Això de Bankia, quina magnitud que té per a tots nosaltres!

Quan es parla que per sanejar Bankia es necessiten uns 24.000 milions d’euros i es busca la manera d’injectar aquest diner per fer viable aquesta entitat financera, hem de tenir clar que al final ho acabarem aportant tos plegats, amb diner públic, ja que els 4.500 milions que se’ls va donar amb aquell sistema del FROP, que els havien de retornar amb el 7% d’interès, ara resulta que s’han convertit amb accions de Bankia, accions que fa menys d’un any estaven al 3,80 euros i ara estan a poc més de 1 euros/acció. Tots serem una mica més pobres. Però si ara s’han d’injectar 24.000 milions i això ho dividim per tota la població de l’Estat Espanyol, amb números rodons cadascú de nosaltres hi aportarà uns 500,-- euros, potser sí que directament no, però aquests 24.000 milions d’euros els trauran de prestacions, millores, inversions, ..., de les quals, en definitiva, ens en beneficiaríem tots.

Parlem sobre la futura biblioteca municipal

Per fi han entrat bastant en raó. Començo així l’escrit, perquè hem assolit que la Generalitat de Catalunya ens baixi les exigències per a la construcció de la futura biblioteca municipal. Quan va sortir la convocatòria d’ajuts, fa uns cinc anys, per accedir-hi havies de presentar un projecte amb les característiques que et marcava la Generalitat de Catalunya. En cas que no es fes així, no es podia entrar dins d’aquesta línia d’ajuts, això tant pel que fa a la Generalitat com a la Diputació. D’acord amb aquestes característiques es va haver de redactar un projecte constructiu, segons el qual el seu cost de la biblioteca pujava uns 2.000.000,-- d’euros. Aquí cal afegir-hi el mobiliari intern, que aproximadament pujava uns 200.000,-- euros. L’ajut que ens varen donar va ser de 500.000,-- la Generalitat de Catalunya i uns 220.000,-- euros la Diputació de Barcelona i l’ajuntament havia d’aportar la resta. Evidentment, vàrem buscar més ajuts, però per part de la Generalitat va ser impossible poder-nos donar més subvenció i, davant la conjuntura econòmica, vàrem decidir no iniciar els processos per a la construcció de la biblioteca municipal. Ara som coneixedors que en poques setmanes sortirà una altra convocatòria d’ajuts per construir biblioteques i hem anat a demanar a la Generalitat que ens rebaixés les exigències o requisits dels metres quadrats, principalment, per poder accedir a aquesta convocatòria i ens han acceptat la nostra petició. Per tant, de 900 m2, aproximadament, que exigien cinc anys enrere, hem baixat a uns 700 m2. Això abarateix molt el cost i, evidentment, el manteniment. Ara cal redactar un projecte nou, ja que no es pot utilitzar el que ja teníem, això vol dir diners i estem fent les gestions oportunes davant de les administracions supramunicipals, per tal que facin front a aquesta despesa. Per ara les negociacions van per bon camí. Ja us ho explicaré, com evoluciona.

Crec que obrim una altra era amb el tema de la gestió de les zones recreatives municipals (II)

