Un cop fet el gran esforç d’anar trossejant el roure abatut a terra, en hores de negre nit i, fins i tot, de matinada, tal com us he explicat a l’article anterior, cal fer un reconeixement molt especial a les persones que se’ls va trucar quan estaven dins el llit i, en cap moment, van dubtar de vestir-se adequadament, per ajudar a fer les tasques necessàries, a fi que la població estigués el menys afectada possible.
Aquests persones són els membres de la Brigada, els veïns de l’entorn i també en Manel de cal Patró.
Vull fer un esment especial al pobre Manel, ja que va prendre mal a causa dels primers metres del tronc d’aquest roure. Aquest tronc el vàrem apartar a la una de la matinada i vàrem anar a dormir, l’endemà vàrem anar trossejant el roure, el vàrem anar carregant, fins que va quedar aquest tronc singular, que es calcula que pesa entre 4.000 i 5.000 Kgs. En Manel de cal Patró l’enganxa a la ploma, l’aixeca per posar-lo a dalt del camió, per poder-lo portar a un indret on intentarem que es col·loqui com a record de l’arbre. Resulta que per fer millor la feina, ell també va pujar a dalt del camió i un cop la soca va tocar la caixa del camió, va fer un petit moviment, enganxant-li la cama dreta entre soca i barana del camió, trencant-li la tíbia i el peroné.
El resultat de tot això és que ara el tenim enguixat des del peu fins a dalt de tot de la cuixa. S’ha estalviat l’operació que en principi preveien els metges, ja que un cop enguixat s’han adonat que la ferida és neta i que hi ha garantia que la soldadura quedi en bones condicions.
Final desagradable, però les circumstàncies de la vida fan que hàgim de viure aquestes situacions. En Manel està tranquil, però tots sabem que haurà de tenir molta paciència, per això des d’aquest escrit li vull enviar els meus millors desitjos i que la recuperació sigui el més ràpida i satisfactòria possible.
Manel, ara més que mai aquesta soca la col·locarem en un indret on durant molts anys la podràs veure, així, quan hi passis, recordaràs l’esdeveniment o l’accident com una anècdota de la teva vida.
25 septiembre 2009
22 septiembre 2009
EL REFERENT DEL ROURE DE CAN FELIU ENS HA DEIXAT
Ahir al vespre, a 2/4 de 12 de la nit, amb el pijama posat i a dins del llit, llegint el que pertocava, em sona el mòbil, trucada en un moment anormal, què deu passar? Contesto i m’arriba la notícia que un dels roures de can Feliu, el més significatiu, ha caigut.
Pregunto per l’afectació de la comunicació del veïnat Gemir i em reafirmen que és impossible el trànsit de cap vehicle per aquell camí. Doncs, cal anar-ho a resoldre.
Truco al cap de la brigada. Immediatament em respon i quedem que ens dirigim a l’indret per veure la magnitud i les conseqüències de la caiguda.
Vaig arribar el primer, pràcticament a ¾ de 12, i vaig quedar esgarrifat de l’envergadura del roure i de l’afectació que va produir, tant al carrer Dr. Joan Cardona, com al camí que va cap al Veïnat Gemir, com a les aules i tancat de la SES. Calia fer una actuació urgent.
Poca estona després de ser allà, arriba el cap de la brigada amb dos treballadors. Tots ells s’havien hagut de treure el pijama i posar-se la roba de treball. Cal dir que a l’indret hi havia alguna persona del veïnat que va sentir l’esclat de l’arbre en caure. Això va ser a les 11,10 de la nit, del dia 21 de setembre de 2009.
L’objectiu de la intervenció immediata era que cap carrer ni camí veïnal quedés tallat a la circulació.
Vàrem necessitar una grua de magnituds importants i amb dues motoserres ens vam posar a treballar. La grua, que és la del patró, nom corrent per als de Dosrius, però el debò és Manel Güell, està disponible en qualsevol moment.
Prop d’una hora i mitja treballant amb les motoserres, la ploma de la grua, enfocant amb els cotxes per poder observar més la feina que es feia, fins que l’objectiu de la primera actuació va ser complert.
