31 enero 2007

LA MEMÒRIA HISTÒRICA

El passat diumenge 28 de gener, TV3 va fer un programa de 30 minuts, que parlava de la llei de la memòria històrica, aquesta llei que el govern de José Luís Rodríguez Zapatero ha portat al Congrés de Diputats.

Després de veure el programa, vaig acabar tocat, perquè crec que no s’hauria d’haver donat tanta estona de càmara a la gent intolerant, a la gent que defensa un sistema totalitari per a aquest país.

Tot i que aquests col·lectius són minoritaris, en els últims temps han fet una revifalla.

Per aquest motiu, vagi per endavant aquesta queixa: No em sembla bé que la gent que estem defensant un sistema de democràcia, que pel que es veu és la gran majoria de persones del nostre país, tinguem el mateix temps als mitjans de comunicació, que les minories que no accepten la diversitat, que tenen una veritat absoluta i que utilitzen tots els mitjans per imposar-la.

Veient l’avanç que fa l’extremisme, cal explicar a les generacions que no han viscut les repressions, les conseqüències que les mateixes comporten, la història no la podem oblidar.

27 enero 2007

LES FEBLESES DEL SISTEMA

Vivim en un sistema de llibertats i reglaments i tots sabem que els equilibris no són fàcils.

Les lleis tenen una duresa que, d’una banda, qui l’ha de patir es queixa, però, d’altra banda, veiem que hi ha qüestions que no les tenim prou ben regulades.

Hi ha exemples molt clars, un de molt senzill que veiem la majoria de persones que circulem en vehicle pel municipi de Dosrius cap a Mataró o cap Barcelona i passem per la zona del Bell Racó d’Argentona, per agafar l’autovia de Mataró a Granollers, a la cantonada de l’inici de la carretera a Parpers, hi ha un vehicle que, si no l’han tret aquestes darreres hores, és l’exemple clar que hi ha temes que encara no estan ben regulats.

Aquest vehicle és de color blanc. Fa qüestió d’un mes el vàrem veure amb un parany. Segons comenten les persones que varen veure el moment en què l’immobilitzaven, van fer-ho els mossos d’esquadra, fins i tot van donar detall de la persona que el conduïa, que era una senyora que anava ben vestida.

Amb aquest parany l’hem anat veient dies. Hem vist que li han anat traient els pilots dels llums, els vidres, les rodes. En definitiva, un espectacle que diu molt poc dels que treballem tant per tenir ordenat el territori.

La meva pregunta és, ja que es va immobilitzar per part dels mossos, no podem disposar d’un dipòsit, portar-lo allà i custodiar-lo? Doncs es veu que no.

Ara ha aparegut un vehicle entre la carretera de Dosrius a Canyamars, que ja porta uns 15 dies aturat allà. Quan li dic a la policia local que el tregui, perquè segurament és robat, m’explica tot el procediment que cal fer, amb la llei a la mà. Si el propietari no té la voluntat de treure’l, en un mes i mig o dos el veurem permanentment aturat allà. Això sí, amb multes de la policia local, que li posaran per estar estacionat més dies dels permesos. Jo penso que hauríem de poder fer quelcom més, perquè aquests fets demostren que el sistema encara té escletxes.

També voldria parlar, a grans pinzellades, del tema del pres De Juana Chaos, un home que porta a la seva esquena 25 assassinats com a membre d’ETA. Ara, la seva voluntat o actitud fa trontollar el sistema i tots estem a l’expectativa de quin final tindrà, ja que les seves conseqüències poden ser importants, sigui perquè es pot convertir en un màrtir o sigui perquè el sistema, atesa la seva actitud, li pot permetre abandonar la presó. Podríem parlar-ne molt del cas De Juana Chaos.

24 enero 2007

QUAN A L'ADMINISTRACIÓ S'UTILITZA EL TEMPS PER FER COMENTARIS DE BAR

A les últimes eleccions autonòmiques va haver-hi un resultat preocupant, ja que podríem dir que va guanyar l’abstenció. Per aquest motiu, hem de fer una reflexió molt profunda d’aquest tema.