Aprofitant l’ocasió que les dues zones recreatives o esportives, tant la de can Batlle com la de can Massuet, estaven lliures, degut a la rescissió dels contractes, vàrem valorar la possibilitat d’ajuntar-les en una sola concessió i que el seu gestor construís un circuit de BTT al nostre municipi, amb l’esperit de ser referent a tota Catalunya en un esport tan popular com és el de la bicicleta de muntanya, amb el que això pot comportar al sector de serveis de tot el municipi. Som conscients que per als licitadors és un projecte ambiciós, ja que es tracta de passar d’una zona esportiva en què el negoci que se li veia era el bar, amb el benefici que pugui generar fer cafès, entrepans i algun plat combinat, a ser un punt de referència tant d’arribada com de sortida de circuits de BTT marcats per tot el nostre entorn. Al concurs públic s’hi varen presentar cinc licitadors. Tot i això, s’havien interessat per aquest tema gran quantitat de persones. Cal dir que per a l’ajuntament es veu aquest plantejament de la gestió de les zones amb un circuit de BTT com una oportunitat per al municipi, fins i tot, es va fer molta publicitat perquè empreses del sector esportiu de Catalunya poguessin presentar-se a aquesta licitació, empreses per a les quals la visió del negoci del cafè i l’entrepà podria ser una cosa de segon ordre. Per tant, tal com he dit, es van presentar cinc licitadors i al final del procés ha guanyat una empresa que es diu BETRUBE SERVICIOS, S.L., creada per gent del nostre municipi. Ara caldrà, com marca la llei, signar el contracte, que no és ni més ni menys que el contingut de les bases que varen estar a exposició pública per participar a la licitació i els compromisos que l’empresa guanyadora va escriure a la seva proposta, dins d’un sobre tancat. Fa pocs dies vaig poder saludar a un dels principals socis d’aquesta empresa, per felicitar-lo, i em va transmetre bones sensacions, ja que les seves paraules van ser: “Farem tot el possible perquè això sigui un èxit”. De fet són un grup de persones que tot el que s’han proposat fer, no ho han fet bé, sinó que ho han fet excel•lent. Les sensacions que em varen entrar al cos al transmetre’m l’objectiu que farien el possible perquè funcionés, fan que hi tingui molta confiança.

Crec que obrim una altra era amb el tema de la gestió de les zones recreatives municipals (I)

Ja són de domini públic totes les problemàtiques que hem tingut amb les concessions de les zones recreatives o esportives municipals, concretament la zona esportiva de can Batlle i la zona social de can Massuet del Far, on hi ha la pista poliesportiva. Des de què sóc alcalde, l’ajuntament ha tingut problemes amb els concessionaris que mitjançant un concurs obert i amb unes bases varen ser adjudicataris d’aquestes zones. Cal dir que un cop adjudicada la zona esportiva a qui guanyava el concurs se signava un contracte on s’especificava el que calia fer, les obligacions del concessionari, el cànon que s’havia de pagar, punts que es trobaven dins de les condicions per presentar-se. Jo no sé quin ha estat el motiu, però pràcticament a tothom que ha entrat a gestionar les zones esportives, li ha costat molt complir aquestes condicions. Uns no pagaven, altres no feien les reparacions que eren de la seva competència, segons el contracte, i així podríem anar dient un seguit d’incompliments que sempre han acabat amb informes tècnics desfavorables, fins al punt que en els últims casos ens hem vist obligats a rescindir el contracte, malgrat que ens pesés. Cal puntualitzar que estem parlant d’un ajuntament i que el que s’està gestionant són recursos, ja siguin econòmics o tècnics, però que són de tothom i que cal defensar-los amb justícia i, sobretot, s’ha de complir amb el que està signat. El cas més fragant va tenir lloc l’estiu passat, ja que qui gestionava la zona esportiva en qüestió havia de fer unes reparacions i posar en funcionament la piscina, compromís adquirit per contracte, i quan va ser l’hora la piscina no es va poder obrir, ja que l’ajuntament no tenia ni els recursos, ni el temps, ni la capacitat legal per poder-la gestionar.

No és fàcil en aquests moments dirigir un ajuntament

Actualment ens toca viure una conjuntura econòmica en què les previsions econòmiques de cada any, malgrat que les fessis realistes, et queden curtes. Ara hem tancat l’any 2011, pel que fa al tema econòmic, i mireu que vàrem fer un pressupost molt realista, aprovat a finals de l’any 2010, prenent com a referència les liquidacions que teníem tancades de l’any en curs, però un cop més, tot i el realisme dels números que vàrem plasmar al document, hem quedat enrere i, evidentment, hem tancat amb números negatius. Amb números rodons havíem previst uns ingressos de 5.000.000,-- d’euros, partida que l’anomenem com “obligacions reconegudes”, això són els padrons d’IBI, l’impost sobre vehicles de tracció mecànica, la taxa per escombraries, les participacions de l’Estat, les subvencions d’altres administracions, etc. Ara havent tancat aquest any 2011, aquestes “obligacions reconegudes”, reals, arriben a 4.800.000,-- euros, però en realitat la recaptació neta que s’ha fet i que ha ingressat l’ajuntament és de 4.200.000,-- euros, per tant, una diferència de 600.000,-- euros entre el que es podia haver cobrat realment i el que s’ha cobrat i s’ha pogut gastar. Això vol dir que hi ha uns 600.000,-- euros pendents de cobrament i que si prenem com a referència el que ens pensàvem que cobraríem, hi ha una diferència de 800.000,-- euros. Tot i això, el negatiu final que ha sortit, fent una gestió molt acurada durant tot l’any, ha estat de -174.000,-- euros, per això cal ajustar-se al màxim, deixar de donar serveis que no són competència municipal, ja que altres tenen els recursos per donar-los. Al final, ens ajustarem a la realitat que ens toca viure, però el dia a dia és bastant dur.

