27 junio 2007

LES TANQUES O "BIONES" DE LA NOVA CARRETERA

He fet la petició formal als responsables de les obres de la nova carretera, perquè habilitin una partida per protegir els suports que aguanten les “biones” de protecció, amb la finalitat d’evitar accidents greus, principalment de les motos.

Aquest escrit s’ha enviat al Sr. Jordi Follia, director general de Carreteres, i al Sr. Ferran Camps, coordinador territorial del Servei Territorial de Carreteres. L’escrit diu:

La carretera que s’està construint al municipi de Dosrius, que connecta el nucli de Dosrius amb la part de sota del pont de l’autovia, ja està al seu tram final. Per cert, és una obra amb la qual la gent està molt contenta, però hi ha hagut un to de l’alarma per part dels motoristes, quan han vist el tipus de suport que s’ha instal·lat a les tanques protectores, o més ben dit “biones”.

Atenent que és una obra nova i que ha estat sobradament pensada, demano amb aquest escrit que feu un esforç amb la finalitat que pugueu protegir, segons normatives, els suports que aguanten aquestes tanques protectores, ja que de la manera que actualment queden, qualsevol accident de moto pot tenir conseqüències greus.

Malauradament, en aquesta carretera, en pocs temps, van haver-hi tres morts de motoristes, per això hem d’intentar, mitjançant un reformat del projecte, posar les proteccions necessàries per evitar accidents greus.

El nostre municipi necessita molta mobilitat i hi ha moltes motos de joves que durant el dia circulen per aquest tram de carretera, per això us demano que feu aquest últim esforç i tothom estarà molt orgullós d’aquests tres quilòmetres de carretera nova.

25 junio 2007

REVETLLA DE SANT JOAN

Ja ha passat la revetlla de Sant Joan, que per a mi té dues sensacions molt diferents. La primera, que és l’inici de l’estiu i això vol dir que cal estar a l’aguait pel que fa al tema dels focs i patir fins a les primeres pluges de la segona quinzena d’agost o ja entrat el setembre.

L’altre, és que ja hem passat la data en què amb els petards es destrossa més mobiliari urbà.

En aquesta revetlla de Sant Joan, no sé si ha estat una sensació meva, però he notat que s’han tirat menys petards que altres anys. Fins i tot, s’ha hagut de demanar que s’apaguessin menys fogueres. És una nit que tots els que ens toca vetllar per l’espai col·lectiu patim molt, ja que t’entristeix molt veure coses destrossades, que després val diners haver-les de refer.

Enguany, hi ha hagut més destrosses a particulars que a mobiliari urbà. Que jo sàpiga: un vidre d’un cotxe trencat, un interfono rebentat per culpa d’un petard i poques coses més. Sembla mentida que, amb el poder destructiu que tenen molts d’aquests aparells explosius, es deixin vendre. Sovint et fas creus que persones que ja s’afaiten els utilitzin, sentint gran plaer, per destrossar qualsevol cosa que se’ls posi per davant, gaudint del fet en si.

Tinc la confiança, com segurament la tenen totes les persones que s’estimen el nostre entorn, que de mica en mica anirà minvant aquesta afecció tan salvatge i que el perill que passem la nit de Sant Joan passarà a la història.

22 junio 2007

CENT QUARANTA ANYS D'AGBAR ( AIÜES DE BARCELONA)

El passat dimarts 19 de juny, es va celebrar una jornada de conferències, amb motiu del cent quarantè aniversari d’ Aigües de Barcelona (AGBAR) . Aquestes jornades es van celebrar a l’auditori de la Torre Agbar, de la plaça de les Glòries de Barcelona.

Vaig assistir-hi com a alcalde convidat. La veritat és que varen ser molt interessants, ja que es varen explicar experiències de Xile, de l’Havana a Cuba i de Bristol a Anglaterra.

Tot va ser molt interessant, però a mi em va impressionar el fet que Dosrius estigui dins de la història d’Agbar, ja que al cap de quatre anys de la seva constitució, concretament l’any 1871, a Dosrius hi varen fer la primera actuació per recaptar aigua per subministrar-la a Barcelona. Per aquest motiu, es va construir l’aqüeducte de Dosrius.