Els factors que porten a un desencís de la política poden ser diversos. Un d’ells pot ser el que els polítics, a vegades, perdem el temps en temes que no pertoquen, que no s’hi pot fer res, o en temes de xafarderia. El que jo en dic vulgarment comentaris de bar.

Com a alcalde, sempre he tingut molt clar que la qualitat de vida no té sostre i, com a càrrec electe, intento que el temps que dedico a l’Ajuntament o a qualsevol altra administració sempre sigui pensant en positiu i en pro del que pots fer dins de les teves competències.

Em molesta molt perdre temps en comentaris que podríem dir que són comentaris a peu dret, a la barra d’un bar, que per altra banda són molt saludables quan estàs distès i en converses informals.

Dic això, perquè aquesta expressió de comentari de bar l’he feta servir més d’una vegada i els receptors s’han ruboritzat d’una manera especial. Doncs sàpiguen que tinc molt clar quina és la meva feina i que remenant l’olla sense profit una vegada i una altra no m’hi trobaran. Els companys que treballen al meu costat, sempre em diuen, per bé o per mal, que vaig com una moto fent feina i ja saben que perdre el temps, en segons quines coses, em desmotiva molt.

Per això tinc molt clar que quan es fan les funcions de càrrec electe, s’ha d’estar constantment en la línia de treballar en les coses que ens pertoquen, que estan dins de les nostres competències, i no perdre el temps inútilment.

18 enero 2007

MOLTA TRISTOR PEL CAMÍ QUE VA C.I.U.

Ahir va sortir publicat als mitjans de comunicació la notícia que l’antic alcalde, Sr. Lluís Homs, un home que va ser molts anys alcalde del nostre municipi, podria tornar a ser cap de llista per Convergència i Unió a les properes eleccions municipals del 27 de maig de 2007.

És ben cert que l’extrema dreta està avançant. Fins i tot, al Parlament Europeu, aquesta darrera setmana, ja s’ha pogut crear grup parlamentari amb 20 eurodiputats de l’extrema dreta.

Pel que es veu, Convergència, en el nostre municipi, va en la mateixa línia, ja que hi ha moltes possibilitats que un home que havia ensorrat l’Ajuntament de dalt a baix i que el seu interès personal anava molt per sobre de l’interès col·lectiu torni a la política. O algú creu que el Sr. Homs es presenta per pensar pel poble, amb els grans interessos immobiliaris que té per gestionar a dins l’Ajuntament?

Un home que representa el passat més recalcitrant, ja que va ser qui va deixar destruir can Canyamars i, fins i tot, quan el grup del PSC, l’any 1995, va iniciar el procés per solucionar el tema de can Canyamars, ell, l’any 1996, va tornar a ser alcalde i va llençar tota la feina a la paperera. Ara, solventar-ho és molt més complicat que en els seus inicis.

Lluís Homs, un home que un cop el poble no li va donar suport, va sol·licitar, emparant-se en la llei, que li expropiessin uns 3.000 m2, demanant 5 milions d’euros. Això ha estat molt ben encaminat per l’Ajuntament. Si surt escollit, què farà?

Lluís Homs, un home que quan governava deia que en el seu poble no hi havia problemes socials, que aquí ho resolien ells mateixos. Això ho deia quan per conveni ens tocava un assistent social que vingués unes hores al nostre municipi, sense pagar res, però ell no la volia ni veure, perquè deia que era un municipi pur.

Lluís Homs, un home que no accepta la diversitat d’opinions i en el moment que aquesta existeix, la crispació està assegurada, utilitzant tots els mitjans possibles per sortir-se amb la seva, per defensar el seu interès personal.

Aquesta tristor la sento com a veí del municipi de Dosrius, com a polític encara no he entrat a valorar si això ens pot beneficiar o no electoralment, però el que sí puc assegurar és que si el Sr. Lluís Homs surt escollit càrrec electe, el poble farà dos passos enrere, en un moment tan important per fer el salt d’un municipi sostenible en totes les seves facetes.