Preocupació per l’escola bressol

Uns anys enrere, aproximadament sis o set, la Generalitat de Catalunya va arribar a un acord, mitjançant la signatura d’un conveni, amb les entitats municipalistes, que n’hi ha dues a Catalunya, una és l’Associació Catalana de Municipis (ACM) i l’altra la Federació de Municipis de Catalunya (FMC), per incrementar l’oferta de places d’escola bressol. Es donava un ajut d’un 50%, aproximadament, per a la construcció de la infraestructura i, a més a més, es va acordar una fórmula per finançar aquest servei: Una tercera part la pagaria la Generalitat, una tercera part els ajuntaments i una tercera part les famílies. El càlcul del cost d’una tercera part per alumne i any era de 1.800 euros. Mitjançant convenis amb la Generalitat, els ajuntaments signàvem aquest compromís i, evidentment, les hisendes municipals havíem d’habilitar una partida pressupostària amb aquests 1.800,-- euros per cada alumne que durant l’any estava a l’escola bressol. A banda de no pagar religiosament, la Generalitat s’ha anat despenjant d’aquest acord. De 1.800 va passar a 1.600, aquests 1.600 actualment s’han convertit en 1.300 euros i ja ha dit, de paraula, que a partir del curs 2012-2013, només aportarà 1.000 euros per alumne i any. Evidentment, les despeses de funcionament són les mateixes. Per tant, t’has de plantejar el dilema d’on han de sortir els euros per poder tirar endavant aquest equipament, que considero important pel servei que dóna a la població. El debat està servit i la problemàtica a sobre la taula.

Que malament pinta el futur de Grècia!

Quan en unes eleccions el resultat és tan esmicolat per poder governar un país o qualsevol altra administració, com pot ser un ajuntament, el futur és molt fosc i més tenint en compte l’època que ens toca viure. Si a sobre parlem de Grècia, encara pinta més malament. El diumenge passat va haver-hi eleccions en aquest país hel•lènic i resulta que han sortit nou ( 9 ) grups amb representació al Congrés i cap grup d’aquests partits polítics podrà formar govern. Això vol dir que no es prendran decisions i no prendre decisions a les administracions és perdre molts diners, ja que la ingovernabilitat porta per aquest camí. Ja es parla d’una altra contesa electoral per al mes que ve, però algú pensa que hi haurà un resultat fàcil per poder crear un govern fort? Jo crec que no. Potser el que caldria és buscar sistemes de dues voltes, amb la finalitat que els dos partits més votats s’enfrontin en una contesa electoral, en què saps que pràcticament segur que sortirà un guanyador i que aquest podrà formar govern amb autoritat per poder prendre decisions. A Grècia passa allò que es diu habitualment, que plou sobre mullat!

Per què les inversions d’enguany al nostre municipi (IV)