Automàticament, a la meva ment hi va entrar aquest germen especial que ens envaeix als alcalde i vaig veure dues possibilitats. Primer, la d’exigir amb la màxima celeritat possible que la famosa Torre de les Aigües de Dosrius no s’aturi ni un sol dia i que estigui a la nostra disposició i quedi a la història, no només d’Agbar, sinó també del municipi de Dosrius, perquè part d’aquest espai pugui ser gaudit per la seva població. En segon lloc, que a mitjà termini la majoria d’aigua que consumim al nostre municipi, es pugui recaptar de la mina Maria, que és la que està al subsòl de Dosrius, i un cop fets els tractaments necessaris transportar-la fins als dipòsits municipals, així no hauríem de comprar l’aigua del Ter Llobregat, com succeeix en aquests moments.

Al mateix temps, que tota la construcció subterrània, que és una obra d’arquitectura espectacular, pogués passar dins del patrimoni municipal.

Doncs, ve-t’ho aquí que ja tinc un altre tema encetat. Ara cal buscar els mecanismes i fer els contactes necessaris perquè aquest objectiu es pugui complir. Em poso com a data el 2011, que és quan farà cent quaranta anys que Agbar està al municipi de Dosrius, segons la seva documentació.

17 junio 2007

NO ENTENC MOLTES VOLUNTATS D'ALGUNS POLÍTICS

Serà perquè estic capbussat al cent per cent en fer, i fer, i treballar per la població, i aquest és el meu deliri i la meva realització. No entenc com polítics que tenen la possibilitat de gestionar àrees d’administracions locals, decideixen anar a parar a l’oposició.

Dic això pel cas Jordi Portabella, cap de llista d’Esquerra Republicana a Barcelona i el seu efecte dòmino que ha produït en altres grups, principalment d’Esquerra i Iniciativa, que tenint la possibilitat de tenir responsabilitats les han rebutjades i han decidit deixar les responsabilitats de govern.

Quan un es presenta en unes eleccions és per fer i treballar pel poble. No sé entendre aquestes persones que es troben còmodes a l’oposició o que especulen que des de l’oposició també trauran més rèdit polític de cara les properes eleccions. Considero que és un engany per l’electorat. A la meva manera d’entendre, tothom hauria d’aspirar a tenir una regidoria amb responsabilitats i així tens una possibilita de demostrar la teva vàlua, però el fet de voler-te quedar a l’oposició és voler amagar el cap sota l’ala i fugir una mica de l’esperit de servir a les persones.

15 junio 2007

SENSACIONS DE L'ÚLTIM PLE QUE ES VA CELEBRAR EL PASSAT DIMECRES TRETZE

Tres dies abans de constituir-se els Ajuntaments, els reglaments diuen que cal fer un Ple extraordinari per aprovar les actes que quedin pendents. En aquesta línia va actuar l’Ajuntament de Dosrius.

En aquest últim Ple hi havia tres persones al públic, i dels 11 regidors que té l’Ajuntament en faltaven tres, sobradament excusats. No va durar ni cinc minuts aquest Ple. Ens vam desitjar sort, tant per les persones que deixaven de ser regidors i regidores com per les que continuaven. Però ja que és el meu diari personal, vull plasmar el fet que em va portar més reflexió.

En acabar el Ple, el cap de llista i portaveu de CIU d’aquest mandat , el Sr. Joan Serra Serrapinyana, es va adreçar a mi i em va preguntar que feia la meva mare, ja que s’havia assabentat que dilluns d’aquesta setmana va tenir una intervenció, que per la seva edat, la podem considerar complexa, i automàticament vaig recordar que en un dels meus primers plens a l’oposició, quan el Sr. Serra estava a l’equip de govern, i d’això ja fa bastants anys, vaig arribar mitja hora tard, havent-me excusant amb anterioritat, ja que la meva filla tenia alguna urgència i la vaig haver de portat a l’Hospital. En el moment en que vaig entrar en aquest Ple de deu fer 15 anys, m’assento al meu lloc i davant quedava el Sr. Serra Serrapinyana, que en veu molt baixa em va preguntar com estava la meva filla.

