està en què la feina que s’hagi de fer surti amb el mínim d’efectius possibles.

En el cas de la policia, Palafolls la va crear l’any 2003 i en aquests moments té 16 efectius. L’Ajuntament de Dosrius en té set. Gran diferència a l’hora de pagar sous. Per això, l’alcalde de Palafolls es queixa que no pot fer front a aquesta despesa.

Anys enrere, vàrem tenir conflictes amb la policia local de Dosrius. Exigien molts més efectius, molts més cotxes per patrullar, però crec que va ser encertada la decisió de mantenir-nos en aquest número, malgrat que hem d’intentar anar augmentar els efectius, però jo penso que amb més efectius la qualitat del servei no milloraria proporcionalment.

TINDREM MOGUDA AMB UNA PEL·LÍCULA

Hi ha persones que ja han vist que a Canyamars, no fa massa dies va haver-hi una moguda especial, ja que 18 persones amb càmeres van estar fent proves en alguns indrets.

El fet és que es rodarà una pel·lícula que es titularà Herois, que es projectarà a Catalunya i a tota Espanya.

La majoria de la pel·lícula es rodarà a Canyamars i en algun lloc de Dosrius, a excepció d’algunes imatges de platja.

Entre molts dels actors importants, cal ressaltar en Lluís Homar, aquest actor que ha fet aquest paperàs a la darrera pel·lícula de Pedro Almodóvar, Los abrazos rotos.

El rodatge de la pel·lícula tindrà lloc entre els mesos de juliol i agost. Es tracta d’una moguda considerable, amb camions de tota mena i molta gent. Això vol dir que, per exemple, el sector de la restauració tindrà un estiu de feina, donant dinars, sopars i tot el que això comporti.

El guió de la pel·lícula consisteix en la vida de cinc adolescents, però ambientada als anys 80. Per aquest motiu, en alguns moments concrets caldrà col·locar cotxes d’aquella època i treure els actuals.

En definitiva, crec que és una oportunitat que ens portarà beneficis, per això l’Ajuntament ha donat totes les facilitats, ja que ens farà gràcia veure el nostre poble i els indrets que coneixem a la gran pantalla. Sens dubte, serà una promoció important del nostre municipi.

ELS DE LA DÈCADA DELS CINQUANTA

En Pere de can Pesseta, l’Antonyito, en Miquel de can Pinós, tots tres companys meus, encara que alguns anys més grans que jo, però nascuts dins de la dècada dels cinquanta.

El diumenge vàrem enterrar l’últim d’aquests tres que anomeno. Vull transmetre el record d’aquestes tres persones, ja que de joves, parlo de quan tenien de 10 en endavant, eren tres elements molt potents i quan s’ajuntaven eren com un huracà. Recordo molt les seves trapelleries, malgrat que jo era més petit. Anys en què tot ho fèiem al carrer, un carrer sense cotxes i tot eren experiències a l’entorn de la natura, com cabanes al bosc, anar a parar ballestes, a bastar pinyes, collir espàrrecs, bolets, anar a robar raïms, melons, ... i així podria anar explicant.

Tots tres han perdut la vida, ens han deixat molt prematurament. Crec que poca gent que llegeixi aquest escrit recordarà en Pere de can Pesseta, potser de l’Antonyito sí que se’n recordaran i, segurament, encara més d’en Miquel de can Pinós. El dia del seu enterrament vaig coincidir amb una colla de companys i plegats vam recordar aquelles èpoques d’escola i d’estones lliures pel poble.

Serveixi aquest record per a la gent de la dècada dels cinquanta que, malauradament, alguns ens han deixat.

Una persona que també estava molt integrada entre nosaltres, malgrat que fos estiuejant, va ser en Lluís de can Roy que, malauradament, també vam haver d’anar al seu enterrament.

Això vol dir que ens fem grans i que a la vida ens toquen viure aquests moments tan difícils, els de perdre una persona que durant la teva vida has tingut molt a prop i, per la raó que sigui, et donen la fatal notícia que s’ha d’anar a l’enterrament d’aquell amic, d’aquell conegut, d’aquella persona amb la qual havies compartit tantes i tantes coses i molt diverses.

