30 marzo 2008

CAL PRENDRE UNA DECISIÓ AL MÉS AVIAT POSSIBLE

A mi m’agrada el futbol, concretament sóc del Barça, però no em fa cap lleig mirar qualsevol altre equip que generi espectacle, sigui quin sigui.

Quan veus un esdeveniment esportiu, esperes que la figura de torn et faci la genialitat a la qual et té acostumat. En aquests moments tenim en Bojan, en Messi el tenim lesionat i, anys enrere, teníem en Ronaldinyo, que ara sembla que ja el podem donar per perdut.

Aquest jugador brasiler, de qui ja estem desenganyats i de qui dubtem que en un futur ens pugui aportar alguna cosa, ens costa molts diners. Pel que es veu, la seva actitud, el seu comportament i les seves ganes han canviat radicalment.

Cal que el club prengui una determinació immediata i sigui contundent amb aquest tipus d’actituds, perquè ningú tingui la temptació de caure en la intenció de voler acabar el contracte, fins al 2010, i fer la nul•la aportació que actualment fa a l’equip, en un moment de la temporada tan important com el que ara es troba el Barça

27 marzo 2008

LA PROBLEMÀTICA DE LA SEQUERA

M’agradaria fer quatre comentaris de com veig el tema de la sequera en el nostre país. És ben cert que fa molt de temps que n’estem parlant i que fins aquests últims mesos o aquest últim any no s’han pres decisions importants, per resoldre la problemàtica que pot generar uns anys escassos de pluja.

El govern del nostre país s’ha decantat per les dessalinitzadores. En tres o quatre anys aportarem al sistema prop de 300 Hm3, que provenen de plantes que agafen l’aigua del mar i la converteixen en potable, així com d’aigua depurada que ja ha estat utilitzada.

Per comparar aquesta quantitat d’aigua transformada en potable, cal dir que el sistema ATLL, que subministra aigua de boca a uns 4 milions d’habitants del nostre país, a l’any, factura entre 230 i 240 Hm3, és a dir, que un cop funcionin tant la dessalinitzadora del Baix Llobregat, com l’ampliació de la Tordera, com la macro dessalinitzadora que es vol construir a Cunit i, sobretot, els tractaments d’aigua residuals per convertir-la en un recurs útil per a l’agricultura i la indústria, ens podem trobar en una situació molt confortable i no estar tan atents a la meteorologia.

Ara tenim debat del mini transvasament del Segre. A mi personalment m’indigna la poca talla política que tenen alguns responsables de partits que són gran referents al nostre país, amb la demagògia que volen fer, amb un tema tan delicat com és el de l’aigua.

S’ha explicat que aquest mini transvasament es faria a partir de setembre o d’octubre, quan el reg de l’agricultura ja s’ha acabat. Duraria uns vuit mesos, fins al maig del 2009, que és quan entraria en funcionament la dessalinitzadora del Llobregat. Aquest mini transvasament mouria 1,5 m3/segon, sempre i quan al riu hi quedés aquesta mateixa quantitat, ja que els experts han dit que la vida d’aquest riu és viable sempre i quan, com a mínim, hi baixi 1,1 m3/segon.

És a dir, qui no pot entendre això, no pot aspirar a governar un país. El que em sap més greu és que sigui un referent de persones, que seguint les seves directrius o les seves exposicions, tenen actituds d’enfrontament al nostre país.

23 marzo 2008

EN QUIN LLOC TAN PRIVILEGIAT ENS TOCA VIURE

Malgrat totes les mancances, estic convençut que estem en un indret del món que té unes característiques que en pocs llocs trobaríem.

Dosrius, a la comarca del Maresme i, sobretot, prop d’una Àrea Metropolitana que és Barcelona, d’uns quatre milions d’habitants, amb tot el que significa: moguda, serveis, cultura, ... i, sobretot, referent: Barcelona, la ciutat que ha crescut més de tot el món en demanda de visites. Què maca que està Barcelona!.

Cada vegada té racons amb més encant, indrets que abans eren llocs bruts, poc saludables, que passejar pels mateixos no era gens agradable, però ve-t’ho aquí la transformació d’aquesta gran ciutat que tenim a menys de 40 Km, una transformació que s’ha fet de manera amena, agradable, rica, diversa, ...