17 enero 2007

OBRES DE LA CARRETRA B-510


Veient l’evolució que segueix la construcció de la nova carretera de Dosrius, que és un fet històric per a la nostra generació, podem constatar que es creen situacions que a priori semblen molt perilloses per als treballadors de l’obra i, fins i tot, per a la gent que hi passa.

La setmana passada varen posar unes màquines en un penya-segat, allà a la pedrera, que veient-les treballar s’entendria, que qualsevol cosa que hagués fallat, malgrat que estic convençut que es van prendre totes les mesures de seguretat possibles, hauria pogut haver-hi una tragèdia.

Faig aquesta reflexió, ja que en totes les converses que tinc amb els treballadors que fan aquesta obra tan important per al municipi de Dosrius, em comenten que l’esforç que s’està fent, treballant en aquestes condicions, amb tant i tant de trànsit, és extenuant i que no ens podem arribar a imaginar el que arriben a patir. Acaben la jornada de treball esgotats de la tensió que això els genera.

Per aquest motiu, hem de mirar tots plegats que els possibles maldecaps o retards que puguin produir les obres de la carretera, no transmetin angoixa i mal humor a les persones que estan al peu del canó.

Amb l’enrenou que ens crea aquesta obra, jo penso: Quina sort que tenim que pel municipi de Dosrius no passi cap infraestructura d’àmbit nacional! Amb això vull dir autopista o qualsevol línia de tren de caràcter internacional, ja que a més a més dels maldecaps que genera, és una hipoteca tan gran per a les persones que viuen al seu entorn, que no sé si podrem arribar a valorar els avantatges que representa que no et trinxin el territori de dalt a baix, amb qualsevol infraestructura de magnituds.

El més important és que tenim les autopistes a pocs quilòmetres, així com també les línies de tren. Per tant, podem estar tranquils al nostre municipi sense sentir-ne ni veure’n cap.

12 enero 2007

LES TERCERES GENERACIONS

Ja és prou conegut que les terceres generacions familiars tenen plantejaments molt diferents respecte els dels seus avantpassats. Això es dedueix, per exemple, del típic i tòpic que diu que la primera generació adquireix un bé, els fills d’aquesta primera generació el conserven, i els néts, degut a la poca valoració, se’l venen.

Amb aquestes afirmacions no vull dir que tothom sigui igual, però sí que generalment va en aquesta línia.

Vull parlar d’aquest fet perquè les generacions dels meus fills i la dels fills de la gent que està al meu entorn, cinc anys a munt cinc anys avall, fins i tot en podríem dir deu, poden ser una tercera generació. De què?

He tret la conclusió que els nostres pares, avis dels nostre fills, van viure una situació molt més complexa de la que tenim ara. Alguns van viure la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), tots van haver de treballar molt durant la postguerra, en què fent moltes hores de treball tenies el mínim per viure. Amb això gravat al subconscient, els nostres pares van donar a la nostra generació més del que a ells els van oferir i, nosaltres, als nostres fills els donem tot el que podem, tot i que a vegades no és el millor per al seu futur.

Jo encara em considero una persona de molta sort. Dic molta sort perquè amb el meu treball m’ho he passat molt bé. He gaudit molt, però molt, fent la feina que em tocava fer en cada època de la vida. Això és una gran avantatja, perquè quan analitzes les persones que no els agrada la seva feina, veus que sempre intenten justificar la seva absència, fent el mínim que han de fer per al seu treball. En aquesta vida, aquests plantejament, de viure amb el mínim treball, són per viure molt senzillament, però els que gaudim de la nostra feina, fa que puguem aconseguir aquests extres que ens permeten viure com vivim, perquè no et ve d’una hora de treball, ni de festes ni de festetes.

La generació dels meus fills, pel que puc anar captant, ja és una altra història. Malgrat que puguin tenir possibilitats de guanyar diners per treballar, molts intenten buscar les mil excuses, perquè no sé per quina qüestió tenen inculcat que el treball és una cosa dura, costosa i dolenta d’afrontar, però nosaltres també en tenim la culpa, perquè els oferim tot el que necessiten i més, cal dir que conec moltes excepcions que son tot el contrari.

