Aquest cap de setmana passat hem celebrat la festa major de Sant Iscle, que en diem la festa major d’hivern.
Enguany s’ha destacat per actes diferents, amb noves propostes que no s’havien fet mai en una festa major del nostre municipi. Algunes no varen tenir acceptació, això no vol dir que la proposta no fos atractiva, però per la raó que sigui l’assistència de públic va ser minsa, per no dir nul•la. Això es va produir, principalment, durant els actes del divendres, però el dissabte ja va ser una altra història.
La caminada va ser molt interessant i amb força participació, però cal ressaltar que el dissabte a les vuit del vespre a l’església de Sant Iscle i Santa Victòria va haver-hi un espectacle de collita pròpia, consistent en un concert dels nens i nenes del CEIP del Pi, que fan sisè de primària, dirigits magistralment per en Cesc Torner, director del centre, i la Coral Cluster, que va actuar a continuació.
Fins i tot, va haver-hi alguna peça que la varen cantar conjuntament. Jo mai havia vist tanta gent a l’església, estava atapeïda, fruit de l’ interès de veure les evolucions dels cantaires.
L’última peça cantada conjuntament va ser interpretada per 55 persones, entre joves i adults. Em vaig girar per veure l’aspecte de l’església, en la qual no hi cabia ningú més i els assistents gaudien de l’espectacle que ens van preparar aquestes dues corals. Un altre fet històric que caldrà apuntar-lo perquè no s’oblidi.
Del diumenge cal destacar el primer concurs de paelles. En principi, donava la sensació que hi havia poca participació, però es van anar animant colles i grups de persones i al final hi van haver vuit paelles fetes davant de l’Ajuntament, amb foc a terra, amb tot l’ambient que això va generar.
Va fer un dia esplèndid de sol i temperatura. L’olor de la paella quan es coïa, pels voltants de la una del migdia, quan ja començaves a tenir gana, va ser un moment sensacions especials.
Vaig intentar tastar força paelles i la veritat és que totes estaven boníssimes. Tot i això, el jurat, per unanimitat, en va triar una de guanyadora. No crec que sigui important dir quina va ser i com la van fer, ja que el que cal destacar és que, per ser la primera vegada, tothom hi va posar moltes ganes.
Després, tots els assistents varen poder gaudir-ne fent el tastet pertinent. Gràcies a tots els concursants que van fer la paella, per la bona estona que ens van fer passar i per com n’eren de bones. Ja us podeu imaginar de quina manera esperarem el segon concurs de paelles!
17 noviembre 2009
12 noviembre 2009
QUAN ES VALORA LA GENT QUE SEMBLA QUE NO HI SIGUI
Una persona que em té confiança, m’ha demanat un favor, perquè faci una actuació d’aquelles que són fàcils de realitzar.
En Jordi Baselga, veí de Canyamars, propietari de can Pau de la Rosa, si més no fins ara. Un xicot que es va enamorar d’aquesta casa. Va donar la circumstància que va conèixer la seva actual companya i que quan els veus t’adones que estant junts viuen en plena felicitat. Si més no és aquesta la meva percepció.
Doncs en Jordi Baselga, un home molt emprenedor, amb projectes trencadors, convençut de les seves possibilitats, es va enclavar a can Pau de la Rosa i va iniciar unes activitats que donaven valor a l’indret. Per la raó que sigui, aquestes activitats no han tingut continuïtat i s’ha proposat traslladar-se a un poble de Terol, perquè creu que allà poden reeixir les seves propostes dins del món rural.
Ell i ella, amb el seu tarannà han demostrat sensibilitat per la senzillesa, han demostrat que poden aprendre de qui dóna la sensació que no té res a explicar als altres, i han fet un escrit al seu bloc, que posant Jordi Baselga al google, el podreu llegir, amb el títol La separación inseparable. Us aconsello que el llegiu i us poseu dins de les persones, tant actors com receptors, que són la família de can Cot de Canyamars.
Em satisfà moltísim llegir aquest article, ja que qui donava la sensació, en algun moment, que amb les seves idees avançades ens venia a ensenyar una mica com havíem de viure, ara demostra com ha quedat captivat de la pau, la paciència, els valors, la feina, el tarannà d’una família tan rica en tots aquests aspectes que he explicat, que simplement mirant-los aprens un munt de coses, si tens el cos amb esperit de rebre.
Jordi i Annabel us desitjo de tot cor que tingueu molta sort a Figueruelas i m’encantaria un dia poder-vos visitar i veure que els vostres projectes han tingut èxit en aquesta nova aventura.