Entre el “com estava la meva filla” i “com està la meva mare”, han passat una pila d’anys i moltes coses. Uns han estat a l’oposició i els altres al govern; disputes per totes bandes, raons de grans magnituds, però dóna la sensació que tot ha tornat al seu camí normal preguntant o interessant-se per la salut d’un familiar molt estimat, a banda de totes les discussions viscerals i fins i tot alguna vegada, fugint de tota normalitat.
Que en poden de ser de simples les relacions entre les persones

12 junio 2007

QUINA MERAVELLA DE CARRETERA QUE TINDREM

Ara si que ja veiem amb claredat el traçat de la carretera i la seva magnitud, però el mes important és la sensació de plaer, sobre tot de relax, que dóna fer aquests tres km de carreta nova.

Quan veus aquests trossos de carretera vella penses, “com em pogut passar per aquest espai tant estret si a simple vista no hi passa un camió ni un cotxe?.” Doncs sí, em estat tota la nostra vida circulant per aquest traçat tan incòmode, dia rera dia, i moltes persones, quatre vegades fent aquest recorregut, en dies de pluja, tot i coneixent-la be, estaves amb una petita tensió al cos, ja que a més de l’elevat trànsit que havia de suportar, sempre hi havia algú o altre que feia alguna bestiesa i et posava la pell de gallina. Les males estones que hem passat amb el accidents que hi hagut a l’antiga via de comunicació entre Dosrius i el Maresme...

Ara, estava amb una companya i em deia, “és un plaer aquesta carretera i a més no s’ha destruït la natura tal com en un principi semblava”, i es veritat amb les herbes que han sortit en els talussos fa la sensació que ja estigui integrat dins l’entorn del paisatge. Però espereu, que hi ha un projecte d’enjardinament i rehabilitació dels talussos amb el qual, espero, que en els propers mesos encara quedarem més meravellats.

10 junio 2007

LA MAJORIA DELS LLOCS, ARA ES L'HORA DELS PACTES

Desprès de les eleccions hi ha vint dies fins que es constitueixen els Ajuntaments, i als llocs on el resultat ha quedat molt incert, es l’hora de pactar. Quan et trobes per pactar amb persones que saben que és un Ajuntament, les possibilitats del mateix i la seva capacitat, acostuma a ser fàcil arribar un acord. Però per a la gran majoria de càrrecs electes que no ha estat mai en un Ajuntament, la dificultat és extrema. M’ho deia un amic que fins ara estava governant en una administració local, pactant amb dos partits mes, però resulta que el resultat de les eleccions fa que la majoria es configuri de manera que ell ha d’estar al govern amb quatre partits polítics, i tots els demés estan formats per persones sense experiència, i m’explica la gran dificultat que es té, que afegeix a la dificultat del pacte, la de la governabilitat; i amb això us puc assegurar que aquell Ajuntament perdrà molt, però molt.

Recordo l’any 1999, quan desprès de les eleccions municipals el PSC va treure cinc regidors i ens faltava un per fer la majoria. Podien pactar amb Esquerra Republicana que tenia un o amb Progrés Municipal que en tenia un altre, i a les reunions que teníem amb aquests grups els dèiem “trieu la cartera que vulgueu” i ells, venien tant predisposats a no pactar amb nosaltres, que el discurs que tenien era “ens donen les escorrialles, el que ells no volen, les pitjors carteres” i nosaltres els repetíem, “Trieu el que vulgueu” i ells seguien amb el mateix discurs.

Era tal la intoxicació o la falta de voluntat de pactar, que va ser del tot impossible. Moments molt durs aquells temps.

Es parla que la majoria absoluta no és aconsellable, però us ben asseguro, que si es donen les circumstàncies, des de l’Ajuntament treballaríem perquè hi hagués un govern de concentració, o sigui, tothom amb responsabilitat, però mentrestant hi hagi tants temes personals i grups que ja han manifestat que no volen saber res amb la conjuntura actual, és del tot impossible. Ara cal trobar els mecanismes mes innovadors de participació per entitats, partits polítics i en especial la ciutadania, per que tothom que vulgui construir el puguem escoltar, que és d’aquí d’on aprendrem, i no com dic, de ningú que vulgui imposar, perquè la grandesa d’aquest municipi és la seva diversitat i la imposició es sectària.