Espero i desitjo que aquesta generació dels nostres fills, que es prepara tan, en formació i coneixements pugui descobrir les grans satisfaccions que dóna el treball com a realització personal.

08 enero 2007

PROPÒSITS PER EL 2007

Ja hem tancat les festes de Nadal. La darrera d’aquestes emblemàtiques festes és de les més màgiques: La diada de Reis.

Vivint amb intensitat la cavalcada, vaig poder copsar moltes il·lusions dels nens i nenes del nostre municipi, però també t’arribaven les il·lusions dels pares i de qualsevol personal que en el decurs de la cavalcada podies trobar.

Deixeu-me que faci cinc cèntims del que vaig demanar el dia de Reis o, més ben dit, del que vaig desitjar per al 2007, tant pel fa a la meva feina com pel que fa als temes personals i privats.

En qüestió de la meva feina vaig demanar al 2007 que sigui l’any en què es tanqui administrativament tot el procés de la urbanització de can Canyamars, amb la finalitat de poder iniciar les obres i que s’acabi la construcció de la carretera sense cap incident durant les obres.

També vaig sol·licitar una llista de coses, com ara: que s’iniciï tot el procés de redacció dels projectes de la segona escola de primària i del nou institut al nostre municipi, que comenci la construcció de l’escola bressol, que puguem iniciar tot el procediment per a la construcció, tant del centre de dia com de la biblioteca municipal, que veiem el projecte executiu del consultori metge de can Massuet del Far, que s’acabi la reforma del pavelló de Canyamars i el tancament de la pista de can Massuet del Far, que durant les properes setmanes es pugui tancar tot el procés d’adquisició del Pou del Glaç de Canyamars, que tinguem el projecte executiu i es pugui portar a terme la rotonda de can Massuet del Far, que en els propers mesos estigui construïda la rotonda del Vitxi, que aquest any 2007 el puguem tancar amb un acord amb la Societat General d’Aigües de Barcelona pel que fa a la Torre de les Aigües i que quan acabi la construcció de la carretera, la Generalitat de Catalunya comenci una altra infraestructura important per a nosaltres que és la Variant, amb la rotonda del Pla dels Gitanos.

Aquests són, a grans pinzellades, els reptes que tinc professionalment.

A nivell personal, li vaig demanar al 2007, que no hagi de viure o veure patiment en les persones que més estimo.

03 enero 2007

PAS ENRERE PER EL SENTIT COMÚ

Quin mal acabament de 2006 que hem tingut!. Tampoc hem començat el 2007 massa bé, en segons quins temes.

Semblava que havíem superat tots aquells fantasmes del passat i que l’opinió i el parer del col·lectiu era el que prevalia davant la força i la barbàrie d’algun sector molt minoritari, però no ha estat així. Em refereixo, concretament, al terrible atemptat que va haver-hi a la terminal número 4 de l’aeroport de Barajas.

A les conseqüències de la destrucció material i humana cal sumar-hi la incertesa del futur d’aquesta societat. Tant que havíem caminat pel que fa a aquest tema i tant que havíem patit! Ara ens tornem a trobar a l’inici d’un procés molt complicat de resoldre. Sembla el joc de l’oca, quan gairebé estaves al final, et tocava una casella d’aquelles terribles i havies de tornar a començar. Però això no és un joc, això és la confiança, el benestar i la tranquil·litat de tot un país.

Decebut per aquest atemptat, ja que em dóna la sensació que en aquest joc del gat i la rata guanya qui té l’escopeta més grossa o qui té més capacitat de destrucció, però la realitat és la que vivim i cal ser ferms davant d’aquesta situació tan complexa i tan poc entenedora.

Depèn de quins fets ens passen en el nostre municipi te n’adones que aquesta pluralitat nacional també la tenim a casa nostra, i quan dic pluralitat dic maneres de pensar, ja que algú també fa festa amb la destrucció.

Tot i això, prevalen les ganes de canviar aquesta societat i de pensar sempre en positiu per a les persones. A vegades penses que aquests fets et fan més fort, i que la tovallola que algú pretén que llencis te l’emboliques al cos, amb l’esperit de defensar l’interès positiu de la col·lectivitat.