Moltes gràcies per les aportacions que heu fet al nostre territori i el valor que li heu donat a can Pau de la Rosa.
En Jordi Baselga, veí de Canyamars, propietari de can Pau de la Rosa, si més no fins ara. Un xicot que es va enamorar d’aquesta casa. Va donar la circumstància que va conèixer la seva actual companya i que quan els veus t’adones que estant junts viuen en plena felicitat. Si més no és aquesta la meva percepció.
Doncs en Jordi Baselga, un home molt emprenedor, amb projectes trencadors, convençut de les seves possibilitats, es va enclavar a can Pau de la Rosa i va iniciar unes activitats que donaven valor a l’indret. Per la raó que sigui, aquestes activitats no han tingut continuïtat i s’ha proposat traslladar-se a un poble de Terol, perquè creu que allà poden reeixir les seves propostes dins del món rural.
Ell i ella, amb el seu tarannà han demostrat sensibilitat per la senzillesa, han demostrat que poden aprendre de qui dóna la sensació que no té res a explicar als altres, i han fet un escrit al seu bloc, que posant Jordi Baselga al google, el podreu llegir, amb el títol La separación inseparable. Us aconsello que el llegiu i us poseu dins de les persones, tant actors com receptors, que són la família de can Cot de Canyamars.
Em satisfà moltísim llegir aquest article, ja que qui donava la sensació, en algun moment, que amb les seves idees avançades ens venia a ensenyar una mica com havíem de viure, ara demostra com ha quedat captivat de la pau, la paciència, els valors, la feina, el tarannà d’una família tan rica en tots aquests aspectes que he explicat, que simplement mirant-los aprens un munt de coses, si tens el cos amb esperit de rebre.
Jordi i Annabel us desitjo de tot cor que tingueu molta sort a Figueruelas i m’encantaria un dia poder-vos visitar i veure que els vostres projectes han tingut èxit en aquesta nova aventura.
Moltes gràcies per les aportacions que heu fet al nostre territori i el valor que li heu donat a can Pau de la Rosa.
10 noviembre 2009
SUPORTS EN MOMENTS DIFÍCILS
La veritat és que s’ha generat un enrenou amb tot el cas Pretòria, que la gent antisistema i sense projecte polític aprofita per desbarrar contra els mils i mils de càrrecs electes que dia rere dia pensen i treballen per a la col·lectivitat.
Sí que és veritat que s’ha de depurar qui utilitza el càrrec per enriquir-se i per fer negocis amb la seva gestió. La veritat és que quan això surt fa molt mal, però ara ens toca viure aquesta situació.
Aquí hi ha dues vessants que afecten la meva persona. D’una banda, els adversaris aferrissats que estan en contra meva, ja que el fet que jo estigui com a alcalde fa que no hi siguin ells, que busquen i rebusquen per intentar trobar qualsevol escletxa per desprestigiar la meva persona.
De fet, ja hi estic acostumat, fa més de dos anys que varen posar no sé quantes denúncies, a tants estaments com podien haver-hi. Aquesta va ser la bandera de la campanya electoral de les darreres eleccions. La veritat és que no he tingut cap requeriment per part de jutjats ni per part de ningú, per les denúncies anunciades.
Això que l’oposició o els adversaris et controlin està bé, però d’aquí a especular, a falsejar de paraula patrimonis, a creure que tots som iguals, hi ha molt de tros. Si vertaderament es volen dedicar a la política, a més de controlar, haurien de fer propostes alternatives a la gestió del govern.
D’altra banda, un fet que m’ha sorprès és el suport que he sentit de gent que, en principi, era aliena a la política, i ara ha volgut apostar i ho ha fet en moments complicats, fins i tot, s’ha donat d’alta com a militant del partit que represento. No només en són un, dos o tres, sinó molts més que en aquests moments complicats han entès que el camí de la democràcia, que fa poc més de trenta anys que vàrem iniciar, és la via millor que es coneix per gestionar l’ interès de la col·lectivitat i que cal reforçar-la.
Militar en un partit polític vol dir això, creure en aquest sistema i posar-s’hi per anar millorant-lo de mica en mica.
Sí que és veritat que s’ha de depurar qui utilitza el càrrec per enriquir-se i per fer negocis amb la seva gestió. La veritat és que quan això surt fa molt mal, però ara ens toca viure aquesta situació.
Aquí hi ha dues vessants que afecten la meva persona. D’una banda, els adversaris aferrissats que estan en contra meva, ja que el fet que jo estigui com a alcalde fa que no hi siguin ells, que busquen i rebusquen per intentar trobar qualsevol escletxa per desprestigiar la meva persona.
