LES TANQUES O "BIONES" DE LA NOVA CARRETERA

He fet la petició formal als responsables de les obres de la nova carretera, perquè habilitin una partida per protegir els suports que aguanten les “biones” de protecció, amb la finalitat d’evitar accidents greus, principalment de les motos.

Aquest escrit s’ha enviat al Sr. Jordi Follia, director general de Carreteres, i al Sr. Ferran Camps, coordinador territorial del Servei Territorial de Carreteres. L’escrit diu:

La carretera que s’està construint al municipi de Dosrius, que connecta el nucli de Dosrius amb la part de sota del pont de l’autovia, ja està al seu tram final. Per cert, és una obra amb la qual la gent està molt contenta, però hi ha hagut un to de l’alarma per part dels motoristes, quan han vist el tipus de suport que s’ha instal·lat a les tanques protectores, o més ben dit “biones”.

Atenent que és una obra nova i que ha estat sobradament pensada, demano amb aquest escrit que feu un esforç amb la finalitat que pugueu protegir, segons normatives, els suports que aguanten aquestes tanques protectores, ja que de la manera que actualment queden, qualsevol accident de moto pot tenir conseqüències greus.

Malauradament, en aquesta carretera, en pocs temps, van haver-hi tres morts de motoristes, per això hem d’intentar, mitjançant un reformat del projecte, posar les proteccions necessàries per evitar accidents greus.

El nostre municipi necessita molta mobilitat i hi ha moltes motos de joves que durant el dia circulen per aquest tram de carretera, per això us demano que feu aquest últim esforç i tothom estarà molt orgullós d’aquests tres quilòmetres de carretera nova.

REVETLLA DE SANT JOAN

Ja ha passat la revetlla de Sant Joan, que per a mi té dues sensacions molt diferents. La primera, que és l’inici de l’estiu i això vol dir que cal estar a l’aguait pel que fa al tema dels focs i patir fins a les primeres pluges de la segona quinzena d’agost o ja entrat el setembre.

L’altre, és que ja hem passat la data en què amb els petards es destrossa més mobiliari urbà.

En aquesta revetlla de Sant Joan, no sé si ha estat una sensació meva, però he notat que s’han tirat menys petards que altres anys. Fins i tot, s’ha hagut de demanar que s’apaguessin menys fogueres. És una nit que tots els que ens toca vetllar per l’espai col·lectiu patim molt, ja que t’entristeix molt veure coses destrossades, que després val diners haver-les de refer.

Enguany, hi ha hagut més destrosses a particulars que a mobiliari urbà. Que jo sàpiga: un vidre d’un cotxe trencat, un interfono rebentat per culpa d’un petard i poques coses més. Sembla mentida que, amb el poder destructiu que tenen molts d’aquests aparells explosius, es deixin vendre. Sovint et fas creus que persones que ja s’afaiten els utilitzin, sentint gran plaer, per destrossar qualsevol cosa que se’ls posi per davant, gaudint del fet en si.

Tinc la confiança, com segurament la tenen totes les persones que s’estimen el nostre entorn, que de mica en mica anirà minvant aquesta afecció tan salvatge i que el perill que passem la nit de Sant Joan passarà a la història.

CENT QUARANTA ANYS D'AGBAR ( AIÜES DE BARCELONA)

El passat dimarts 19 de juny, es va celebrar una jornada de conferències, amb motiu del cent quarantè aniversari d’ Aigües de Barcelona (AGBAR) . Aquestes jornades es van celebrar a l’auditori de la Torre Agbar, de la plaça de les Glòries de Barcelona.

Vaig assistir-hi com a alcalde convidat. La veritat és que varen ser molt interessants, ja que es varen explicar experiències de Xile, de l’Havana a Cuba i de Bristol a Anglaterra.

Tot va ser molt interessant, però a mi em va impressionar el fet que Dosrius estigui dins de la història d’Agbar, ja que al cap de quatre anys de la seva constitució, concretament l’any 1871, a Dosrius hi varen fer la primera actuació per recaptar aigua per subministrar-la a Barcelona. Per aquest motiu, es va construir l’aqüeducte de Dosrius.

Automàticament, a la meva ment hi va entrar aquest germen especial que ens envaeix als alcalde i vaig veure dues possibilitats. Primer, la d’exigir amb la màxima celeritat possible que la famosa Torre de les Aigües de Dosrius no s’aturi ni un sol dia i que estigui a la nostra disposició i quedi a la història, no només d’Agbar, sinó també del municipi de Dosrius, perquè part d’aquest espai pugui ser gaudit per la seva població. En segon lloc, que a mitjà termini la majoria d’aigua que consumim al nostre municipi, es pugui recaptar de la mina Maria, que és la que està al subsòl de Dosrius, i un cop fets els tractaments necessaris transportar-la fins als dipòsits municipals, així no hauríem de comprar l’aigua del Ter Llobregat, com succeeix en aquests moments.

Al mateix temps, que tota la construcció subterrània, que és una obra d’arquitectura espectacular, pogués passar dins del patrimoni municipal.