QUAN ES PARLA EN NOM DEL POBLE

Últimament, hi ha el costum que quan algú o un grupet de persones tenen una idea o un posicionament respecte qualsevol qüestió, tot seguit els surt per la boca que ells representen el poble i volen que qui té responsabilitat de governar prengui les decisions que ells consideren que són les correctes.

A vegades són temes de poca importància, però, d’altres, la demagògia i els posicionaments amb discursos populistes fan que tingui envergadura o que faci més soroll i, després, encara amb més potència parlen en nom del poble.

Dic això, perquè fa dos anys que hi varen haver eleccions i d’aquí dos anys tornaran a haver-n’hi. En unes eleccions és el poble qui, amb el vot secret, decideix quins seran els seus representants. És allà on els posicionament s’han de debatre i explicar-los a la població, perquè pugui decidir qui creu que pot defensar millor els seus interessos.

El problema ve quan totes aquestes persones que generen aquests enrenous, dient que parlen en nom del poble, no donen la possibilitat que l’electorat els valori, per bé o per mal. Fins i tot, moltes vegades, un cop han engegat tot el merder i està tot ben embolicat, desapareixen.

DOSRIUS MUNICIPI CHALLENGE

El passat 24 de maig es va celebrar una mitja Challenge. Dosrius ha estat un dels municipis referència, pel que fa a la prova de ciclisme. La marca Challenge és sinònim de Iron Men i aquest any se’n fan set a tot el món.

De fet, el circuit va des de Calella fins a Masnou, sempre per la Nacional II, a excepció de la carretera que puja paral·lela a la riera d’Argentona fins a Dosrius, que té un recorregut total de 45 Kms.

El nombre de participants a la Challenge del dia 24 de maig de 2009 va ser de 2.100, provinents d’uns 30 països diferents, de tot el món.

Darrera de la prova hi ha uns efectes que són molt positius. D’una banda, el model turístic de sol i platja del Maresme es pot anar canviant cap a l’esportiu. Per altra banda, es fan proves a l’entorn d’aquest esdeveniment per a joves del nostre territori, concretament, el dissabte dia 23 de maig es va fer la Challenge júnior, amb més de 250 participants, de menys de 15 anys.

Un altre punt que valoro com a molt positiu és que a Calella s’ha posat en funcionament un centre d’alt rendiment en aquesta especialitat. El fet que Dosrius estigui en aquest circuit aportarà visitants i persones que es desplaçaran al Maresme, per preparar-se per a aquestes disciplines esportives.

Cal dir que també s’han fet productes turístics a l’entorn d’ aquest model de visitants i, evidentment, Dosrius ha entrar en tota aquesta oferta.

Cal ressaltar que en el recorregut de 45 Km. de la prova de ciclisme hi van haver tres punts d’avituallament i un d’ells va ser al nostre municipi, del qual se’n va encarregar el Centre Excursionista de Dosrius, moltes gràcies a tots i totes que varen col·laborar , en que el municipi de Dosrius es fes la feina de manera satisfactòria, participants i organització ens varen felicitar.

QUAN ALGÚ ENTÉN QUE EL QUE ES DIU NO ÉS VERITAT

A vegades, es fan declaracions o exposicions que quan arriben a la col·lectivitat o al coneixement d’ altres persones, que potser tenen més informació sobre el fet, fa que es digui que no és veritat el que s’exposa.

D’aquest no és veritat se’n poden treure moltes conclusions. La primera és que es digui que el que s’està afirmant fuig de la realitat, l’altre que es digui que no és veritat, altres poden dir que són mentida les expressions que s’estan donant i, fins i tot, sobre el mateix tema es pot acusar de mentider qui afirma fets i continguts que una altra persona, amb més informació, sap que no són veritat.