De fet, ja hi estic acostumat, fa més de dos anys que varen posar no sé quantes denúncies, a tants estaments com podien haver-hi. Aquesta va ser la bandera de la campanya electoral de les darreres eleccions. La veritat és que no he tingut cap requeriment per part de jutjats ni per part de ningú, per les denúncies anunciades.
Això que l’oposició o els adversaris et controlin està bé, però d’aquí a especular, a falsejar de paraula patrimonis, a creure que tots som iguals, hi ha molt de tros. Si vertaderament es volen dedicar a la política, a més de controlar, haurien de fer propostes alternatives a la gestió del govern.
D’altra banda, un fet que m’ha sorprès és el suport que he sentit de gent que, en principi, era aliena a la política, i ara ha volgut apostar i ho ha fet en moments complicats, fins i tot, s’ha donat d’alta com a militant del partit que represento. No només en són un, dos o tres, sinó molts més que en aquests moments complicats han entès que el camí de la democràcia, que fa poc més de trenta anys que vàrem iniciar, és la via millor que es coneix per gestionar l’ interès de la col·lectivitat i que cal reforçar-la.
Militar en un partit polític vol dir això, creure en aquest sistema i posar-s’hi per anar millorant-lo de mica en mica.
06 noviembre 2009
CONTINUEM FENT FEINA PER A CAN CANYAMARS
Ja s’ha aprovat el nou projecte de reparcel•lació de can Canyamars. Ara caldrà notificar aquest pas administratiu a tots els afectats.
Paral•lelament, estem molt pendents de si ens tocarà alguna subvenció a la primera convocatòria que es va presentar l’Ajuntament, per ajudar econòmicament a tirar endavant els plans d’actuació, per arranjar les urbanitzacions.
Segons ens ha comentat el Departament de la Generalitat que porta el tema, s’han presentat peticions per arranjar 213 urbanitzacions i només hi ha diners per fer-ne 30. També ens han avançat que l’Ajuntament de Dosrius és dels pocs que ha portat tota la documentació correctament i no caldrà que ens facin requeriments.
De fet, abans de presentar tota la documentació vàrem tenir una entrevista amb els qui han de valorar totes les peticions i quan els vàrem explicar el plantejament del que deia la llei i com presentaríem nosaltres la documentació, varen quedar sorpresos del coneixement que es té des de l’Ajuntament de Dosrius, tant per part dels tècnics com dels polítics, de tots els passos administratius necessaris, així com del coneixement i domini de la llei.
Jo tinc bones vibracions, per naturalesa tinc una visió positiva i tinc confiança que un cop s’acabi el projecte de reparcel•lació s’obri una segona convocatòria i l’Ajuntament es pugui presentar, amb la finalitat que ens avancin els diners, per poder fer les obres de can Canyamars.
Sé que l’optimisme, algunes vegades, m’ha traït, però, tot i així, la feina que s’ha fet està feta, malgrat els entrebancs, els contenciosos i les visions diverses.
Sabíem que no era un tema fàcil, però per fer un llarg camí s’ha de fer un primer pas. Nosaltres n’hem fet molts de passos i ara estem allà on ens trobem, molt avançats en el temps en referència a cents i cents d’urbanitzacions que es troben en la mateixa situació.
Paral•lelament, estem molt pendents de si ens tocarà alguna subvenció a la primera convocatòria que es va presentar l’Ajuntament, per ajudar econòmicament a tirar endavant els plans d’actuació, per arranjar les urbanitzacions.
Segons ens ha comentat el Departament de la Generalitat que porta el tema, s’han presentat peticions per arranjar 213 urbanitzacions i només hi ha diners per fer-ne 30. També ens han avançat que l’Ajuntament de Dosrius és dels pocs que ha portat tota la documentació correctament i no caldrà que ens facin requeriments.
De fet, abans de presentar tota la documentació vàrem tenir una entrevista amb els qui han de valorar totes les peticions i quan els vàrem explicar el plantejament del que deia la llei i com presentaríem nosaltres la documentació, varen quedar sorpresos del coneixement que es té des de l’Ajuntament de Dosrius, tant per part dels tècnics com dels polítics, de tots els passos administratius necessaris, així com del coneixement i domini de la llei.
Jo tinc bones vibracions, per naturalesa tinc una visió positiva i tinc confiança que un cop s’acabi el projecte de reparcel•lació s’obri una segona convocatòria i l’Ajuntament es pugui presentar, amb la finalitat que ens avancin els diners, per poder fer les obres de can Canyamars.