Doncs, ve-t’ho aquí que ja tinc un altre tema encetat. Ara cal buscar els mecanismes i fer els contactes necessaris perquè aquest objectiu es pugui complir. Em poso com a data el 2011, que és quan farà cent quaranta anys que Agbar està al municipi de Dosrius, segons la seva documentació.

NO ENTENC MOLTES VOLUNTATS D'ALGUNS POLÍTICS

Serà perquè estic capbussat al cent per cent en fer, i fer, i treballar per la població, i aquest és el meu deliri i la meva realització. No entenc com polítics que tenen la possibilitat de gestionar àrees d’administracions locals, decideixen anar a parar a l’oposició.

Dic això pel cas Jordi Portabella, cap de llista d’Esquerra Republicana a Barcelona i el seu efecte dòmino que ha produït en altres grups, principalment d’Esquerra i Iniciativa, que tenint la possibilitat de tenir responsabilitats les han rebutjades i han decidit deixar les responsabilitats de govern.

Quan un es presenta en unes eleccions és per fer i treballar pel poble. No sé entendre aquestes persones que es troben còmodes a l’oposició o que especulen que des de l’oposició també trauran més rèdit polític de cara les properes eleccions. Considero que és un engany per l’electorat. A la meva manera d’entendre, tothom hauria d’aspirar a tenir una regidoria amb responsabilitats i així tens una possibilita de demostrar la teva vàlua, però el fet de voler-te quedar a l’oposició és voler amagar el cap sota l’ala i fugir una mica de l’esperit de servir a les persones.

SENSACIONS DE L'ÚLTIM PLE QUE ES VA CELEBRAR EL PASSAT DIMECRES TRETZE

Tres dies abans de constituir-se els Ajuntaments, els reglaments diuen que cal fer un Ple extraordinari per aprovar les actes que quedin pendents. En aquesta línia va actuar l’Ajuntament de Dosrius.

En aquest últim Ple hi havia tres persones al públic, i dels 11 regidors que té l’Ajuntament en faltaven tres, sobradament excusats. No va durar ni cinc minuts aquest Ple. Ens vam desitjar sort, tant per les persones que deixaven de ser regidors i regidores com per les que continuaven. Però ja que és el meu diari personal, vull plasmar el fet que em va portar més reflexió.

En acabar el Ple, el cap de llista i portaveu de CIU d’aquest mandat , el Sr. Joan Serra Serrapinyana, es va adreçar a mi i em va preguntar que feia la meva mare, ja que s’havia assabentat que dilluns d’aquesta setmana va tenir una intervenció, que per la seva edat, la podem considerar complexa, i automàticament vaig recordar que en un dels meus primers plens a l’oposició, quan el Sr. Serra estava a l’equip de govern, i d’això ja fa bastants anys, vaig arribar mitja hora tard, havent-me excusant amb anterioritat, ja que la meva filla tenia alguna urgència i la vaig haver de portat a l’Hospital. En el moment en que vaig entrar en aquest Ple de deu fer 15 anys, m’assento al meu lloc i davant quedava el Sr. Serra Serrapinyana, que en veu molt baixa em va preguntar com estava la meva filla.

Entre el “com estava la meva filla” i “com està la meva mare”, han passat una pila d’anys i moltes coses. Uns han estat a l’oposició i els altres al govern; disputes per totes bandes, raons de grans magnituds, però dóna la sensació que tot ha tornat al seu camí normal preguntant o interessant-se per la salut d’un familiar molt estimat, a banda de totes les discussions viscerals i fins i tot alguna vegada, fugint de tota normalitat.
Que en poden de ser de simples les relacions entre les persones

QUINA MERAVELLA DE CARRETERA QUE TINDREM

Ara si que ja veiem amb claredat el traçat de la carretera i la seva magnitud, però el mes important és la sensació de plaer, sobre tot de relax, que dóna fer aquests tres km de carreta nova.

Quan veus aquests trossos de carretera vella penses, “com em pogut passar per aquest espai tant estret si a simple vista no hi passa un camió ni un cotxe?.” Doncs sí, em estat tota la nostra vida circulant per aquest traçat tan incòmode, dia rera dia, i moltes persones, quatre vegades fent aquest recorregut, en dies de pluja, tot i coneixent-la be, estaves amb una petita tensió al cos, ja que a més de l’elevat trànsit que havia de suportar, sempre hi havia algú o altre que feia alguna bestiesa i et posava la pell de gallina. Les males estones que hem passat amb el accidents que hi hagut a l’antiga via de comunicació entre Dosrius i el Maresme...

Ara, estava amb una companya i em deia, “és un plaer aquesta carretera i a més no s’ha destruït la natura tal com en un principi semblava”, i es veritat amb les herbes que han sortit en els talussos fa la sensació que ja estigui integrat dins l’entorn del paisatge. Però espereu, que hi ha un projecte d’enjardinament i rehabilitació dels talussos amb el qual, espero, que en els propers mesos encara quedarem més meravellats.