Durant el decurs d’aquesta hora, hora i mitja, hi havia moments que se’t posava la pell de gallina pensant les conseqüències que hagués pogut tenir si l’arbre hagués caigut en hores que les escoles estiguessin en un moment d’entrada o sortida, o durant un acte multitudinari al pavelló, però la sort i les circumstàncies varen fer que no hi hagués cap vehicle i, sobretot, cap persona.
A 2/4 de 2 de la matinada ens posàvem al llit.
A les 7 del matí tornàvem a ser allà, encara esparverats de la magnitud de l’arbre, un roure que dues o tres generacions l’hem tingut com a referent per jugar-hi, per explicar-hi contes, com a lloc de trobada, ... i, fins i tot, per a moltes altres intimitats que ara no vénen al cas i que cadascú se sap les seves.
Serveixi aquest escrit com homenatge al roure de can Feliu. Ara estem pensant d’instal·lar l’espectacular soca d’aquest roure en un indret significatiu.
Pregunto per l’afectació de la comunicació del veïnat Gemir i em reafirmen que és impossible el trànsit de cap vehicle per aquell camí. Doncs, cal anar-ho a resoldre.
Truco al cap de la brigada. Immediatament em respon i quedem que ens dirigim a l’indret per veure la magnitud i les conseqüències de la caiguda.
Vaig arribar el primer, pràcticament a ¾ de 12, i vaig quedar esgarrifat de l’envergadura del roure i de l’afectació que va produir, tant al carrer Dr. Joan Cardona, com al camí que va cap al Veïnat Gemir, com a les aules i tancat de la SES. Calia fer una actuació urgent.
Poca estona després de ser allà, arriba el cap de la brigada amb dos treballadors. Tots ells s’havien hagut de treure el pijama i posar-se la roba de treball. Cal dir que a l’indret hi havia alguna persona del veïnat que va sentir l’esclat de l’arbre en caure. Això va ser a les 11,10 de la nit, del dia 21 de setembre de 2009.
L’objectiu de la intervenció immediata era que cap carrer ni camí veïnal quedés tallat a la circulació.
Vàrem necessitar una grua de magnituds importants i amb dues motoserres ens vam posar a treballar. La grua, que és la del patró, nom corrent per als de Dosrius, però el debò és Manel Güell, està disponible en qualsevol moment.
Prop d’una hora i mitja treballant amb les motoserres, la ploma de la grua, enfocant amb els cotxes per poder observar més la feina que es feia, fins que l’objectiu de la primera actuació va ser complert.
Durant el decurs d’aquesta hora, hora i mitja, hi havia moments que se’t posava la pell de gallina pensant les conseqüències que hagués pogut tenir si l’arbre hagués caigut en hores que les escoles estiguessin en un moment d’entrada o sortida, o durant un acte multitudinari al pavelló, però la sort i les circumstàncies varen fer que no hi hagués cap vehicle i, sobretot, cap persona.
A 2/4 de 2 de la matinada ens posàvem al llit.
A les 7 del matí tornàvem a ser allà, encara esparverats de la magnitud de l’arbre, un roure que dues o tres generacions l’hem tingut com a referent per jugar-hi, per explicar-hi contes, com a lloc de trobada, ... i, fins i tot, per a moltes altres intimitats que ara no vénen al cas i que cadascú se sap les seves.
Serveixi aquest escrit com homenatge al roure de can Feliu. Ara estem pensant d’instal·lar l’espectacular soca d’aquest roure en un indret significatiu.
15 septiembre 2009
CANYAMARS HA VIBRAT AMB LES SARDANES (II)
Mirant el cel es decideix que el dinar es fa al Molinot, un arròs exquisit i la gent molt relaxada, en un indret meravellós.
S’acaba de dinar i peten els primers trons i les primeres gotes. En un moment es decideix que la ballada de la tarda es fa al pavelló de Canyamars, que ja estava preparat, amb tots els seus detalls.
S’anuncia per megafonia i comença la por de: Vindrà molta gent? Quanta gent marxarà cap a casa? La gent que tenia pensat venir a la tarda, es decidirà? Però bé, la decisió que es va prendre va ser la correcta.