En principi, el concepte és el mateix, però canvia molt si entens que t’han dit que no dius la veritat o que ets un mentider. Depèn de qui rebi aquest comentari, el pot utilitzar intencionadament per una via o per una altra.

La diversitat és això, el problema és que quan surt un debat de veritats o mentides es vagi contra les persones, depenent de l’interès de la lectura d’un o d’un altre.

Aquesta és una reflexió que cal tenir en compte.

QUINA FESTA!

El passat dimecres es va organitzar una d’aquelles festes memorables, principalment per als culés: convocatòria al pavelló de Dosrius, per poder seguir en directe la final de la Copa del Rei, acte organitzat per la Penya Barcelonista del municipi.

Una Penya de la qual en coneixem els seus integrants, però que jo personalment mai havia pogut assistir a un acte organitzat per ells, que tingués aquestes magnituds.

La veritat és que va ser espectacular de la manera com ho varen plantejar tot, tant la capacitat de donar sopar a prop de 300 persones, en qüestió de mitja horeta; com la qualitat del sopar, amb un preu simbòlic: 5 euros per als no socis i de franc per als socis.

Es va viure un ambient verdaderament de festa, que va acabar amb celebracions i els crits típics de l’afició de l’equip guanyador.

Aquestes quatre línies han de servir per agrair i reconèixer la tasca feta per la Penya Barcelonista. Sembla que en siguin pocs, però al moment d’activar-se varen fer una gran colla, organitzada i gaudint del seu treball. Sempre ho he dit, quan els organitzadors s’ho passen bé, transmeten aquest sentiment a la resta de les persones i per això la data del 13 de maig serà històrica, tant pel que vam aconseguir els culés, com per l’acte que es va fer al pavelló de Dosrius.

De ben segur que no serà l’últim esdeveniment organitzat per la Penya Barcelonista i que la població podrà gaudir de més festes plantejades per aquest col•lectiu divers, però que ha demostrat molta capacitat per tirar endavant el que es planteja i en aquest cas amb nota alta.

Moltes gràcies Penya Barcelonista i endavant!

EN JOAN COMPANYÓ

El passat diumenge al matí vaig anar a veure en Joan Companyó, el marit de la Paloma Vicente. És a dir, les dues persones que han forjat el magnífic projecte dels Rucs del Corredor.

En Joan l’encaixo dins de la meva generació, malgrat que té algun any menys que jo, però som d’aquella fornada que defineixo com la que han vist treballar els seus pares i és això el que han après: el treball, donant gràcies per tenir feina i pensant que la felicitat et ve per la feina feta.

El vaig anar a visitar perquè feia tres setmanes que va tenir un accident laboral. Es pot dir que va tornar a néixer, perquè un 99% de persones que pateixen un accident com el d’en Joan queden mortes a l’acte.

Un cop han anat passant els dies, ell mateix n’és conscient i explica l’accident dient que els metges manifesten que el seu àngel de la guarda va fer hores extres.

El vaig veure animat. Sovint preguntava per ell, però no m’atrevia anar-lo a veure, ja que era conscient que donada la situació en què es trobava no era agradable rebre visites, però jo penso que la del diumenge al matí la va agrair. Vàrem parlar de com en som d’insignificants en aquesta vida, de tot el que li va passar pel cap quan estava a terra, ja que va caure d’un ruc. Fruit de la caiguda, el seu cos va tenir una sèrie de reaccions, passant-li pel cap el pitjor que ens puguem arribar a imaginar.

Són aquells moments en què reflexiones i se’t presenten imatges molt potents de situacions viscudes, veient-te molt a prop del no res, desmuntant-te tot el que has planificat i el que ets, gràcies als que t’estimen i estan al teu entorn. A més d’explicar-me totes aquestes reflexions, em va agradar quan em va dir: “Ara hem de tirar endavant amb els nostres projectes, nosaltres som feliços així, superant reptes, que en el seu inici són utopies, però un cop hi estem ficats, multipliquem els nostres objectius i amb la nostra il•lusió, ganes i persistència millorem el projecte inicial”.