Totes aquestes inversions vénen de subvencions concedides per altres administracions, això vol dir que cal tirar endavant el que s’ha planificat, que són uns projectes compromesos durant la campanya electoral, que són línies de treball de l’acord de govern signat entre els càrrecs electes sortits de les eleccions municipals, que tenen responsabilitat en la direcció política. Dins de la ideologia que tenim per donar serveis a la població perquè es pugui fer esport, entenent com esport una part fonamental de la formació de la persona, es defensen aquestes inversions, malgrat les crítiques d’adversaris polítics i demagògies d’interessos molt marcats. Fins i tot, s’ha sentit dir que es tornin aquests diners i que no s’utilitzin per fer les pistes de pàdel que, remarco, el cost és d’uns 71.000,-- euros. Des del meu punt de vista, això és una bestiesa. També vull puntualitzar que hem de ser curosos a l’hora de construir equipaments, que després tenen un gran cost per al seu funcionament o manteniment. Per exemple una piscina municipal, mai els seus ingressos equilibren les seves despeses. El manteniment de les pistes de pàdel és mínim o més ben dit inexistent. Estic convençut que tindran una gran acceptació i que l’objectiu de veure persones suant i fent esport, en equipaments municipals assequibles per a tothom, el veurem assolit. Tornem al començament d’aquest grup d’escrits, a l’any 1999, amb uns deutes i sense recursos per poder fer-hi front vàrem ser valents aleshores i ho continuarem essent ara, amb l’avantatge que tenim un ajuntament amb una despesa controlada, amb una liquiditat que ens garanteix fer front a les factures que anem generant, malgrat la conjuntura econòmica que ens toca viure. Us ben asseguro que estan intactes les ganes de cercar inversió per a equipaments, que després estic convençut que donaran els resultats desitjats.

Per què les inversions d’enguany al nostre municipi (III)

Per plantejar nous equipaments o millorar els actuals sempre em faig aquella reflexió tan primària que els que decidim hem de repassar tot sovint. La formació de l’ésser humà com a persona neix a la família, que es manté durant tota la seva vida, passa per l’escola i una pota important de la teva manera de ser la donen l’esport i la cultura. N’hi ha d’altres que cadascú les pot visualitzar, com poden ser els amics. Hi ha grans debats sobre que tenim un excés de pavellons, concretament els podem anomenar que són tres i que seria molt millor la construcció d’un en un lloc estratègic ferm, del qual tots ens sentíssim orgullosos i oblidar-nos d’aquesta dispersió. Jo he defensat sempre, aferrissadament, el model que tenim, ja que dóna moltes possibilitats a la gran diversitat d’equips, clubs d’esports varis, que a la mateixa hora uns puguin jugar a Dosrius, altres a Canyamars i altres a can Massuet del Far. Si només tinguéssim un pavelló, si a les sis de la tarda s’hi fes patinatge no s’hi podria jugar a futbol sala, ni a bàsquet, ni a voleibol, ni a handbol, ... Aquesta gran quantitat de nens, nenes i joves que també es formen com a persones amb l’esport, on haurien d’anar? Potser pagant instal•lacions privades per poder fer esport? Aquest no és el nostre objectiu. Un poble veí va fer un magnífic pavelló i va destinar tots els recursos per fer una pista i una instal•lació d’orgull per als que l’utilitzen, però no hi cap tothom. Joves que volien fer esport s’han quedat sense poder-lo utilitzar, perquè només pot haver-hi una única activitat cada hora. Continuant amb aquesta línia, ara tenim prevista la reforma dels vestidors de can Batlle, així com el bar i la piscina. Tenim previst l’inici per poder posar gespa artificial al camp de futbol de can Batlle i tancar la instal•lació d’aquest equipament. També tenim previst reformar els vestidors de la pista poliesportiva de can Massuet del Far, arranjar l’entorn i amb el mateix projecte construir tres pistes de pàdel. Dins d’aquest projecte de la reforma dels vestidors de can Massuet del Far i l’entorn, que puja uns 220.000,-- euros, les pistes de pàdel pugen uns 71.000,-- euros. Aquest esport de la pràctica de pàdel té molta acceptació als indrets on hi ha aquestes pistes, que majoritàriament són privades, és a dir, que cal pagar per practicar aquest esport que, per cert, adquirir les pales i pilotes per poder-hi jugar té un cost molt assequible per al practicant.