Les cobles comencen a tocar dins del pavelló, captem que molts assistents, que no eren del municipi i que varen entrar al pavelló, van quedar meravellats de la instal·lació tan agradable que tenim a Canyamars.
Comencem a ballar sardanes, s’omple de gent, es fan sis o set rotllanes a cada tocada i alguna de gran. Vaig poder comptar que la mitjana de persones ballant era de 70 – 80.
La satisfacció dels dansaires va anar omplint l’ambient i es va anar captant una alegria, una felicitat i un gaudiment espectacular, entre tots els que ballaven sardanes. Personalment va ser la primera vegada que vaig sentir-ho tan a dins, fins al moment culminant, la sardana “Amics de Canyamars”, tocada per les tres cobles, que va ser l’èxtasi, demanant a les cobles que fessin la repetida, fet que ja els havíem exigit amb una altra sardana que havíem vist que la gent l’havia viscuda amb gran intensitat.
També em va donar molta satisfacció veure els antics organitzadors d’aquest aplec, que estaven orgullosos de veure que el que ells havien defensat havia tornat a reeixir, amb els mateixos objectius d’abans.
Cal reconèixer que l’esforç que ells van fer durant el temps en què el van organitzar també va ser molt important, perquè ara puguem viure aquestes experiències tan espectaculars.
A tots i a totes moltíssimes gràcies, Canyamars es reafirma i és un referent al nostre país, dins el món de l’organització d’aplecs de sardanes.
S’acaba de dinar i peten els primers trons i les primeres gotes. En un moment es decideix que la ballada de la tarda es fa al pavelló de Canyamars, que ja estava preparat, amb tots els seus detalls.
S’anuncia per megafonia i comença la por de: Vindrà molta gent? Quanta gent marxarà cap a casa? La gent que tenia pensat venir a la tarda, es decidirà? Però bé, la decisió que es va prendre va ser la correcta.
Les cobles comencen a tocar dins del pavelló, captem que molts assistents, que no eren del municipi i que varen entrar al pavelló, van quedar meravellats de la instal·lació tan agradable que tenim a Canyamars.
Comencem a ballar sardanes, s’omple de gent, es fan sis o set rotllanes a cada tocada i alguna de gran. Vaig poder comptar que la mitjana de persones ballant era de 70 – 80.
La satisfacció dels dansaires va anar omplint l’ambient i es va anar captant una alegria, una felicitat i un gaudiment espectacular, entre tots els que ballaven sardanes. Personalment va ser la primera vegada que vaig sentir-ho tan a dins, fins al moment culminant, la sardana “Amics de Canyamars”, tocada per les tres cobles, que va ser l’èxtasi, demanant a les cobles que fessin la repetida, fet que ja els havíem exigit amb una altra sardana que havíem vist que la gent l’havia viscuda amb gran intensitat.
També em va donar molta satisfacció veure els antics organitzadors d’aquest aplec, que estaven orgullosos de veure que el que ells havien defensat havia tornat a reeixir, amb els mateixos objectius d’abans.
Cal reconèixer que l’esforç que ells van fer durant el temps en què el van organitzar també va ser molt important, perquè ara puguem viure aquestes experiències tan espectaculars.
A tots i a totes moltíssimes gràcies, Canyamars es reafirma i és un referent al nostre país, dins el món de l’organització d’aplecs de sardanes.
14 septiembre 2009
CANYAMARS HA VIBRAT AMB LES SARDANES (I)
Quin aplec tan magnífic que vam viure diumenge passat a Canyamars!
Estem parlant del 53è Aplec de Muntanya de Canyamars. Era el segon any que es canviava el format, en tots els aspectes: nou indret, arrossada al migdia per a tothom, concentració de col·leccionistes de plaques d’ampolles de cava i nous organitzadors.
L’any passat ja vàrem acabar amb molt bon gust de boca, tot i que l’assistència no va ser la desitjada, però enguany ha estat al contrari.
En primer lloc, vull fer un reconeixement molt especial a la gent del Sot del Gall, que són els nous organitzadors d’aquest esdeveniment històric i que gràcies a ells ha tingut continuïtat.