LA MAJORIA DELS LLOCS, ARA ES L'HORA DELS PACTES

Desprès de les eleccions hi ha vint dies fins que es constitueixen els Ajuntaments, i als llocs on el resultat ha quedat molt incert, es l’hora de pactar. Quan et trobes per pactar amb persones que saben que és un Ajuntament, les possibilitats del mateix i la seva capacitat, acostuma a ser fàcil arribar un acord. Però per a la gran majoria de càrrecs electes que no ha estat mai en un Ajuntament, la dificultat és extrema. M’ho deia un amic que fins ara estava governant en una administració local, pactant amb dos partits mes, però resulta que el resultat de les eleccions fa que la majoria es configuri de manera que ell ha d’estar al govern amb quatre partits polítics, i tots els demés estan formats per persones sense experiència, i m’explica la gran dificultat que es té, que afegeix a la dificultat del pacte, la de la governabilitat; i amb això us puc assegurar que aquell Ajuntament perdrà molt, però molt.

Recordo l’any 1999, quan desprès de les eleccions municipals el PSC va treure cinc regidors i ens faltava un per fer la majoria. Podien pactar amb Esquerra Republicana que tenia un o amb Progrés Municipal que en tenia un altre, i a les reunions que teníem amb aquests grups els dèiem “trieu la cartera que vulgueu” i ells, venien tant predisposats a no pactar amb nosaltres, que el discurs que tenien era “ens donen les escorrialles, el que ells no volen, les pitjors carteres” i nosaltres els repetíem, “Trieu el que vulgueu” i ells seguien amb el mateix discurs.

Era tal la intoxicació o la falta de voluntat de pactar, que va ser del tot impossible. Moments molt durs aquells temps.

Es parla que la majoria absoluta no és aconsellable, però us ben asseguro, que si es donen les circumstàncies, des de l’Ajuntament treballaríem perquè hi hagués un govern de concentració, o sigui, tothom amb responsabilitat, però mentrestant hi hagi tants temes personals i grups que ja han manifestat que no volen saber res amb la conjuntura actual, és del tot impossible. Ara cal trobar els mecanismes mes innovadors de participació per entitats, partits polítics i en especial la ciutadania, per que tothom que vulgui construir el puguem escoltar, que és d’aquí d’on aprendrem, i no com dic, de ningú que vulgui imposar, perquè la grandesa d’aquest municipi és la seva diversitat i la imposició es sectària.

ALTRE COP UNA NOVA DECEPCIÓ

E.T.A. torna a les armes. En el moment que vaig sentir aquesta noticia, el cap s’hem va baixar i vaig pensar que encara ens falta molt per ser un país verdaderament europeu. Em dóna la sensació que estem en una part de mon on el fanatisme encara té molt a dir. Però seguint la noticia me’n adono o si més no, es la meva percepció, que les persones que han anunciat aquest trencament de la pau son molt minoritaris, i fins i tot que no tenen el suport de molta gent que abans els justificaven i estic convençut que s’acabarà, pel sistema que sigui, sigui policial o sigui perquè la població els dirà prou, i que aquest anunci de tornar a les armes és el penúltim paràgraf de una història molt negra de la nostra època, ja que tinc la confiança que l’últim serà l’abandonament total de les armes i que l’únic camí per aconseguir els desitjos de les persones és el diàleg mitjançant la democràcia.

S'ENS HA MORT EL MOSSÈN

Aquesta setmana, vàrem enterrar Mossèn Artur. El rector que ha estat amb nosaltres prop de 50 anys. Molt vinculat al poble de Dosrius, però, i vagi per endavant la primera observació que plasmo en aquest escrit, gens introvertit amb les famílies, i el que dic no es de collita pròpia, ja que de molt petit ho havia sentit a casa, quan es parlava del capellà.
Deien, “aquest, si més no, no arregla casaments”. Es veu, que l’anterior o altres capellans, es posaven a les vides privades de les persones, i fins i tot, amanien algun casori.

A mi, personalment, no em va batejar, però si que sempre he vist aquest mossèn, ja que a pocs mesos d’haver nascut, va arribar a regentar la parròquia de Dosrius. Recordo, quan vaig ser escolà. Gairebé eren tots els de la meva edat, entre vuit i dotze anys. Aquell reguitzell de joves guarnits amb sotana i roquets, als que donava cinc punts per cada missa o rosari al que assistíem, i, fins i tot, hi havia escolans que feien quinze punts cada festa. Aquest punts, els canviaves per regals, però el més important de l’any, era la sortida que fèiem al Tibidabo, consistent en anar fins a Mataró en bus, en tren fins Barcelona i en transport públic fins arribar a dalt la muntanya, amb l’esmorzar i el dinar a la motxilla, però era un dia molt esperat i gaudit per tothom.

Recordo l’època de passar el salpàs a les cases de pagès, que consistia en barrejar aigua i sal que es beneïa i es posava en un grapat a sobre una porta d’entrada de la casa. Era tota una festa fer aquestes excursions per les cases de pagès.