Per què les inversions d’enguany al nostre municipi (II)

Teníem clar que la inversió pública era vital per al nostre sistema, havíem de crear nous equipaments, noves infraestructures, nous serveis, malgrat la precarietat econòmica que ens tocava viure, a més de crear llocs de treball i generar consum al nostre municipi. Durant aquests dotze o tretze anys el nostre municipi s’ha transformat amb nous equipaments, remodelació dels que teníem, noves vies de comunicació, rotondes, vàrem comprar més de 40.000 m2 de terreny urbà per a equipaments, aquest és el cas de la zona esportiva de can Batlle, el Pou de Glaç de Canyamars és municipal i no tingueu cap dubte que tot aquest esforç és fruit de viure intensament el dia a dia, amb totes les possibilitats que això et dóna. Fa uns mesos que ha començat un altre mandat, com a conseqüència d’unes eleccions municipals, amb tot el que això comporta: candidatures que es presenten amb els corresponents programes electorals, eleccions amb el vot secret, personal i intransferible i un resultat per a quatre anys. La responsabilitat de qui ha sortit elegit i els pactes postelectorals configuren el govern actual. Una de les tasques dels càrrecs electes de l’ajuntament és la d’anar a cercar subvencions davant d’altres administracions i, també, del sector privat. És a dir, buscar els diners per construir equipaments per a la nostra població. Val a dir que el diner públic, tant si prové de l’ajuntament, com de la Diputació, com de la Generalitat de Catalunya, per regla general, es regula a través d’una normativa especificada en cada convocatòria de subvencions. Això és molt bo, ja que la concessió d’aquests ajuts no pot ser que sigui a criteri d’una persona, que la majoria de vegades és un polític, sinó que cal que sigui mitjançant fórmules matemàtiques, normes i criteris reglamentats, amb la finalitat que aquests diners no es puguin utilitzar per a altres fins que no siguin els planificats. A més, cal ressaltar que si no fas les inversions planificades per a les quals t’han concedit l’ajut, dins del temps que marquen les bases que regulen les subvencions, perds l’ajut que t’havien compromès.

Per què les inversions d’enguany al nostre municipi (I)

Al juliol de 1999, va haver-hi un canvi important a l’ajuntament, després de les eleccions municipals del 14 de juny. La candidatura del PSC va tenir la responsabilitat de dirigir el rumb de la nostra administració local i jo, com a cap de llista, vaig ser nomenat alcalde. A primers de juliol, als comptes corrents de l’ajuntament hi quedaven uns 12.000,-- euros, al canvi de pessetes, ja que en aquell moment era la moneda corrent. Cal puntualitzar que els sous dels treballadors/res de l’ajuntament, cada mes, pujaven uns 40.000,-- euros. Hi havia unes piles de factures per pagar que no us les podeu ni arribar a imaginar. Per posar-vos un exemple, feia quatre anys que no s’havien pagat els costos de la recollida i tractament des residus, despesa reconeguda per l’ajuntament. A això cal afegir-hi l’endeutament de préstecs i crèdits que teníem concertats. Amb aquella situació, els tècnics i juristes de l’ajuntament ens varen aconsellar que, durant quatre anys, no féssim inversions, ja que havíem d’adreçar el vaixell cap a una estabilitat econòmica. A tota aquesta realitat cal afegir-hi la il•lusió de les persones que teníem la responsabilitat de tirar endavant el nostre ajuntament. Vàrem fer un pla de pagament de factures i, en sis mesos, ens vam atrevir a fer-hi front. Altres les vàrem negociar a llarg termini. Pel que fa ala residus, hem estat pràcticament deu per poder-nos posar al dia.

Més a prop que mai de la Creu Roja

El nostre ajuntament i la Creu Roja estan en un moment molt dolç de relació, segurament perquè la nostra representant, de l’ajuntament i els responsables de la secció de la Creu Roja d’Argentona, Dosrius i Òrrius, tenen una química especial i una gran entesa. Això ens porta molts beneficis, ja que en aquests moments la Creu Roja no només és aquella organització que porta ambulàncies amunt i avall, sinó que també ajuda en les campanyes de menjar per a les persones que passen per una situació transitòria delicada, amb paquets que contenen productes de primera necessitat. La Creu Roja també atén les alarmes de persones amb dependència i, en casos excepcionals, es pot gaudir de tots els serveis que ofereixen en moments puntuals. Viure aquesta relació tan oberta et dóna seguretat, ja que treu el màxim profit d’una organització que té uns objectius molt més grans dels que nosaltres ens imaginem.