S’hi ha posat molt en l’organització d’aquest aplec, ja que han calculat molt qualsevol esdeveniment advers que pogués succeir. L’experiència d’aquest grup de persones ha fet que l’èxit tan espectacular d’enguany hagi estat possible.
La setmana abans de l’Aplec van estar pendents de les inclemències del temps, ja que es preveien pluges per al cap de setmana. Es va esperar el divendres per saber si es reafirmaven les prediccions meteorològiques, que varen aconsellar tenir preparat un indret alternatiu, on poder-se aixoplugar.
La gent del Sot del Gall es va mobilitzar el divendres a la tarda i va preparar el pavelló de Canyamars, instal·lant el “bateco”, que és una catifa especial que protegeix el terra del pavelló.
Diumenge al matí l’espai del Molinot feia goig, tot estava preparat per celebrar-hi l’aplec d’enguany. D’una manera senzilla, però amb molt de gust, amb els detalls que fan que t’hi sentis molt còmode i, com sempre, el col·lectiu del Sot del Gall controlant qualsevol detall de l’organització.
Van començar les sardanes, amb l’assistència de força gent, va ser una matinal bastant concorreguda. Feia anys que no s’hi veia tanta assistència de gent a la jornada del matí.
Estem parlant del 53è Aplec de Muntanya de Canyamars. Era el segon any que es canviava el format, en tots els aspectes: nou indret, arrossada al migdia per a tothom, concentració de col·leccionistes de plaques d’ampolles de cava i nous organitzadors.
L’any passat ja vàrem acabar amb molt bon gust de boca, tot i que l’assistència no va ser la desitjada, però enguany ha estat al contrari.
En primer lloc, vull fer un reconeixement molt especial a la gent del Sot del Gall, que són els nous organitzadors d’aquest esdeveniment històric i que gràcies a ells ha tingut continuïtat.
S’hi ha posat molt en l’organització d’aquest aplec, ja que han calculat molt qualsevol esdeveniment advers que pogués succeir. L’experiència d’aquest grup de persones ha fet que l’èxit tan espectacular d’enguany hagi estat possible.
La setmana abans de l’Aplec van estar pendents de les inclemències del temps, ja que es preveien pluges per al cap de setmana. Es va esperar el divendres per saber si es reafirmaven les prediccions meteorològiques, que varen aconsellar tenir preparat un indret alternatiu, on poder-se aixoplugar.
La gent del Sot del Gall es va mobilitzar el divendres a la tarda i va preparar el pavelló de Canyamars, instal·lant el “bateco”, que és una catifa especial que protegeix el terra del pavelló.
Diumenge al matí l’espai del Molinot feia goig, tot estava preparat per celebrar-hi l’aplec d’enguany. D’una manera senzilla, però amb molt de gust, amb els detalls que fan que t’hi sentis molt còmode i, com sempre, el col·lectiu del Sot del Gall controlant qualsevol detall de l’organització.
Van començar les sardanes, amb l’assistència de força gent, va ser una matinal bastant concorreguda. Feia anys que no s’hi veia tanta assistència de gent a la jornada del matí.
11 septiembre 2009
INVERSIONS A CAN MASSUET DEL FAR
El manteniment del model de nucli urbà en format d’urbanització té unes exigències econòmiques, que fa que sigui insostenible, en cas que no s’aconsegueixin recursos d’altres administracions.
Dic això perquè durant la festa major de can Massuet del Far o, fins i tot, algunes vegades que trobes algun veí o veïna que es queixa dels serveis que es donen en aquet nucli de població, dient: “Que si tinc la vorera en mal estat, que si tinc algun forat al carrer, que si el transport públic, que si correus, ...”
La veritat és que sempre hi ha fets millorables, però amb els números a la mà, l’IBI que l’Ajuntament recapta de can Massuet del Far puja entre 600.000,-- i 700.000,-- euros, que serveixen per donar serveis administratius, jurídics, cos de la policia local, brigada municipal, festes majors, serveis socials, arranjament de carrers, ...