El Mossèn era un home molt especial, fins i tot, em comentava una persona que ha estat molt propera a ell, hi havia vegades que donava la sensació que s’havia trencat tota la relació degut al seu posicionament innegociable sobre qualsevol qüestió, però no sé perquè, a la propera trobada, donava la sensació que tot tornava al seu lloc, afluixant per les dues bandes, principalment per la seva. En definitiva, un caràcter molt especial, però era un referent i estic convençut de que ell ens estimava molt a nosaltres i nosaltres el teníem com una figura important dins el nostre entorn.

El mossèn Artur, em va fer la comunió a mi, juntament amb deu o dotze joves del poble. Em va casar, va batejar els meus fills i els va donar la comunió. En definitiva, cosa normal a qualsevol família del nucli de Dosrius, i per això ha estat una figura molt vinculada a tot el que afecta a les persones. D’ell va sortir la Festa de la Vellesa i durant molts anys, ho va viure amb molta intensitat.

El que si voldria ressaltar d’una manera molt important, es com a tingut cura de l’església de Dosrius. No se si en trobaríem cap de tant ben arreglada, sempre amb els petits detalls que fa que sigui un dels millors temples d’aquestes característiques que he visitat. Jo no sé d’on treia els recursos, fins i tot es diu que hi posava del seu patrimoni. No m’estranyaria gens, ja que s’hi ha gastat quantitats de dines importants, i això ha quedat per a tots nosaltres: l’església, el seu sentiment per les persones del poble (fins i tot l’he vist a plorar per la mort d’algú), el seu caràcter, la seva manera de fer, i el bon encaix que ha tingut al seu estimat poble de Dosrius.

Sempre el recordaré com un rector especial.

LA SOLUCIÓ DE LA TORRE DE LES AIGÜES JA LA TENIM BEN ENCAMINADA

Aquest ha estat un dels temes, la torre de les aigües, amb el qual fa més anys que estic treballant. L’any 1999, en què vaig entrar com a alcalde, ja vam tenir els primers contactes amb el propietari de la Torre de les Aigües, que és la Societat General d’Aigües de Barcelona.

Aquest dijous passat ja vàrem tancar un acord que, en principi, hem de creure que és definitiu, per solucionar aquest tema tan entravessat.

L’acord consisteix en què la Societat General d’Aigües de Barcelona construirà, a la part de sobre, i cedirà a l’Ajuntament de Dosrius tota la planta baixa, que tindrà uns 160 m2 construïts, 25–30 m2 dels quals seran compartits, ja que han de donar pas d’accés als habitatges, això sese canviar la fisonomia de l’edifici. El més important és que també cediran a l’Ajuntament de Dosrius el tros dels plàtans, que per a mi és un dels llocs que els veïns del municipi de Dosrius podran gaudir més.

Quina setmana més profitosa! Essent alcalde en funcions, quines dues gestions més potents s’han realitzat! El dimecres, amb alts responsables de l’Agència Catalana de l’Aigua s’ha parlat perquè facin una inversió al nostre municipi i el dijous tancant el tema de la Torre de les Aigües.

LA IMPORTÀNCIA QUE TÉ QUE ELS CÀRRECS ELECTES D'UN AJUNTAMENT ESTIGUIN EN CONTACTE AMB ALTRES ADMINISTRACIONS O ORGANISMES

Ja m’han passat les cabòries de les eleccions i ja començo a pensar en la gestió del dia a dia de l’Ajuntament.

Dic això, perquè el dimecres passat , desenvolupant la meva tasca dins el Consell d’Administració d’ATLL, en representació del Consell Comarcal del Maresme, vaig veure la possibilitat d’aconseguir un ajut molt important per a una de les obres més necessària i costosa per a l’Ajuntament.

Tothom sap que durant el mandat passat vàrem aconseguir que ATLL ens construís un dipòsit de 3.000 m3 cúbics d’aigua, així com tota la xarxa de canonades fins a aquest dipòsit, sense que l’Ajuntament hi hagués d’aportar ni un sol euro.

Ara cal fer una xarxa nova des d’aquest dipòsit fins als dipòsits que tenim a la part alta de can Massuet del Far, ja que les canonades que en aquests moments alimenten els dipòsits de subministrament del Far són molt velles i, a més a més, no tenen suficient capacitat per aportar l’aigua que es necessita per subministrar, en moments punta, can Massuet del Far. Per això, a l’estiu patim bastant.

Doncs, aquesta obra puja al voltant d’un milió i mig d’euros. Ahir, en aquesta reunió en la qual hi ha persones molt importants d’alguns departaments de la Generalitat, vàrem parlar d’obres urgents que s’estaven realitzant a Catalunya, per garantir el subministrament a poblacions. Mira per on, can Massuet del Far és una població, patim per realitzar-hi el subministrament i per què no podem fer-hi una d’aquestes actuacions, ja que l’Ajuntament per si sol se’n veuria un tip?