Tot això ho tenim a tres quarts d’hora de cotxe, i amb el tranquils que estem al municipi de Dosrius!

19 marzo 2008

ENS MARXEN ELS TRESORS

Aquest va ser el comentari que una molt bona amiga em va fer després de sortir de l’enterrament d’en Ricardo de can Jubany.

La setmana passada vàrem enterrar l’avi Cames, de més de 90 anys. Aquesta setmana hem enterrat en Ricardo. Malauradament, tenim aquest degoteig de persones que ens deixen. Són persones a qui els devem tot, que han estimat com ningú el nostre municipi, que tenien moltes històries a explicar-nos, històries d’abans de la guerra i ja no dic la memòria de l’espantosa Guerra Civil que van haver de viure, històries que nosaltres badant escoltàvem.

Ens toca viure l’època de les noves tecnologies, de l’ADSL, de la telefonia mòbil, de no sé quants canals de televisió acabarem veient quan ens arribi el digital, però entre nosaltres hi viuen persones que de petits potser no tenien corrent elèctric, malgrat que a Dosrius va arribar l’any 1922, aproximadament, fins que no es va implantar a totes les cases va tardar uns anys. Era una altra manera molt diferent de viure, tot i que no parlem de tants anys enrere.

Totes aquestes persones que ens han deixat eren tresors a l’hora de recuperar la memòria històrica, una memòria històrica que no podem perdre. S’hi està treballant per deixar-ho tot enregistrat i escrit, amb la finalitat que tinguem una documentació molt valuosa, que en qualsevol moment es pugui consultar. El boca a boca és molt agradable, però les coses s’han de deixar escrites i enregistrades.

13 marzo 2008

ANÈCDOTES DE LES ELECCIONS

Sempre he defensat que els partits polítics hem d’estar a les Messes electorals, més que per controlar, per ajudar tant als membres de les Meses com a les persones que van a votar i que en algun moment puguin tenir algun dubte.

També és un moment que veus molta gent, gent que està de festa i sempre hi ha comentaris agradables o plantejaments que són d’utilitat.

En aquestes últimes eleccions ha passat un fet que jo el valoro com a molt preocupant, ja que a vegades, per pocs vots, els resultats poden ser d’un cantó o d’un altre i, sobretot, en aquestes eleccions que només hi havia dues possibilitats: Una que fos el PP qui dirigís les polítiques d’Espanya o l’altra que fossin els Socialistes. Per a mi és molt gran la diferència, per tant, calia estar al peu del canó.

Dic això, perquè per part d’Iniciativa per Catalunya-Verds no s’ha penjat ni un sol cartell electoral, no han fet ni un sol acte, a les Meses no van tenir ni un sol interventor ni cap apoderat i, fins i tot, no hi havia ningú, que jo sàpiga, durant el recompte dels vots.

No valoraré aquesta actitud, perquè cadascú pot tenir la seva. Un cop he vist el resultat i l’he analitzat, m’he adonat que a la Mesa de Canyamars, les actes diuen que tenen 0 vots, quan a Dosrius en tenen 39, i a can Massuet del Far, la Mesa A té 17 vots, i la Mesa B en té 19. Això fa mal els ulls i quan mires en profunditat el que diuen aquestes actes, veus que hi ha un grup que es diu EU-LV Els Verds que a Dosrius tenen 0 vots, a les dues Meses de can Massuet tenen 0 vots i a Canyamars, casualment, tenen 47 vots. És aquí on jo veig l’equivocació. Aquests 47 vots, dóna la sensació, que són els que haurien d’anar a la columna d’Iniciativa per Catalunya-Verds.

Si els d’Iniciativa haguessin estat al recompte, haurien vist aquest fet i s’hauria pogut corregir abans de signar les actes.

Ara ja està tot a la Junta electoral, suposo que ho defensaran. Jo els vaig trucar i els ho vaig dir, però en aquests moments són ells els que han de bellugar la pilota.

Per part nostra, si els nostres apoderats i interventors han de fer alguna declaració, manifestarem que és impossible que ningú de Canyamars hagi votat al grup polític d’ Iniciativa per Catalunya-Verds.