Sé que l’optimisme, algunes vegades, m’ha traït, però, tot i així, la feina que s’ha fet està feta, malgrat els entrebancs, els contenciosos i les visions diverses.
Sabíem que no era un tema fàcil, però per fer un llarg camí s’ha de fer un primer pas. Nosaltres n’hem fet molts de passos i ara estem allà on ens trobem, molt avançats en el temps en referència a cents i cents d’urbanitzacions que es troben en la mateixa situació.
02 noviembre 2009
MÉS RECURSOS DEL GOVERN CENTRAL PER FER INVERSIONS ALS AJUNTAMENTS
Altre cop ha sortit publicat el repartiment de 5.000 milions d’euros provinents del Govern Central, per als ajuntaments de tot l’Estat Espanyol.
En primer lloc, vull fer un reconeixement al Govern Zapatero, ja que mai s’havia produït una aportació de recursos provinents de l’Estat, d’una manera tan justa com l’anterior Fons Estatal d’Inversió Local (FEIL) i com ara aquest nou fons anomenat d’Ocupació i Sostenibilitat.
L’anterior varen ser 8.000 milions d’euros i ara en són 5.000 milions. En el cas de Dosrius ens han tocat 526.375,-- euros . Hi ha alguna diferència respecte al del 2009, que és que el 20% el podem destinar a despesa corrent, per a les inversions que es realitzin des de l’Ajuntament en temes d’ensenyament i benestar social i la resta a inversions destinades, principalment, a temes de dependència, de sostenibilitat i de noves tecnologies.
Ara l’equip de govern farà les valoracions pertinents per presentar els projectes per un valor de 420.000 euros, aproximadament, un cop hàgim tret el 20% per a despesa corrent.
En primer lloc, vull fer un reconeixement al Govern Zapatero, ja que mai s’havia produït una aportació de recursos provinents de l’Estat, d’una manera tan justa com l’anterior Fons Estatal d’Inversió Local (FEIL) i com ara aquest nou fons anomenat d’Ocupació i Sostenibilitat.
L’anterior varen ser 8.000 milions d’euros i ara en són 5.000 milions. En el cas de Dosrius ens han tocat 526.375,-- euros . Hi ha alguna diferència respecte al del 2009, que és que el 20% el podem destinar a despesa corrent, per a les inversions que es realitzin des de l’Ajuntament en temes d’ensenyament i benestar social i la resta a inversions destinades, principalment, a temes de dependència, de sostenibilitat i de noves tecnologies.
Ara l’equip de govern farà les valoracions pertinents per presentar els projectes per un valor de 420.000 euros, aproximadament, un cop hàgim tret el 20% per a despesa corrent.
30 octubre 2009
A L’OLGA PLEGUEZUELOS
Estic convençut que les persones que habitualment segueixen el meu bloc no coneixen l’Olga Pleguezuelos. Jo ben poc, ja que a la meva vida només he estat mitja hora amb ella, però em va transmetre tantes sensacions positives que li vull fer aquest petit escrit.
L’Olga Pleguezuelos era una senyora de 35 anys, malauradament el dia 19 d’octubre la varen trobar sense vida en un apartament de Londres. No entraré en pensar què li va passar, però sí que la notícia em va sobtar molt.
Era filla de Granollers. Casualment la vaig conèixer el dia 26 de setembre, en el casament de la seva cosina. Com són les coses, vaig demanar que si algun assistent a la festa tenia ganes d’intervenir ho fes i l’Olga es va brindar, amb un esperit juvenil, un parlar amb sentiment, de persona preparada, sense por a la vida, segura d’ella mateixa, decidida, que transmetia unes sensacions que feien que fos molt agradable estar al seu costat i comentar qualsevol tema que et vingués al cap.
Tal com he dit, només vaig tenir ocasió de compartir amb ella aquest acte, però ho vaig explicar al meu entorn. La següent notícia que vaig tenir d’ella va ser a través dels mitjans de comunicació, amb la seva fotografia il·lustrant la notícia.
Com són les coses, una noia amb energia, amb tot el temps del món per posseir el món. Aquesta va ser la meva sensació i al cap de tres setmanes perdia la vida.
Es diu com va ser, però el més important és que ella ja no està dins d’aquest món que havia de transformar, gaudir, deixar la seva petjada, millorar i transmetre a altres persones les mateixes sensacions que a mi em varen arribar.
L’Olga Pleguezuelos era una senyora de 35 anys, malauradament el dia 19 d’octubre la varen trobar sense vida en un apartament de Londres. No entraré en pensar què li va passar, però sí que la notícia em va sobtar molt.