Ja tenim hora demanada a les persones que decideixen aquestes subvencions i tinc bones sensacions que podrem aconseguir un ajut molt important per garantir l’aigua a can Massuet del Far.

He volgut explicar això, per dir la importància que té que els càrrecs electes dels Ajuntaments estiguin a la resta d’administracions i òrgans decisoris, ja que d’aquesta manera aconsegueixen molt més per a tota la població del municipi.

JA HAN PASSAT LES ELECCIONS MUNICIPALS

El diumenge passat, els veïns i veïnes del municipi de Dosrius van emetre en una urna la seva voluntat i el desig de qui volen que els representi durant els propers quatre anys.

En primer lloc, vull plasmar la meva gran satisfacció per la quantitat de persones que han volgut que el grup d’homes i dones de la candidatura del PSC sigui qui torni a liderar l’Ajuntament de Dosrius.

Vagi per endavant el meu gran agraïment envers totes les persones que han confiat en nosaltres. Aquesta confiança ens l’hem guanyada molts i moltes. En primer lloc, els set càrrecs electes que hem estat a l’Ajuntament durant quatre anys, 2003-2007, amb tots els nostres defectes i les nostres virtuts. Després la confiança que ha generat la llista que s’ha presentat en aquestes eleccions del 2007 i el seu progama. També vull fer un reconeixement molt especial a totes les persones que han treballat al costat nostre, durant aquests quatre últims anys, especialment al personal de l’Ajuntament, que en tot moment ha sabut captar quina era la política que volíem que es tirés endavant i que sempre han estat a l’alçada. També vull dir que en el cas que no fos el PSC qui hagués governat i qui tingués la confiança, la professionalitat dels treballadors de l’Ajuntament seria igual d’elevada, així com també la seva responsabilitat.

Quatre anys més, podríem dir de tranquil·litat, però estic segur que no seran tranquils, perquè és tanta la feina que tenim a la ment, que la gestió serà trepidant.

També vull fer una reflexió dels missatges que ha donat el poble, en aquestes eleccions. Al meu entendre, el més important és que vol que s’acabin els polítics que la seva dèria sigui la d’anar contra les persones, prou feina hi ha per gestionar un municipi tan divers com el nostre, com perquè únicament i exclusivament pensem en anar contra l’adversari polític. S’ha d’anar a favor dels projectes i propostes de la població.

Un altre dels missatges que ha donat la població és que la confiança la té l’experiència, les persones que han sigut un referent durant temps. Dic això, perquè les noves candidatures sorgides d’ aquestes eleccions, han quedat bastant lluny de poder treure representació a l’Ajuntament. Amb el missatge que ha donat la població, jo els encoratjo perquè continuïn fent política durant aquests 4 anys, i així al 2011 ja siguin un referent de confiança per a més votants.

Jo obro la porta a tots aquests grups, per informar-los de tot el que es cou a l’Ajuntament i donar-los totes les possibilitats perquè puguin opinar sobre qualsevol tema.

Pel que fa als grups que han tret representació, també els ofereixo tota la meva col·laboració, però pensant en el municipi, no per anar contra ningú. El consens l’hem de practicar sense imposicions, ni exigències, ni anant a ensenyar a viure els demés.

Nosaltres tenim molt per aprendre, però mai de qui ens vulgui ensenyar, els mestres els triarem nosaltres.

UN ALTRE COP VULL PARLAR DELS MEMBRES DE LA MEVA CANDIDATURA

Ja vaig fer un petit escrit de com funcionava la campanya electoral amb el grup d’homes i dones que van a la llista del PSC i us ben asseguro que em ratifico en tot el que vaig dir, però ara m’agradaria parlar més de cadascun d’ells.

De manera global entenc que qualsevol d’ells, fins al número onze, són primeres espases i estan abastament capacitats per encapçalar qualsevol llista.

Per exemple, en Joan Ribes, el número dos, és un home just, amb capacitat, experiència, consens, tranquil·litat. Qui pot discutir que en Joan no pot ser un dia el màxim dirigent da l’ ajuntament?

La Toñy, que va de número tres, ha fet tanta feina en aquests quatre anys, que delata que arriba a tenir una capacitat extraordinària, per veure les problemàtiques i buscar solucions. Treballadora incansable, troba hores per a tot. També és una dona que no li vindria gran ser cap de llista de qualsevol candidatura. Això sí, amb un grup d’homes i dones que defensin la justícia social i el benestar de les persones.

En Josep M. Sagristà, el número quatre, ja va ser cap de llista en dos comicis electorals, encapçalant una llista d’una altra opció política. S’ha de ser molt estrany per no arribar a acords amb ell i deixar-lo perdre. És una persona molt capacitada, amb una visió d’esquerres i catalanista, però gens extremista, aquests són els que fan més bé la feina. És un home que poques vegades s’altera i el que diu sempre és possible, en benefici de la justícia i les persones.