08 junio 2007

ALTRE COP UNA NOVA DECEPCIÓ

E.T.A. torna a les armes. En el moment que vaig sentir aquesta noticia, el cap s’hem va baixar i vaig pensar que encara ens falta molt per ser un país verdaderament europeu. Em dóna la sensació que estem en una part de mon on el fanatisme encara té molt a dir. Però seguint la noticia me’n adono o si més no, es la meva percepció, que les persones que han anunciat aquest trencament de la pau son molt minoritaris, i fins i tot que no tenen el suport de molta gent que abans els justificaven i estic convençut que s’acabarà, pel sistema que sigui, sigui policial o sigui perquè la població els dirà prou, i que aquest anunci de tornar a les armes és el penúltim paràgraf de una història molt negra de la nostra època, ja que tinc la confiança que l’últim serà l’abandonament total de les armes i que l’únic camí per aconseguir els desitjos de les persones és el diàleg mitjançant la democràcia.

06 junio 2007

S'ENS HA MORT EL MOSSÈN

Aquesta setmana, vàrem enterrar Mossèn Artur. El rector que ha estat amb nosaltres prop de 50 anys. Molt vinculat al poble de Dosrius, però, i vagi per endavant la primera observació que plasmo en aquest escrit, gens introvertit amb les famílies, i el que dic no es de collita pròpia, ja que de molt petit ho havia sentit a casa, quan es parlava del capellà.
Deien, “aquest, si més no, no arregla casaments”. Es veu, que l’anterior o altres capellans, es posaven a les vides privades de les persones, i fins i tot, amanien algun casori.

A mi, personalment, no em va batejar, però si que sempre he vist aquest mossèn, ja que a pocs mesos d’haver nascut, va arribar a regentar la parròquia de Dosrius. Recordo, quan vaig ser escolà. Gairebé eren tots els de la meva edat, entre vuit i dotze anys. Aquell reguitzell de joves guarnits amb sotana i roquets, als que donava cinc punts per cada missa o rosari al que assistíem, i, fins i tot, hi havia escolans que feien quinze punts cada festa. Aquest punts, els canviaves per regals, però el més important de l’any, era la sortida que fèiem al Tibidabo, consistent en anar fins a Mataró en bus, en tren fins Barcelona i en transport públic fins arribar a dalt la muntanya, amb l’esmorzar i el dinar a la motxilla, però era un dia molt esperat i gaudit per tothom.

Recordo l’època de passar el salpàs a les cases de pagès, que consistia en barrejar aigua i sal que es beneïa i es posava en un grapat a sobre una porta d’entrada de la casa. Era tota una festa fer aquestes excursions per les cases de pagès.

El Mossèn era un home molt especial, fins i tot, em comentava una persona que ha estat molt propera a ell, hi havia vegades que donava la sensació que s’havia trencat tota la relació degut al seu posicionament innegociable sobre qualsevol qüestió, però no sé perquè, a la propera trobada, donava la sensació que tot tornava al seu lloc, afluixant per les dues bandes, principalment per la seva. En definitiva, un caràcter molt especial, però era un referent i estic convençut de que ell ens estimava molt a nosaltres i nosaltres el teníem com una figura important dins el nostre entorn.

El mossèn Artur, em va fer la comunió a mi, juntament amb deu o dotze joves del poble. Em va casar, va batejar els meus fills i els va donar la comunió. En definitiva, cosa normal a qualsevol família del nucli de Dosrius, i per això ha estat una figura molt vinculada a tot el que afecta a les persones. D’ell va sortir la Festa de la Vellesa i durant molts anys, ho va viure amb molta intensitat.