Doncs bé, a moltes d’aquestes persones els he explicat que en espai de dos anys a can Massuet del Far es fan o faran obres per més de 5.500.000,-- euros, que les podríem anar explicant: clavegueram 4.000.000,-- d’euros; la Generalitat ha aprovat una partida 1.000.000 d’euros per portar l’aigua a can Massuet; 200.000,-- euros per arranjar voreres; 200.000,-- euros per portar les aigües brutes de la banda de can Bordoi al carrer Granollers i 100.000,- euros per asfaltar carrers, que en pots dies es començarà. Aquest és un exemple que demostra que el sistema públic ha de portar molts més recursos dels que es recapten en un nucli de població amb les característiques que presenta can Massuet del Far.
Sí que és cert que són recursos d’altres administracions, però hem d’entendre que són dels nostres impostos. Per molt que sigui la Generalitat o la Diputació és diner públic.
La gràcia és saber com funcionen la resta d’administracions i estar-hi a dins, perquè inverteixin al teu municipi.
Dic això perquè durant la festa major de can Massuet del Far o, fins i tot, algunes vegades que trobes algun veí o veïna que es queixa dels serveis que es donen en aquet nucli de població, dient: “Que si tinc la vorera en mal estat, que si tinc algun forat al carrer, que si el transport públic, que si correus, ...”
La veritat és que sempre hi ha fets millorables, però amb els números a la mà, l’IBI que l’Ajuntament recapta de can Massuet del Far puja entre 600.000,-- i 700.000,-- euros, que serveixen per donar serveis administratius, jurídics, cos de la policia local, brigada municipal, festes majors, serveis socials, arranjament de carrers, ...
Doncs bé, a moltes d’aquestes persones els he explicat que en espai de dos anys a can Massuet del Far es fan o faran obres per més de 5.500.000,-- euros, que les podríem anar explicant: clavegueram 4.000.000,-- d’euros; la Generalitat ha aprovat una partida 1.000.000 d’euros per portar l’aigua a can Massuet; 200.000,-- euros per arranjar voreres; 200.000,-- euros per portar les aigües brutes de la banda de can Bordoi al carrer Granollers i 100.000,- euros per asfaltar carrers, que en pots dies es començarà. Aquest és un exemple que demostra que el sistema públic ha de portar molts més recursos dels que es recapten en un nucli de població amb les característiques que presenta can Massuet del Far.
Sí que és cert que són recursos d’altres administracions, però hem d’entendre que són dels nostres impostos. Per molt que sigui la Generalitat o la Diputació és diner públic.
La gràcia és saber com funcionen la resta d’administracions i estar-hi a dins, perquè inverteixin al teu municipi.
08 septiembre 2009
VALORACIÓ DE LES FESTES MAJORS
Ja hem tornat a engegar i la veritat és que amb feina a sobre la taula. M’ha costat una setmaneta posar-me al dia, però ara ja anem per davant de la feina, que és quan em sento més còmode, així que ja puc reiniciar els meus escrits al diari personal.
El primer que vull fer és una valoració de les tres festes majors que hem viscut durant aquest mes d’agost. Totes amb molta participació, malgrat que hi ha hagut una reducció important del pressupost, degut a la situació que estem vivint. Tot i això, la majoria dels actes han tingut molta qualitat.
Jo crec que l’objectiu de les festes majors s’ha complert d’una manera satisfactòria, gràcies a les ganes que tots els membres de les comissions de festes hi han posat. Ells han fet que no es notés aquesta disminució de partida pressupostària. Gràcies al seu treball, el seu esforç i la seva dedicació les festes del municipi han estat un èxit. Fins i tot, alguna persona que porta molts anys al capdavant d’una comissió ha estat més entregada que mai, no només en hores, sinó també en sentiment. Això em satisfà moltíssim.
A Canyamars, cal destacar l’estrena de la nova Plaça de la Germandat, amb el seu tendal o lona de disseny avançat. Sé que a algunes persones els costa acceptar els canvis i la seva valoració té un to crític, però estic convençut que aquesta plaça de la Germandat tindrà molt més joc dins les activitats col·lectives de Canyamars i que de mica en mica la gent se la farà seva i estarà orgullosa de l’espai estrenat durant aquesta festa del 2009.