Joan i Paloma no us mereixeu el que heu viscut aquestes darreres tres setmanes. Pel que m’heu dit, d’aquí uns mesos no quedarà cap seqüela de l’accident patit. Pel que m’heu explicat, continuareu treballant amb aquest projecte que és l’orgull del nostre municipi, que l’heu fet amb les vostres mans, el vostre treball, el vostre esforç i, sobretot, la vostra il•lusió.

M’agradaria que us sentíssiu tan orgullosos del que heu fet, com me’n sento jo. Sé que teniu grans projectes i que els superareu, malgrat que a vegades traieu l’aire del vostre cos amb esforç i mirant a terra, preguntant-vos si val la pena, però jo us vull encoratjar i dir-vos que sí que val la pena, perquè malgrat que siguem insignificants, les nostres obres queden i la vostra sí que és una realitat.

DOSRIUS, municipi CHALLENGE

Dosrius és un dels 17 municipis del Maresme on els millors triatletes de món posaran a prova les seves forces el proper 24 de maig, data en la qual es durà a terme el I MIG CHALLENGE COSTA DE BARCELONA-MARESME.

Es tracta d’un triatló, un dels esports més durs del món. Els esportistes primer fan 3.800 metres nedant, sortint de l’aigua agafen la bicicleta i fan una cursa de 180km per carretera i després corren a peu una marató
(42,125 km). Aquestes distàncies es faran al Challenge programat per al 4 d’octubre. El 24 de maig cada modalitat tindrà la meitat del recorregut. A més, aquest mig triatló també puntuarà per al campionat del mon de bombers i policies locals.

Any rera any, aquesta disciplina esportiva té més adeptes. Això implicarà comptar amb la presència de representants d’entre 40 i 50 països que, sovint, viatgen acompanyats de familiars i amics. I ho fan al llarg de tot l’any tota vegada que a la nostra comarca s’ha construït un centre d’alt rendiment especialitzat en aquesta disciplina. Això vol dir que moltes persones, durant les seves vacances i el seu cicle de dies lliures, tindran com a referència venir al nostre territori per fer la preparació del triatló.

Perquè s’enduguin un bon record de la nostra comarca, s’estan preparant paquets turístics, gastronòmics, culturals, de lleure, ofertes de comerç...etc.

El CHALLENGE a Dosrius
Des de l’ajuntament pensem que el fet que Dosrius sigui municipi CHALLENGE beneficiarà i dinamitzarà els sectors econòmics del nostre poble tota vegada que aquesta prova esportiva té una publicitat d’àmbit mundial.

Afectacions el 24 de maig
La disciplina de bicicleta arribarà fins a la plaça Glorieta de Catalunya (davant l’Ajuntament). Això implicarà el tancament durant unes hores de la carretera que va de Dosrius fins a sota el pont de l’autovia. De fet, al Maresme hi haurà més de 40km de carreteres tallades: La N-II (entre Calella i El Masnou) i tot l’eix lateral de la riera d’Argentona (des de la N-II fins a Dosrius).

En el cas de Dosrius, caldrà utilitzar les alternatives que durant el mes d’agost de 2006 es varen fer servir amb motiu de les obres de la carretera. En cas de qualsevol urgència, es podrà utilitzar la via de comunicació tallada.

Uns dies abans de la prova es comunicaran més detalls de l’esdeveniment i de les alternatives de circulació.

Aprofitem per convidar tota la població i les entitats a participar en aquest gran esdeveniment esportiu

ESCRIT A TOTES LES ENTITATS

Referent a tot el debat que s'ha generat al tema de les escòries l'Ajuntament inicia un procés participatiu enviant aquest escrit a totes les entitats del municipi, que són més de 50.

Benvolguts/des,

Com bé sabeu, ens trobem en un procés de recessió econòmica important i això no només ho noten les famílies, sinó que també ho pateixen les administracions públiques i, per tant, l’Ajuntament de Dosrius no se n’escapa. Els entesos diuen que ens en sortirem, però que l’abundància d’anys enrere ens costarà tornar-la a viure.