Coses que vius com a alcalde

La feina d’alcalde o càrrec electe és apassionant, evidentment si t’agrada. En el meu cas, és un privilegi viure tot el que succeeix i sobre tot el que afecta les persones, amb l’esperit de poder ajudar. Hi ha vegades, però, que et trobes en situacions desagrades. N’explicaré una de fa pocs dies. Un temps enrere ens vam veure obligats a aprovar un preu públic per poder gestionar bé les bústies municipals . Es va decidir que el preu fos de 6,00 euros anuals. És el mínim que la Diputació de Barcelona té estipulat per poder gestionar el seu cobrament. Si ho comparem amb els apartats de correu que ofereix el Servei de Correus, veurem que hi ha una diferència de preu abismal. El cas és que un senyor em truca dient que li volien cobrar 6,-- euros per disposar de la bústia municipal. Jo li vaig intentar explicar el concepte, el motiu i el com. Ell em va contestar que no era just i que no volia pagar-ho. Jo li vaig dir que per sort en aquest país les obligacions no són voluntàries. Ell em va contestar que no ho pagaria. Passat un mes i mig, això va ser fa pocs dies, em torna a trucar dient que li havien embargat el compte per 17,-- euros, dient que això era inadmissible. Vaig intentar fer-li el mateix raonament que dies enrere i no hi va haver manera que ho entengués, ja que m’exigia que jo com a alcalde li condonés aquesta obligació. Li vaig explicar que això no funciona així. A partir d’aquí varen venir amenaces dient que si no ordenava que li anul•lessin aquest deute ho pagaria amb béns propis o desperfectes dins del municipi. A partir d’aquí la conversa es va acabar, ja que li vaig comentar que tot el que volgués demanar a l’administració ho fes per escrit i diligentment se li respondria. Escrit així en paper sembla una cosa fàcil de suportar, però quan hi ha amenaces per mig d’una persona agressiva, amb males formes, fa que el moment no sigui agradable. Aquestes coses són les que també ens toquen viure quan s’està al front d’una administració com un ajuntament.

El que signifiquen 35.000 milions d’euros

Aquests dies estem en procés d’aprovar els pressupostos generals de l’Estat per a aquest any 2012 i, segons diuen, en comparació amb els de l’exercici del 2011 hi ha una retallada de 35.000 milions d’euros.

Què significa això amb números reals? Aquestes xifres són molt fàcils de dir i costa veure la seva magnitud.

Si es repartissin els 35.000 milions d’euros entre tota la població de l’Estat Espanyol i es donessin als ajuntaments per fer inversió, o per gestionar serveis, o per ajudar la seva població a tirar endavant, a l’ajuntament de Dosrius li tocarien per sobre dels tres milions i mig d’euros.

FACTURES DE L’AJUNTAMENT DE DOSRIUS PER PAGAR

L’Ajuntament de Dosrius té uns deutes reconeguts, al seu favor, pendents de cobrament per un valor d’ 1.900.000,-- euros.

Per altra banda, té factures pendents de pagar a 31 de desembre de 2011, per valor de 977.000,-- euros. Per poder fer front al pagament d’aquestes factures, s’ha adherit al Pla del Govern Central, ja que mitjançant un mecanisme dissenyat per liquidar aquests deutes contrets per les administracions locals, es podrà posar al dia amb el pagament de les factures.

En el cas que el Govern Central aprovi la previsió econòmica dels propers 10 anys que ha planificat l’ajuntament i que els empresaris vulguin entrar dins d’aquestes condicions per cobrar de l’esmentat govern, l’ajuntament retornarà aquests 977.000,-- euros o la quantitat que al final resulti, amb un termini de 10 anys.

A la previsió econòmica d’aquests propers 10 anys, no s’hi ha hagut de fer cap increment d’impostos ni retallada d’inversions, per poder retornar la quantitat corresponent a les factures que pagui el Govern Central.

L’única previsió que té l’ajuntament, que és de manera obligada, és que caldrà fer la revisió cadastral i que aquest valor resultant d’aquesta revisió ja serà el referent per a l’IBI del 2015.

Cal ressaltar que l’última revisió cadastral es va fer l’any 1995 i s’aconsella que per augmentar els ingressos dels ajuntaments, es faci revisió cadastral cada 10 anys.