11 marzo 2008

VALORACIÓ DE LES ELECCIONS GENERALS AL NOSTRE MUNICIPI

Diumenge passat es van celebrar les eleccions generals i al nostre municipi van haver-hi uns resultats històrics.

En primer lloc, va ser històric el resultat del PSC, que en unes generals tregui el 39% dels vots, amb una participació del 67,50% del Cens, és una notícia històrica.

També històric és el resultat del Partit Popular, mai a caps eleccions havia tret el 22% just.

També és històric que en unes generals Convergència i Unió tregui els mateixos vots que el Partit Popular, és a dir 551 vots.

A part de l’efecte televisió, de tots els “ímputs” que poden haver-hi, estic convençut que la gent del territori ajuda molt a què els resultats vagin cap a un costat o cap un altre.

En el cas del PP, al nostre municipi hi ha una estructura sòlida, gent amb moltes ganes, interventors i apoderats a totes les Meses, que dóna la sensació que volen agafar el relleu de Convergència, aquets que no es varen deixar veure a les Meses, d’una manera rellevant, fins a l’hora del recompte.

Qui ho havia de dir quan Convergència controlava d’una manera absoluta totes les eleccions en aquest municipi, que en aquests moments es trobarien amb aquests resultats tan baixos.

En el decurs de la jornada electoral ho vaig comentar amb algú de l’entorn de Convergència i em va contestar: “Es reuneixen periòdicament, però l’únic objectiu que tenen és treure’t a tu d’alcalde”.

Per a mi aquesta és la gran equivocació d’aquest grup polític, que pensi únicament i exclusivament en anar contra la meva persona, en lloc de fer propostes i plantejar noves idees per a la població.

Aquest fet el veig dins les files del Partit Popular. Encertadament o no, sempre et posen algunes propostes a sobre la taula. Estic convençut que això és el que vol la població.

Transmetre odi i ràbia contra la persona que en unes eleccions democràtiques el poble ha triat, perquè el seu grup dirigeixi l’Ajuntament, cansa i esgota la població.

M’agradaria molt que ens oblidéssim de fer política contra les persones i poder fer grans debats d’idees, propostes per als nostres pobles i la nostra gent.

07 marzo 2008

EL PROGRÉS A LA NOSTRA SOCIETAT

Qui col•labora en el progrés? Per a mi són les persones en el seu dia a dia i les administracions. Aquests dos pilars són els que amb el seu esforç i el seu treball fan que la qualitat de vida i les condicions del dia a dia de les persones siguin millors.

El nostre esperit de superació ens fa estar sempre gelosos del que ens manca, fins i tot hi ha aquella famosa dita que diu que la felicitat a vegades passa pel que no tenim.

Fent una anàlisi general de tot el que s’ha aconseguit, ens adonem que, en els darrers anys, el progrés dins del nostre municipi i dins del nostre país ha estat molt elevat. Això es veu clar quan es viatja a l’exterior, i encara més quan es fa a països que estan molt més endarrerits que el teu.

Durant el viatge a Colòmbia, vaig poder comprovar com ciutats amb més d’un milió d’habitants no tenien ni els servies mínims: carrers en condicions lamentables, sense voreres, enllumenat públic molt deficient, molta brutícia, ... Tot i això, la gent estava orgullosa i contenta de ser d’aquell poble o ciutat i de viure en aquell indret.

Aleshores, t’adones que si la gran majoria de les coses per a les quals hem lluitat, tant a nivell personal com a nivell de les administracions, no les tinguéssim, també viuríem. Posem exemples: la carretera nova, de la qual estem tots tan orgullosos i ens sentim tan segurs, si no la tinguéssim continuaríem circulant per la vella. L’institut, si no l’haguéssim treballat tant no l’haguéssim aconseguit, i els nens i les nenes de 12 a 16 anys continuarien anant a Argentona. Analitzant cadascuna de les actuacions que hem realitzant, veuríem que cap d’elles és vital per a la supervivència.

Ara posem-nos més en l’àmbit general, el diumenge vinent tenim eleccions generals. Del seu resultat depèn la política que es farà a l’Estat Espanyol en els propers quatre anys. Tots tenim clar que n’hi ha únicament i exclusivament dues: la del Partit Popular i la del Partit Socialista.

