44a EDICIÓ DE LA FESTA EN HOMENATGE A LA

Avui, diumenge 12 d’octubre, s’ha celebrat a Dosrius la 44a edició de la Festa de la Gent Gran. Jo no he pogut ser-hi, ja que estic fora del país, concretament sóc a Oslo (Noruega), en un viatge de treball, per veure i viure experiències de residències de la tercera edat.

Es tracta d’un viatge organitzat per la Diputació de Barcelona. A Dosrius ens ha tocat una subvenció, que ens ha ajudat a poder-lo tirar endavant. Crec que hi havia d’anar, ja que som al voltant d’unes 50 persones, moltes d’elles tenen responsabilitats importants, tant a la Generalitat com a la Diputació de Barcelona, i l’ interès de l’Ajuntament de Dosrius passa per intentar construir un centre de dia, amb habitatges tutelats d’àmbit territorial al nostre municipi. Crec que, a més a més de les experiències que viuré amb la realitat de Noruega, els contactes que faré en aquest viatge són molt importants.

Tornem a la Festa de la Gent Gran. És el que m’ha sabut més greu, perdre’m aquesta trobada per no ser a Dosrius, ja que és de les festes en què es capta més il•lusió, que la gent està més agraïda, que es transmeten valors i sentiments. Sempre acabes amb lliçons que t’ajuden a ser optimista i a estimar cada vegada més la nostra gent gran.



Tot i això, hi hauran els meus pares, ja que aquest esdeveniment els fa molta il•lusió. En realitat, és un homenatge a ells. El meu pare té 83 anys i la meva mare en té 82. Casualment, el meu pare ha assistit a les 44 edicions de la festa de la Vellesa. No ha faltat a cap, ja que l’any 1965, quan es va fer la primera celebració, els organitzadors, que antigament convidaven a un matrimoni perquè fes la funció de padrins de la festa, van triar els meus pares com a padrins de la primera edició. Encara recordo la moguda a casa pel vestit de la meva mare, així com la mantellina negra que portava per anar a l’església. Va ser un dia molt especial i viscut amb molta il•lusió.

L’any vinent, el 1966, al meu pare no li tocava anar-hi perquè encara no tenia 70 anys, però com que va ser nomenat Jutge de Pau, va haver d’assistir-hi com a tal. Una anècdota sobre aquest nomenament, és que es va publicar al diari La Vanguardia abans que ell ho sabés. Durant els 25 anys següents, va assistir sempre a la festa, com a jutge de pau, per tant, no se’n va perdre cap.



Un cop complerts els 70 anys, va deixar de ser jutge i després hi ha assistit, les últimes 13 sessions, com a persona homenatjada. Desitjo que puguin viure aquesta festa durant molts anys. Des de Noruega, rebeu una forta abraçada i un petó molt gran. Per molts anys!.