L’Ajuntament de Dosrius no va creure convenient fer la revisió que li pertocava durant l’any 2005, ja que representava un augment d’impostos important, que haguessin hagut de pagar els contribuents a les arques municipals.

Gaudir de la primera menjada de la temporada

El dissabte passat vaig menjar la primera truita d’espàrrecs, espàrrecs venturers d’aquests que surten als marges i racons del nostre entorn, aleshores vaig recordar que quan era petit era tot un esdeveniment quan posaves a taula el primer producte collit de l’hort o del bosc.

Aviat vindran els primers pèsols, les primeres faves, la primera mongeta tendra al voltant de Sant Joan, i quan anaves a arrencar la primera planta de patates per fregir-les, recordo aquella patata tendra que tenia aquell gust tan especial, amb aquella dolçor que et llepaves els dits.

Com bé us dic era tot un esdeveniment, fins i tot, era una festa quan senties el cucut cantar que ja havia arribat, volen dir que ja hi eren tots. El cucut era el que tancava la immigració de tots els ocells i animals que venien a passar la primavera i l’estiu entre nosaltres.

Ara tot ha canviat molt, tenim de tot i a tota hora, però aquelles sensacions i aquelles il•lusions que es produïen a taula quan hi havia el primer producte de temporada no les vull perdre, les vull recordar junt amb les paraules de la meva mare: Bon any de bé que sigui!, desitjant una bona anyada del producte que tastàvem.

Quin llibre més diferent!

Ahir, dijous al vespre, vaig estar a la presentació d’un llibre escrit per un treballador de l’ajuntament. Per a mi és un company, no sé en quin concepte amb deu tenir ell, però la veritat és que estic parlant d’un gran treballador i una magnífica persona.

Ens vàrem trobar una bona colla, en una sala d’aspecte molt senzill, però complint els objectius per als quals s’havia planificat.

El llibre s’anomena E-mails para Roland Emmerich, escrit per al nostre estimat Sergi de Diego Mas i l’editorial que ha publicat el gran contingut d’aquest petit llibres és Honolulu Books.

És un llibre de format molt petit. En principi, dóna la sensació que en poca estona te l’has de cruspir, però res més lluny, ja que es tracta d’una poesia moderna, nova, diferent, que cada vegada que llegeixes un paràgraf tombes el cap primer cap un costat i després cap a l’altre, te’l tornes a llegir, dones voltes al que entens i depenent de si és el matí o si és el vespre, la interpretació pot anar canviant.

Com bé podeu imaginar, estem parlant d’un llibre amb molta riquesa i molt de contingut, tot i el breu que és.

Avui encara no he pogut veure l’autor, porto el llibre a la butxaca, li demanaré que me’l dediqui, ja que ahir amb tot el garbuix vaig pensar que havia d’estar fent feina, que potser no la podria fer la resta de dies, com ara escriure dedicatòries per a la gent que va assistir a l’acte.

Jo li demanaré que me’l dediqui i que el que posi a la dedicatòria ho entengui a la primera.

Sergi, moltes felicitats, t’animo a continuar escrivint. Entre la magnífica feina que fas a l’ajuntament i amb els escrits tan clars que plasmes als papers algun dia hauràs de fer poesia, però per a la gent de poble, per als que com aquell que diu encara fem servir el dit per llegir.

Una forta abraçada!

Més sobre sancions regulades per les ordenances municipals

A l’últim escrit vaig explicar el difícil equilibri que tenim en temes de mobilitat, sobretot entre vehicles i persones, però també tenim altres assumptes difícils de resoldre, i un d’ells és el dels animals de companyia, especialment els gossos.

Per sort, la gran majoria de persones que tenen gossos els tenen legalitzats, amb xip, donats d’alta al cens municipal, és a dir, amb tot el que contemplen les ordenances municipals, però, malauradament, n’hi ha que tenen els gossos d’una manera poc curosa. Per sort, aquests últims són pocs.

Que no estiguin en les condicions adequades ja és un tema denunciable, però el més greu és quan afecten el veïnatge amb comportaments perillosos. No fa massa dies, un gos va esquinçar el braç d’una persona.