Per altra banda, l’Ajuntament ha de donar els mateixos serveis, amb qualitat i eficiència, però els recursos han minvat. A més a més, té la voluntat d’obrir nous equipaments per a la població, concretament aquest any s’inicia el servei d’escola bressol, amb uns costos importants per a l’Ajuntament.

També tenim planificat construir la biblioteca municipal i altres realitats que sabem que ens costaran diners, com tot el procés de can Canyamars, o el tema del transport escolar, degut a les característiques del nostre municipi. Pel que fa a la qüestió del transport escolar, l’Ajuntament cada vegada ha de posar més recursos per ajudar les famílies a fer front al cost d’aquest servei. Així podríem anar enumerant despeses que, constantment, van augmentant per donar els serveis que la població requereix.

Hi ha dues vies per aconseguir equilibrar aquest augment de necessitats econòmiques. Una és la d’augmentar els impostos i l’altra és la de buscar recursos de procedència diversa.

Pel que fa a l’augment d’impostos, intentem per tots els mitjans de no fer-ho per sobre de l’IPC, ja que a les famílies els és difícil poder suportar un augment superior.

Quant als recursos de procedència diversa, ja fa bastant temps que es practica, buscant diners per altres vies, com ara: subvencions d’altres administracions, aportacions d’empreses particulars, entitats financeres, etc.

Com és sabut, l’empresa que gestiona la pedrera de can Busqué ha sol•licitat un espai per fer-hi una planta de traspàs per recuperar les escòries de la incineradora. En cap cas serà un abocador d’aquestes escòries. Es portaran a la pedrera d’en Busqué i en quatre o cinc mesos es tornaran a utilitzar com a material per a la construcció, principalment com a subbase per a carrers.

Aquesta és una activitat que durant molts anys ha estat situada davant de l’Hospital de Mataró i actualment està ubicada en un polígon industrial de les Franqueses. Per explicar de quin tipus de producte es tracta, podríem dir que és un material inert, que es pot barrejar o no amb runa i àrids, per tal d’emprar-lo per a la construcció i l’obra civil.

La implantació d’activitats econòmiques ve classificada per annexos i, concretament, al nostre municipi ja n’hi ha dotze funcionant que són de l’annex 2.1, que és del mateix tipus que la que es proposa instal•lar a la pedrera d’en Busqué. Si aquesta activitat s’instal•la a Dosrius generaria uns ingressos anuals que en aquests moments podrien representar un 10% de l’IBI que es recapta a tot el municipi o també podríem dir que rebria el que li costa, aproximadament, a l’Ajuntament la gestió de l’escola bressol.

Quan es va informar que existia la possibilitat d’instal•lar aquesta planta de tractament d’escòries al nostre municipi, es va generar una mica de rebombori, sorgint opinions de tots colors.

Amb l’esperit que hi hagi la màxima informació possible, l’Ajuntament de Dosrius iniciarà un procés participatiu, creant una comissió de seguiment d’aquest tema. Per aquest motiu, convido la vostra entitat a què nomeni un/a representant per formar part d’aquesta comissió, sempre i quan ho considereu convenient, en un termini no superior als deu dies, des de la recepció d’aquest escrit.

L’objectiu d’aquesta comissió serà el de fer un seguiment del procés, o sigui: Visitar la planta existent, si és considera convenient, així com altres instal•lacions que hi estan relacionades, amb la finalitat de tenir més coneixements; convocar tècnics coneixedors del tema perquè facilitin la informació necessària i, en el cas que tots els informes que es requereixen siguin favorables per fer la instal•lació d’aquesta planta, fer un seguiment acurat del procés de construcció de la nau tancada, així com de l’evolució de la mateixa activitat.

Aquest procés de participació el liderarà el Sr. Joan Manel Riera, director de l’Escola de Natura del Corredor, situada a ca l’Arenes del municipi de Dosrius.