El que si voldria ressaltar d’una manera molt important, es com a tingut cura de l’església de Dosrius. No se si en trobaríem cap de tant ben arreglada, sempre amb els petits detalls que fa que sigui un dels millors temples d’aquestes característiques que he visitat. Jo no sé d’on treia els recursos, fins i tot es diu que hi posava del seu patrimoni. No m’estranyaria gens, ja que s’hi ha gastat quantitats de dines importants, i això ha quedat per a tots nosaltres: l’església, el seu sentiment per les persones del poble (fins i tot l’he vist a plorar per la mort d’algú), el seu caràcter, la seva manera de fer, i el bon encaix que ha tingut al seu estimat poble de Dosrius.

Sempre el recordaré com un rector especial.

03 junio 2007

LA SOLUCIÓ DE LA TORRE DE LES AIGÜES JA LA TENIM BEN ENCAMINADA

Aquest ha estat un dels temes, la torre de les aigües, amb el qual fa més anys que estic treballant. L’any 1999, en què vaig entrar com a alcalde, ja vam tenir els primers contactes amb el propietari de la Torre de les Aigües, que és la Societat General d’Aigües de Barcelona.

Aquest dijous passat ja vàrem tancar un acord que, en principi, hem de creure que és definitiu, per solucionar aquest tema tan entravessat.

L’acord consisteix en què la Societat General d’Aigües de Barcelona construirà, a la part de sobre, i cedirà a l’Ajuntament de Dosrius tota la planta baixa, que tindrà uns 160 m2 construïts, 25–30 m2 dels quals seran compartits, ja que han de donar pas d’accés als habitatges, això sese canviar la fisonomia de l’edifici. El més important és que també cediran a l’Ajuntament de Dosrius el tros dels plàtans, que per a mi és un dels llocs que els veïns del municipi de Dosrius podran gaudir més.

Quina setmana més profitosa! Essent alcalde en funcions, quines dues gestions més potents s’han realitzat! El dimecres, amb alts responsables de l’Agència Catalana de l’Aigua s’ha parlat perquè facin una inversió al nostre municipi i el dijous tancant el tema de la Torre de les Aigües.

01 junio 2007

LA IMPORTÀNCIA QUE TÉ QUE ELS CÀRRECS ELECTES D'UN AJUNTAMENT ESTIGUIN EN CONTACTE AMB ALTRES ADMINISTRACIONS O ORGANISMES

Ja m’han passat les cabòries de les eleccions i ja començo a pensar en la gestió del dia a dia de l’Ajuntament.

Dic això, perquè el dimecres passat , desenvolupant la meva tasca dins el Consell d’Administració d’ATLL, en representació del Consell Comarcal del Maresme, vaig veure la possibilitat d’aconseguir un ajut molt important per a una de les obres més necessària i costosa per a l’Ajuntament.

Tothom sap que durant el mandat passat vàrem aconseguir que ATLL ens construís un dipòsit de 3.000 m3 cúbics d’aigua, així com tota la xarxa de canonades fins a aquest dipòsit, sense que l’Ajuntament hi hagués d’aportar ni un sol euro.

Ara cal fer una xarxa nova des d’aquest dipòsit fins als dipòsits que tenim a la part alta de can Massuet del Far, ja que les canonades que en aquests moments alimenten els dipòsits de subministrament del Far són molt velles i, a més a més, no tenen suficient capacitat per aportar l’aigua que es necessita per subministrar, en moments punta, can Massuet del Far. Per això, a l’estiu patim bastant.

Doncs, aquesta obra puja al voltant d’un milió i mig d’euros. Ahir, en aquesta reunió en la qual hi ha persones molt importants d’alguns departaments de la Generalitat, vàrem parlar d’obres urgents que s’estaven realitzant a Catalunya, per garantir el subministrament a poblacions. Mira per on, can Massuet del Far és una població, patim per realitzar-hi el subministrament i per què no podem fer-hi una d’aquestes actuacions, ja que l’Ajuntament per si sol se’n veuria un tip?

Ja tenim hora demanada a les persones que decideixen aquestes subvencions i tinc bones sensacions que podrem aconseguir un ajut molt important per garantir l’aigua a can Massuet del Far.

He volgut explicar això, per dir la importància que té que els càrrecs electes dels Ajuntaments estiguin a la resta d’administracions i òrgans decisoris, ja que d’aquesta manera aconsegueixen molt més per a tota la població del municipi.