La Cuca, que va de número cinc, directora de l’escola. A quin lloc ha posat l’escola la Cuca! El mateix podria fer en una administració local o en qualsevol altre lloc que estigués treballant. La seva capacitat i el seu positivisme fan es tregui la feina de sobre amb molta facilitat. Quin gran fitxatge el de la Cuca!

De número sis tenim en Marc, un home molt jove, però amb les idees molt clares. Dubta molt poques vegades i té una visió de la situació molt encertada i una virtut que és d’admirar, ja que qui vulgui barallar-se amb ell que se’n busqui un altre. En Marc és d’aquelles persones que ha de dir molt a l’Ajuntament de Dosrius, si el seu temps li ho permet. Per què no pot ser el futur alcalde del municipi de Dosrius?

La Iona fa les coses molt fàcils, amb molta “conya” i pocs embolics. Sempre té temps per fer la feina i la veritat és que la fa. En un grup responsable hi encaixa molt, perquè la responsabilitat, la capacitat i l’humor que porta ella, fa que les reunions siguin molt agradables. La considero també una dona líder.

La Carola, que va de número vuit, és difícil de trobar a la seva edat una persona tan ben preparada. Al costat nostra s’ha fet adulta. De fet, sempre ho ha sigut, però ara puc opinar amb fonament i profunditat. La seva opinió ja té una vàlua important. Alguna vegada ja diem: “La Carola ha dit això”. Penso que hi ha moltes possibilitats que sigui una persona de futur en el nostre municipi.

En el número nou tenim en Víctor Martínez, el cap de les joventuts socialistes al Maresme. Un home molt d’esquerres i que defensa els valors més històrics del socialisme. Molt important en aquesta societat tan diversificada que algú, en un moment determinat, sigui d’una manera o d’una altra, recordi qui són i quins són els nostres idearis.

El número deu és en Pere Joan Castaños. Un home que amb poca soroll fa la feina, sempre predisposat, sense estridències ni nerviosismes. Fidel com ell mateix. Escolta molt, però les seves aportacions tenen contingut en el grup.

De número onze, l’Arlette, quina sort que ha tingut aquest municipi que l’Arlette vingués a viure a Canyamars! És una dona molt implicada en temes col·lectius, principalment en els de justícia social, pensant en les parts més febles de la societat. Predisposada al cent per cent a ajudar a qui sigui. La seva opinió és justa, pels seus principis. A vegades té contundència. L’avala tota la feina que ha fet dins l’associacionisme i la participació en tots els òrgans i consells municipals.

A la part de reserves, tenim tres persones molt importants en el grup, que podem dir que van darrere nostre i que podem comptar sempre amb elles: la Carme, la Maria i el Sr. Poyatos.

En definitiva, la candidatura dels PSC està formada per un grup d’homes i dones que són primeres espases. Si el poble ens dóna la confiança serà històric el que arribarà a fer aquest grup, conjuntament amb les persones que creuen en nosaltres, que treballen al nostre costat i que saben com funciona l’administració.

ELS FUTURS EQUIPAMENTS DEL NOSTRE MUNICIPI

Aquests quatre propers anys s’han de convertir en els quatre anys que donaran equipaments de qualitat a la nostra població.

En el transcurs d’aquest any s’acabarà la coberta de la pista esportiva de can Massuet del Far. També s’acabarà la construcció de la segona fase del pavelló de Canyamars. En temes sanitaris, es construirà un nou consultori metge a can Massuet del Far. Caldrà treballar perquè al de Canyamars se li faci una reforma, amb l’esperit de fer-lo més agradable.

En equipaments docents, es farà realitat la segona escola, que per cert ja té nom, Encarnació Fonoll, i es tirarà endavant la construcció definitiva del nou institut. També en aquests quatre propers anys entrarà en funcionament l’escola bressol municipal, ja que el projecte es troba a licitació. Un dels projectes estrella serà la construcció de la biblioteca municipal.

Cal ressaltar que des de l’Ajuntament s’han fet passos per poder intervenir en el Centre Parroquial de Dosrius, del carrer Mossèn Cinto Verdaguer. També cal avançar amb el tema del Centre de Dia per a les persones amb dependència. Un dels temes que estic convençut que es tancarà , després de molts anys, és el de la Torre de les Aigües, on l’Ajuntament hi tindrà un local de prop de 160 m2 i el pati dels plàtans que ha de ser una referència a l’hora de fer-hi actes, principalment a l’estiu. Ara ja hem aconseguit que ho netegessin i ja es pot observar la bellesa de l’espai.

També s’ha de començar a plantejar l’ampliació del nostre Ajuntament, ja que en aquests moments es comparteixen molts despatxos i no en queda cap de lliure.

Tots aquests projectes estan en un punt que constantment cal anar revisant, trucant i contactant periòdicament amb la persona de referència, amb la finalitat que cap d’aquests temes quedi adormit.