Espero que si és del vostre interès, en un termini no superior als deu dies, nomeneu un/a representant de la vostra entitat, per formar part d’aquesta comissió.

Rebeu una cordial salutació.


Josep Jo i Munné
Alcalde

Dosrius, 28 d’abril de 2009

A LA MARIA GALOPA

Em va arribar una nota que el dia de Sant Jordi, al bar de les piscines de can Massuet del Far, es presentava un llibre d’una veïna del nostre municipi, una veïna que es considera bipolar, és a dir, que passa d’un extrem a l’altre amb molta facilitat, amb els conseqüents trastorns que això produeix.

El fet que una persona que viu entre nosaltres faci un llibre ja és una gran notícia. Per aquest motiu, vaig voler assistir-hi personalment.

En el lloc es va preparar una petita escenificació, molt adient a l’esdeveniment a celebrar, amb una mica de tarima, una taula, envoltada d’unes teles, amb decoració d’insígnies que identifiquen o signifiquen quelcom. Allà hi havia la Maria Galopa signant llibres. Més que signant llibres demanava que et posessis davant seu perquè et feia una dedicació personal, no era un simple compliment de dir o escriure algun tòpic general, no, ella amb les seves habilitats et mirava els ulls i plasmava al primer full del llibre en blanc el seu sentiment de com et veia.

La veritat és que em va sorprendre moltíssim, ja que captaves que s’introduïa dins teu, amb unes gesticulacions molt peculiars, però transmetent-te un esforç per escriure el que ella veia. Em consta que moltes persones que varen passar per allà, un cop la Maria els va llegir el que els havia escrit, dels seus ulls en sortien llàgrimes.

Evidentment, el llibre és per llegir-lo. Jo ja en porto un bon tros i cal admirar la manera en què es despulla explicant la seva situació personal, el que li ha significat tenir aquesta malaltia i, a més a més, la seva visió general de la vida. El llibre explica que degut a una errada dels metges va estar uns tres mesos en coma, amb les conseqüències que això porta per al dia a dia de la família, així com també què es va trobar quan va sortir de l’hospital. La veritat, és un llibre que cal llegir.

Personalment, li vull donar les gràcies, perquè la realitat de la Maria, en més o menys grau, està dins de cadascú i l’explicació tan franca que fa i plasma en aquest llibre, així com les seves opinions són la veritat, des d’un punt de vista, que ha tingut experiències difícils de superar.

LES SITUACIONS MÉS DESAGRADABLES QUE S’HAN DE GESTIONAR DES DE L’AJUNTAMENT

Ja és sobradament conegut que quan es viu en comunitat és molt important ensopegar els veïns amb bon rotllo, ja que si tens la mala sort de tenir veïns amb valors i plantejament diferents als teus, les dificultats de convivència poden ser, en algunes ocasions, insuportables. Fins i tot, hi ha persones que canvien el seu lloc de residència per culpa dels seus veïns.

Aquestes animadversions moltes vegades vénen a parar a l’ajuntament: Que si el veí té això, que si fa allò, que si té un gos que borda, un gall que canta al matí, que si les branques dels arbres sobrepassen als seus terrenys, ... Així podríem enumerar gran quantitat de problemes que apareixen en una instància presentada davant d’aquesta administració, que comporta obrir el corresponent expedient i fer els informes que corresponguin.

El tema és molt delicat, ja que un cop analitzada la situació veus que no hi ha ningú que s’escapi de poder tenir alguna construcció o alguna situació fora d’ordenances. Després, el veí denunciat acaba denunciant a l’altre perquè també incompleix les normatives municipals.

Amb tot això, tècnics i polítics pel mig. Tothom té la seva raó i vol que se li doni. La veritat és que l’equilibri moltes vegades és desagradable, fins i tot, per fer perdre la paciència.

Serveixi aquest escrit per fer un reconeixement als tècnics municipals, ja que dia a dia es troben davant de totes aquestes situacions de desavinences entre veïns i Déu n’hi do lo bé que se’n surten!