Era filla de Granollers. Casualment la vaig conèixer el dia 26 de setembre, en el casament de la seva cosina. Com són les coses, vaig demanar que si algun assistent a la festa tenia ganes d’intervenir ho fes i l’Olga es va brindar, amb un esperit juvenil, un parlar amb sentiment, de persona preparada, sense por a la vida, segura d’ella mateixa, decidida, que transmetia unes sensacions que feien que fos molt agradable estar al seu costat i comentar qualsevol tema que et vingués al cap.
Tal com he dit, només vaig tenir ocasió de compartir amb ella aquest acte, però ho vaig explicar al meu entorn. La següent notícia que vaig tenir d’ella va ser a través dels mitjans de comunicació, amb la seva fotografia il·lustrant la notícia.
Com són les coses, una noia amb energia, amb tot el temps del món per posseir el món. Aquesta va ser la meva sensació i al cap de tres setmanes perdia la vida.
Es diu com va ser, però el més important és que ella ja no està dins d’aquest món que havia de transformar, gaudir, deixar la seva petjada, millorar i transmetre a altres persones les mateixes sensacions que a mi em varen arribar.
26 octubre 2009
SENSACIONS DE COM ES TROBA LA CRISI QUE ESTEM VIVINT
Després de les vacances d’estiu he copsat alguns indicadors que marquen que comencen a haver-hi moviments positius en el consum, malgrat que les previsions planificades eren força negatives.
Això no treu que les persones que no tenen feina i que porten molt temps amb aquesta situació sigui dramàtic. Per aquest motiu,cal esforçar-nos al màxim per ajudar tot el que es pugui des de l’administració.
Dic que veig que s’han generat certs “inputs” que em fan ser optimista. Per exemple, el consum de venda d’aigua en alta, en general ha augmentat i els experts expliquen que és perquè la indústria torna a funcionar.
El dia a dia de les persones es veu amb més alegria i un exemple el trobem en el pont del dia 12 d’octubre, en què va haver-hi un alt índex d’ocupació a les cases de turisme rural i a molts indrets que reuneixen les característiques de descans i ofereixen llocs culturals per anar a visitar.
A la Fira del Bosc de Canyamars els comerciants varen acabar les existències i varen haver de proveir-se de més material, perquè la gent consumia i comprava a totes les parades.
De fet, diuen que hi ha un 17% d’augment de l’estalvi, que pot ser un efecte de la por de la crisi. Aquests estalvis no serveixen per comprar un habitatge ni tampoc per canviar el cotxe, però sí per donar-te els plaers de sortir, adquirir productes que fan gràcia i, perquè no, anar a un bon restaurant a fer un bon tiberi.
Jo personalment sóc optimista i ho sóc per naturalesa. Tinc la intuïció que malgrat que passarem un 2010 duríssim, per l’efecte de les persones que no tenen feina, però estic convençut que no anirem més avall i que començarem a remuntar, potser lentament, però d’una manera segura.
Això no treu que les persones que no tenen feina i que porten molt temps amb aquesta situació sigui dramàtic. Per aquest motiu,cal esforçar-nos al màxim per ajudar tot el que es pugui des de l’administració.
Dic que veig que s’han generat certs “inputs” que em fan ser optimista. Per exemple, el consum de venda d’aigua en alta, en general ha augmentat i els experts expliquen que és perquè la indústria torna a funcionar.
El dia a dia de les persones es veu amb més alegria i un exemple el trobem en el pont del dia 12 d’octubre, en què va haver-hi un alt índex d’ocupació a les cases de turisme rural i a molts indrets que reuneixen les característiques de descans i ofereixen llocs culturals per anar a visitar.
A la Fira del Bosc de Canyamars els comerciants varen acabar les existències i varen haver de proveir-se de més material, perquè la gent consumia i comprava a totes les parades.
De fet, diuen que hi ha un 17% d’augment de l’estalvi, que pot ser un efecte de la por de la crisi. Aquests estalvis no serveixen per comprar un habitatge ni tampoc per canviar el cotxe, però sí per donar-te els plaers de sortir, adquirir productes que fan gràcia i, perquè no, anar a un bon restaurant a fer un bon tiberi.
Jo personalment sóc optimista i ho sóc per naturalesa. Tinc la intuïció que malgrat que passarem un 2010 duríssim, per l’efecte de les persones que no tenen feina, però estic convençut que no anirem més avall i que començarem a remuntar, potser lentament, però d’una manera segura.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