BENESTAR SOCIAL, UN REPTE CREIXENT

En aquests quatre últims anys, la política que s’ha fet des de l’Ajuntament de Dosrius, pel que fa al tema de benestar social, ha sigut espectacular, fins i tot, la Diputació de Barcelona ens ha posat com a referent per la gran quantitat i qualitat de serveis que s’arriben a donar des d’aquest Ajuntament,

Tenim un equip humà espectacular, liderat per la Toñy, amb cinc professionals al seu entorn, així com col·laboradors externs. Però, per molt que s’hagi fet, el repte és creixent i cada vegada ho serà més.

Per aquest motiu, el PSC ha crear una candidatura amb persones molt sensibles en aquest tema, fins i tot, el nostre missatge electoral va en aquesta línia: “Treballant per a les persones”. En el nostre programa, l’àrea de Benestar Social té una part molt important, amb propostes molt innovadores, amb l’esperit de poder detectar quines són les necessitats de les persones.

Això únicament i exclusivament es fa mitjançant la política de proximitat, a fi d’aplicar els mitjans necessaris per poder ajudar, sigui quina sigui la carència dels nostres vilatans.

No tingueu cap dubte que una de les revelacions d’aquest mandat, parlant en l’argot futbolístic, ha sigut la Toñy. Ella lidera aquest repte, que serà el futur de les administracions locals: Servir les persones.

EL FUTUR DE LES INFRAESTRUCTURES AL NOSTRE MUNICIPI

El tema més important en qüestió d’infraestructures podem dir que el tenim a can Canyamars, una unitat d’actuació que des del 2002, l’administració local hi està destinant molts esforços, fins i tot, m’atreveixo a dir que és el lloc del municipi on s’hi adrecen més recursos, tant humans com econòmics. Això cal dir-ho, perquè aquests esforços els paguem entre tots i a vegades qui se’n beneficia directament no n’és conscient. Només una pregunta: Amb tota la feina que s’ha fet, alguna persona de can Canyamars ha pagat un sol euro? Aquest proper mandat ha de ser el de can Canyamars, que s’ha de tirar endavant amb el màxim consens possible.

Una altra infraestructura necessària per al nostre municipi és l’acabament de l’obra de la carretera. Jo crec que fins que no hagin passat dos o tres anys no lluirà del tot, ja que la vegetació que s’hi plantarà no tindrà el seu esplendor fins l’arrelament definitiu, però ja veureu com valdrà la pena.

La Variant de Dosrius, la carretera que anirà des de can Tarau fins al Pla dels Gitanos, ha de ser el nou repte d’ aquest mandat que començarà a partir de les eleccions del 2007. El Conseller Joaquim Nadal ja ha encarregat el projecte executiu, després de les exigències plantejades per l’ACA al projecte que s’havia redactat. Aquesta Variant ha de fer la feina d’absorbir tot el trànsit procedent de Canyamars i can Massuet, que no hagi de fer parada al nucli de Dosrius, tant d’anada com de tornada.

La rotonda del Vitxi és una infraestructura que en dos o tres mesos ja s’utilitzarà. Pel que fa a la rotonda de can Massuet, esperem que durant aquesta tardor s’iniciïn els tràmits per licitar l’obra. En qüestió de pocs mesos o algun any, podrem arribar a tenir set rotondes al nostre municipi, quan a dia d’avui encara no en tenim cap. Tres a la nova carretera, dues a la variant, la del Vitxi i la de can Massuet del Far.

Cal ser persistents i no deixar adormir cap d’aquests projectes.

DEBAT ELECTORAL

El passat divendres es va celebrar, per primera vegada a la història del nostre municipi, un debat electoral amb els vuits caps de llista a les properes eleccions municipals. L’últim que es va fer d’aquestes característiques va ser a TV de Mataró, l’any 1995 i, casualment, l’únic candidat que va definir el seu pacte va ser el Sr. Antonio Puente del PP, assegurant que mai pactaria amb el Sr. Lluís Homs. Al cap de nou mesos, menjaven al mateix plat. Ho dic perquè una de les forces polítiques va dir que no pactaria ni amb el PSC ni amb CIU.

En primer lloc, cal felicitar l’Associació de Veïns de can Massuet del Far per l’esforç que varen fer organitzant aquest acte. Potser va servir de ben poca cosa, perquè l’objectiu era explicar el programa de cada grup, però amb el poc temps que teníem, va ser impossible plantejar les propostes de cada candidatura.

Malauradament, quan en una campanya electoral es posen en temes personals s’oblida l’esperit d’aquesta campanya electoral, que ha de ser una festa d’il·lusions pel futur que ens espera de propostes de millora. Qui tria la línia de l’atac personal és que no dóna importància a l’interès col·lectiu.

Un altre fet que segons el meu punt de vista va ser ressenyable, va ser la manca de coneixement de quina és la realitat, quines són les possibilitats i quines són les competències de l’administració local, per part d’alguns caps de llista que estaven al debat, però tot això és normal per qui comença en aquest món de la política.

Jo els encoratjo perquè participin als plens, que vagin a l’Ajuntament a preguntar, no hi haurà ningú que els tanqui la porta. Que llegeixin quines són les competències que té cada administració, com funcionen els pressupostos i tota aquesta informació que la comparteixin amb les persones de la candidatura, així s’anirà formant tot un grup de persones, i quan arribin unes eleccions tindran un bagatge i unes propostes reals per al municipi.