La policia te avisada a propietaris de gossos, insistint que el seu gos s’escapa, que defecava al carrer, que no portava xip, que no està censat i, fins i tot, avisant que és un gos perillós, que necessita permisos especials: Després de tants i tants avisos, ens hem vist en l’obligació d’obrir expedient sancionador.

Altre cop xoquem amb la diversitat de valors, de plantejaments i d’objectius que tenen les persones, però l’ajuntament ha de fer la seva tasca i ha d’anar corregint aquestes actituds, perquè estiguin dins del bon veïnatge.

Què difícil que és l’equilibri entre la diversitat de valors!

Cotxes, veïns caminant, llocs on estacionen cotxes, persones que es queixen, conductors que no suporten una sanció, perills i, entre mig, algun accident.

Tornem a estar al mateix punt de sempre, algunes persones entenen que això és un poble i que ha d’haver-hi molta tolerància a l’hora de sancionar. Altres es queixen perquè no es sanciona, ja que consideren que els perills s’han de restringir al màxim.

La policia, amb el seu bon criteri, sempre va a buscar la seguretat i, després d’avisar durant molts dies, posa les denúncies que considera oportunes, principalment, pels perills que generen conductors una mica accelerats.

Tenim punts delicats, com pot ser el carrer Mossèn Jacint Verdaguer, un carrer amb una velocitat controlada, on no es pot avançar. Per a segons qui, sembla que sigui el lloc adequat per avançar camions o vehicles que van a la velocitat que pertoca en una via urbana d’aquestes característiques.

A la nova carretera, quants vehicles hem vist avançant havent-hi línia contínua? quant temps guanyen avançant? Trenta segons, quaranta segons? Val la pena posar en perill la teva integritat i, sobretot, la dels altres? Jo penso que no.

A la pujada de can Massuet, la que va de la rotonda de la carretera de Dosrius a Canyamars fins al nucli de can Massuet, et trobes vehicles avançant en línia contínua, amb una velocitat inadequada.

Cotxes estacionant en llocs reservats per a minusvàlids, quan a menys de cent metres hi ha tot l’estacionament que es necessita.

En definitiva, aquest equilibri entre vehicles, vianants, seguretat, ... és molt difícil, però ha d’existir i el que primer preval és la seguretat i en els nuclis urbans són els vianants el més important i els vehicles han d’anar a la velocitat adequada, no fer maniobres imprudents i no estacionar en llocs prohibits.

UN ALTRE CARNESTOLTES

Aquest darrer cap de setmana, concretament el dissabte, vàrem celebrar la festa de Carnestoltes al municipi de Dosrius, amb un format diferent envers el dels últims anys, ja que a la tarda es va fer el típic de sempre, un Carnestoltes amb trobada a la Plaça de l’Església, amb rua fins al pavelló i amb la xocolata desfeta per a tots els participants. Aquesta festa anava destinada als nenes i nenes més menuts.

La novetat d’enguany va ser que un cop acabada la festa de la tarda es va començar la festa per a la gent adulta. Es va organitzar un sopar a base d’entrepans i música que també va ser amb dues etapes: per a tothom fins a 2/4 de 2 de la matinada i després discomòbil per al jovent.

Vull fer aquesta explicació per entrar en el que m’agrada deixar plasmat en aquest petit escrit, que és el que veig i el que es capta, això és que tenim un col•lectiu de joves, d’entre 15 i poc més de 20 anys, d’un potencial espectacular. Són joves provinents dels tres nuclis de població, amb un bon rotllo entre ells envejable, amb unes grans ganes de fer i organitzar coses importants, amb aptituds, que veus que es belluguen amb molta facilitat i que res els espanta, amb capacitat d’organització que sembla que ho haguessin fet tota la vida, passant-s’ho bé i fent bromes. Tot això fa que al seu costat gaudeixes de qualsevol acció que els surti, ja sigui planificada o de manera improvisada.

La colla no és petita i estic convençut que quan qualli i s’habituïn a organitzar actes, la gent del municipi gaudirà dels seus esforços i de les seves ganes de preparar, planificar, treballar, ... per a la col•lectivitat.

Jovent actiu, moltes gràcies i per molts anys!