Si guanya el Partit Popular, que tinc la confiança que no sigui així, la supervivència no ens la tocaran, però la qualitat de vida de les persones, especialment la dels catalans, quedarà estroncada.

Espero que pel bé de tothom, el company Zapatero torni a ser president, amb una majoria còmoda, per continuar amb aquest progrés que tots volem i que tots defensem.

05 marzo 2008

QUAN DINS LA DIVERSITAT HI CREIX L’ANARQUIA

Dosrius és un municipi que hi ha molta diversitat de maneres de pensar i de viure, de plantejar, amb valors..., amb tres els nuclis de població molt diferents entre ells. Aquest fet sempre l’hem entès com una oportunitat, mai com una amenaça i hem de continuar en aquesta línia. El que no hem de permetre és que hi hagi persones que vulguin impartir l’anarquia, davant de situacions justes o injustes, aquí ja no hi entrarem, perquè la veritat absoluta no existeix. Qui digui que té la raó, jo personalment no me’n fio gens ni mica.

El que sí hem de tenir molt clar és que quan es gestiona diner públic s’ha de fer amb la màxima justícia possible i, sobretot, d’acord amb les lleis que ho regulen.

Dic això, perquè hi ha un petit col•lectiu entestat en què el transport escolar no obligatori no s’ha de pagar. Fins aquí podem estar d’acord o ho estaríem més si diguessin que el transport escolar no obligatori no s’hauria de pagar, perquè en aquests moments estem fent complir una Llei Orgànica, que diu que a la mobilitat per necessitats de l’ensenyament obligatori, dins del mateix municipi, no s’hi ha de portar diner públic. Una altra cosa és que amb ajudes extres de les administracions i amb la participació dels pares, mitjançant un preu acceptable, es pugui donar el servei.

Ara tenim actituds que ratllen la il•legalitat, amb criteris molt personals de drets adquirits per voluntats polítiques, però en el moment en què s’extremin les posicions, hi ha el perill que ens agafem a la Llei Orgànica i que hi hagi un perjudici generalitzat, per culpa d’un sector reduït que vol imposar, el que ells creuen el seu dret.

Tots hi estem treballant, però davant d’una llei d’àmbit estatal és difícil poder explicar segons quines actuacions. El que no s’acceptaran seran les males maneres i les imposicions defensat criteris molt partidistes.

02 marzo 2008

VIATGE A COLÒMBIA

La setmana passada vaig estar uns dies a Colòmbia. Un país amb moltes possibilitats, però també amb moltes dificultats.

No sé per què no em sortia escriure sobre aquest viatge, però un company que també va venir a la sortida, em va enviar un correu dient: “Notícia impressionant, acaben d’assassinar el director de l’Hotel que vàrem estar a Barranquilla, davant de la seva dona i el seus fills”.

Aquest viatge que vaig fer com a President del Consell Comarcal del Maresme, va ser per buscar socis sud-americans per presentar-nos a uns programes d’ajuts europeus, per activar el turisme a zones que estan a prop d’indrets consolidats turísticament.

El viatge va ser molt productiu, ja que el Departamento del Atlántico es va adherir al nostre projecte i això pot donar un impuls importat, perquè ens concedeixin ajuts per desenvolupar projectes en aquesta línia.

D’anècdotes en podria explicar moltes, però n’hi va haver dues de molt sonades. El divendres 22 de febrer, durant unes hores del matí, em van donar per desaparegut. En aquest país, quan es dóna aquesta notícia, s’activen totes les forces per intentar superar la situació. Cal dir que la guerrilla té unes 3.800 persones segrestades.

Colòmbia és un país en què dóna la sensació que, constantment, estàs en estat de setge. Un exemple, per fer 100 Kms., de Barranquilla a Cartagena de Índias, ens varen aturar tres vegades, havent d’obrir les maletes cada vegada i, també, havent-nos d’identificar. Però, tot i això, no tens sensació d’inseguretat, sigui perquè nosaltres vivim amb aquesta tranquil•litat des de fa tant de temps, però, ve-t’ho aquí, la notícia de l’assassinat del director de l’Hotel de Barranquilla trenca totes les sensacions que vàrem poder tenir.

Més endavant, igual escric més sobre aquesta trobada a la zona del Carib de Colòmbia.