A can Massuet, segon any de festa major a la pista esportiva. Ja ha passat la catarsi de la seva inauguració. Les visions crítiques van ser molt dures durant la festa del 2008, amb veus que deien: “No es tanca tot, quan plou ens mullem, això ha quedat a mitges”. Havies d’anar fent les reflexions pertinents a cada persona, per explicar-li la visió i el motiu de fer-la d’aquella manera. Enguany, reconeixement que la millor proposta era la de no tancar la pista de can Massuet, per part de tothom, fins i tot de les persones que ho havien criticat, ja que la temperatura ambient que vam tenir durant la festa major va ser molt agradable, vam gaudir d’una visibilitat extraordinària i, en cas de pluja, tots els actes van quedar garantits.
A Dosrius, els actes tradicionals de sempre, però amb una descoberta extraordinària, l’espai del Safareig del Comú. Va ser un gran encert acabar la festa major a l’entorn del Safareig del Comú, sopant i escoltant havaneres, amb el tradicional cremat. Feia molt de goig, miressis cap on miressis, la plaça era plena de persones, amb molta tranquil·litat, arrecerades pels habitatges, amb vistes del safareig del Comú, del campanar i, sobretot, amb grans possibilitats, ja que hi cabia molta més gent, ja sigui ocupant més plaça o, fins i tot, la carretera on s’inicia el mercat.
El primer que vull fer és una valoració de les tres festes majors que hem viscut durant aquest mes d’agost. Totes amb molta participació, malgrat que hi ha hagut una reducció important del pressupost, degut a la situació que estem vivint. Tot i això, la majoria dels actes han tingut molta qualitat.
Jo crec que l’objectiu de les festes majors s’ha complert d’una manera satisfactòria, gràcies a les ganes que tots els membres de les comissions de festes hi han posat. Ells han fet que no es notés aquesta disminució de partida pressupostària. Gràcies al seu treball, el seu esforç i la seva dedicació les festes del municipi han estat un èxit. Fins i tot, alguna persona que porta molts anys al capdavant d’una comissió ha estat més entregada que mai, no només en hores, sinó també en sentiment. Això em satisfà moltíssim.
A Canyamars, cal destacar l’estrena de la nova Plaça de la Germandat, amb el seu tendal o lona de disseny avançat. Sé que a algunes persones els costa acceptar els canvis i la seva valoració té un to crític, però estic convençut que aquesta plaça de la Germandat tindrà molt més joc dins les activitats col·lectives de Canyamars i que de mica en mica la gent se la farà seva i estarà orgullosa de l’espai estrenat durant aquesta festa del 2009.
A can Massuet, segon any de festa major a la pista esportiva. Ja ha passat la catarsi de la seva inauguració. Les visions crítiques van ser molt dures durant la festa del 2008, amb veus que deien: “No es tanca tot, quan plou ens mullem, això ha quedat a mitges”. Havies d’anar fent les reflexions pertinents a cada persona, per explicar-li la visió i el motiu de fer-la d’aquella manera. Enguany, reconeixement que la millor proposta era la de no tancar la pista de can Massuet, per part de tothom, fins i tot de les persones que ho havien criticat, ja que la temperatura ambient que vam tenir durant la festa major va ser molt agradable, vam gaudir d’una visibilitat extraordinària i, en cas de pluja, tots els actes van quedar garantits.
A Dosrius, els actes tradicionals de sempre, però amb una descoberta extraordinària, l’espai del Safareig del Comú. Va ser un gran encert acabar la festa major a l’entorn del Safareig del Comú, sopant i escoltant havaneres, amb el tradicional cremat. Feia molt de goig, miressis cap on miressis, la plaça era plena de persones, amb molta tranquil·litat, arrecerades pels habitatges, amb vistes del safareig del Comú, del campanar i, sobretot, amb grans possibilitats, ja que hi cabia molta més gent, ja sigui ocupant més plaça o, fins i tot, la carretera on s’inicia el mercat.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