UN ALTRE DIA MOLT ESPECIAL

Ahir dijous, va ser un altre dia d’aquells memorables a la meva vida, la meva filla Berta, amb 21 anys, es va graduar a la Universitat de Vic.

Després de quatre anys d’estar en aquesta universitat, amb tot el que això comporta, dóna molta satisfacció haver arribat a aquest punt.

Vull felicitar-la, sobretot, perquè ha estat ella qui ho ha aconseguit.

La Berta sempre ha sigut la petita de la classe, és nascuda a finals de novembre. Moltes vegades ha hagut d’estar de puntetes, per poder estar a l’alçada de les circumstàncies, pel que fa al tema de passar cursos. No ens ha hagués sorprès que no hagués superat el batxillerat i que hagués de dedicar-hi un any més, però amb una nota molt justa va passar el batxillerat. Es va presentar a la selectivitat i vàrem pensar que li seria difícil superar-la, però ve-t’ho aquí, que amb una nota justa també la va aprovar.

A partir d’aquí vàrem buscar un lloc per cursar estudis universitaris, després de buscar molt vàrem trobar Vic.

Amb 17 anys va entrar a la Universitat de Vic. Era la més petita de tot el centre universitari. Els primers mesos varen ser durs. Vivia en un pis de lloguer amb quatre estudiants més. Així ha anat vivint, amb aquestes circumstàncies.

Durant aquests quatre anys ha estat en tres pisos de lloguer, sempre compartits amb companys i companyes de la Universitat. Jo em preguntava, per què gairebé cada any canvien de pis?

Ella deia que així no havien de pagar els mesos d’estiu i que també era bo canviar d’aires.

Durant aquests quatre últims anys, la Berta s’ha fet adulta, ha madurat i s’ha centrat del tot, fins al punt que actualment ja treu notes brillants, ja no és allò tan justet, justet.

La Berta és una gran filla, mai ens ha donat cap mena de problema. Estima moltíssim la seva família, especialment els seus avis, pateix molt per ells. Això sí, té molt de caràcter. Us posaré un exemple. Abans d’ahir el meu fill va trencar un llum del cotxe que comparteixen la Berta, la seva mare i ell. Un cotxe que fa un any que el vàrem comprar. Evidentment, la preocupació d’en David era gran, però no per la “bronca” del seu pare o de la seva mare, sinó per l’escàndol de la seva germana. Era l’única cosa que li preocupava. Es va espavilar perquè en 24 hores estigués arranjat i la seva germana no veiés el trencament del fanal.

He viscut èpoques que he estat molt a prop de la meva filla, quan la portava i l’anava a buscar a l’escola, aquets ver ser els millors anys de la meva vida. Veure’ls créixer i estar molt a prop d’ells.

Durant tres o quatre anys, quan tenia de 9 a 12 anys, fèiem grans caminades, dies sencers, tots dos sols, a l’aventura de les circumstàncies. Va ser una gran època.

Ara se m’ha graduat. Quina il·lusió!

Sé que triomfarà a la vida, perquè sap administrar molt bé el seu temps, i té molt clar que el treball és necessari, però el plaer personal també. Això vol dir que està molt equilibrada, ja que també té uns profunds sentiments cap a la justícia social en benefici de les persones.

Berta, moltes felicitats, t’ho has guanyat a pols!.

ELS COMPANYS I LES COMPANYES DE LA CANDIDATURA

Sempre que treballes colze a colze amb un grup de persones per a unes eleccions, veus totes les parts positives de la gent que t’acompanya, ja que és un moment de treball i que tothom fa el que pot per ajudar a fer la feina.

Enguany, la candidatura del PSC està formada per un grup d’homes i dones amb una agilitat de feina espectacular. No hi ha hagut cap reunió que durés més d’una hora i mireu que les coses es consensuen i la feina que es fa és la que pertoca.

Per això que acabo d’escriure, heu de pensar que dóna gust treballar amb aquest grup de persones.

Si el poble ens dóna la seva confiança, en quatre anys, “planxarem” el municipi!

QUÈ "GUAPO" QUE ESTÀ EL POU DEL GLAÇ!

Periòdicament m’arribo fins al Pou de Glaç de Canyamars, que no fa massa temps que l’Ajuntament de Dosrius va adquirir. La veritat és que el diumenge passat, quan vaig estar allà, encara em va impressionar més la seva estructura i la seva bellesa. L’entorn net, tot el que és la construcció amb pedra vista, ja que s’ha tret tota l’herbassa que l’envoltava. No feia massa dies que havia plogut i estava tot verd. En definitiva, una meravella.

Vull plasmar-ho al meu diari, perquè vaig sentir, un cop més, una gran satisfacció pel fet que l’Ajuntament hagués adquirit aquest monument tan emblemàtic i amb tanta història.

Estic convençut que en farem un gran ús i que serà el nostre orgull.