27 febrero 2007

LES OBRES DE LA CARRETERA JA ES TROBEN A LA SEVA RECTA FINAL

Segons ens comenten els responsables de l’empresa constructora de la nova carretera B-510, en dos mesos i mig o tres ja podrem passar pel nou traçat, tal i com estava previst.

Potser l’obra no estarà del tot acabada dins de termini, ja que atesa la seva complexitat, principalment pel que fa a les expropiacions de propietats, no s’ha pogut tenir l’ocupació dels terrenys a l’inici de l’obra.

Tot i això, el més important és que pels 10 metres d’amplada de calçada sí que, segons ens calcula, pel maig ja hi podrem passar. Sempre i quan no hi hagi cap contratemps de pluges contínues o qualsevol trencacolls que es pugui produir.

Es calcula que durant la segona quinzena de març veurem una màquina anomenada “solsformigó” que posarà una capa de formigó en tot el traçat, per després, damunt d’aquest formigó, posar-hi la capa d’asfalt. D’aquestes màquines, segons m’han comentat, només n’hi ha una en tota Catalunya, o com a màxim dues. Poder disposar d’ella no és fàcil, i la seva mobilitat de trasllat d’una obra a l’altra és molt costosa. Per això, fins que no estigui tot el traçat definitiu estabilitzat amb sorra no podrem tenir la màquina al nostre municipi.

Això sí, un cop estigui aquí, fa uns 5.000 m2 al dia. Això vol dir que en poc més d’una setmana, pot posar la capa de formigó a tot el nou traçat de carretera. Després, les màquines tradicionals d’escampar l’asfalt faran la resta.

Cal també deixar molt clar, que pel que fa al tema de recuperació dels talussos, un dels objectius important d’aquesta obra, ja que es preveu que quedin totalment “revegetats”, amb incorporació de plantes i arbrat autòcton. Al mateix temps, s’arrencarà tota la carretera antiga, que no tingui servei, i es recuperarà aquest espai per integrar-lo a tot el seu entorn. Per fer aquesta feina, hi ha un equip dedicat exclusivament a preparar la recuperació de l’entorn de la carretera.

24 febrero 2007

LA PROBLEMÀTICA QUE COMPORTA FER OBRES EN UN MUNICIPI QUE MOLTA DE LA SEVA POBLACIÓ ESTÀ SITUADA A L'ENTORN DE LES RIERES

La població de Dosrius i Canyamars està situada al voltant de rieres. Aquest, però, no és el cas de la població de can Massuet del Far.

Al moment que es planteja qualsevol actuació per construir una infraestructura o un equipament, des de no fa massa anys, hi ha una gran problemàtica per les normatives molt restrictives de l’Agència Catalana de l’Aigua.

Per exemple, tenim una escola de primària que si ara s’hagués de construir en el lloc on està, segurament que tindríem moltes més dificultats per poder-la tirar endavant, o bé el seu cost econòmic seria molt més elevat.

Tothom pot veure aquest nou pont que es construeix a la zona anomenada de l’Escorxador i la capacitat d’aigua que s’ha calculat que pot baixar en un període de retorn de 500 anys, donada l’escullera que s’ha fet a banda i banda d’aquest pont. Tot està pensat perquè els terrenys de l’entorn no siguin inundables.

Amb totes aquestes normatives, qualsevol altra actuació que es vulgui realitzar és pràcticament impossible. Per exemple, voldríem arranjar el pont que hi ha davant de l’escola del Pi, ja que en aquests moments té 8 metres de llum, amb un pilar al mig. El projecte que teníem previst i factible preveia 20 metres de llum sense el pilar al mig, però l’Ase ens obliga, segons els seus estudis, que tingui 45 metres de llum.

Evidentment, a més de ser una obra molt més costosa, ja que el seu preu es multiplica per cinc, és gairebé impossible poder construir un pont que càpiga en aquest espai. I tot és així, per a qualsevol actuació que s’hagi de realitzar.

Ja tenim contactes d’alt nivell, fins i tot amb el conseller corresponent, però diuen que les normes són les normes i que aquestes són generals al nostre país. Sembla que, per ara, no és possible preveure excepcions, esperem que es suavitzin una mica.

23 febrero 2007

AVÍS ALS NAVEGANTS

Com tothom pot veure, en els meus últims escrits no hi he penjat cap comentari, això que me n’arriben, de manera anònima, alguns de molt desagradables.

Es veu que els meus adversaris polítics es desfoguen darrera d’un anonimat, a base d’insults i calúmnies.


Per això he decidit no penjar ni els bons ni els dolents, perquè és el meu diari i no ha de servir perquè les persones covardes puguin utilitzar-lo com a eina política.


Dic això perquè si alguna persona vol fer un comentari, que me’l faci i, fins i tot, si vol que escrigui sobre algun tema concret, ho faré.

Això sí, la condició és que les persones s’identifiquin i que es guardin les formes.

Aquesta decisió la mantindré fins passades les eleccions municipals.

22 febrero 2007

QUAN EL SUBCONSCIENT ENS CONTROLA

És sabut que per damunt de la nostra personalitat i manera de ser tenim un subconscient, o la verdadera personalitat de cadascú, que no controlem. Es tracta d’una força interna que ens dóna missatges, que sense donar-nos compte ens cura i ens protegeix constantment.

Aquest subconscient no el controlem i moltes vegades tens actituds que no saps per quin motiu són diferents a les normals teves. Quedes parat en segons quins moments, respons d’una manera diferent a l’habitual. En el fons, tot això són missatges que et trasllada aquest subconscient.

D’on surt aquest subconscient intern? Hi ha molts psicòlegs que creuen que venim d’altres vides i que les experiències que hem tingut a l’altra època que hem viscut han quedat en aquest subconscient.

Jo, en aquesta qüestió, no hi he entrat massa, ja que és una cosa que no es pot contrastar, però si alguns professionals diuen que això és així, potser tenen raó.

Ara la qüestió està en saber entendre aquest subconscient, en comprendre cap on et porta. Estic convençut que sempre actua per buscar la millor situació per a la persona que ha de controlar o, si més no, la menys dolenta possible.

Dic això, perquè m’he trobat, a vegades, amb actituds de silenci davant de situacions agressives, que si m’hagués posat a l’alçada de la situació, hi hagués hagut una trencadissa important.

Un cop analitzat, al cap d’uns dies, el perquè de l’actitud de segons quins moments, te n’adones que el missatge del subconscient et va donar un cop de mà.

I quan el subconscient et traeix ... En algun moment inspirat parlaré del perquè hi ha actituds de les quals després te’n penedeixes, i molt.

20 febrero 2007

QUANTS HABITANTS TINDREM AL NOSTRE MUNICIPI D'AQUÍ A DEU ANYS?

És molt evident que el municipi de Dosrius fa una transformació, però que tothom tingui molt clar que aquest canvi no està pensat perquè hi vingui més gent de la prevista, segons el planejament aprovat fa 25 o 30 anys.

Haurem de començar a pensar en fer un Pla General, ja que actualment tenim unes Normes Subsidiàries que són les que regulen les possibilitats de construcció al nostre municipi, per tant, ens estem bellugant amb un planejament que fa molts anys que està aprovat, per la qual cosa els propietaris tenen una sèrie de drets, atès que fa molts anys que està pagant uns impostos. Per aquest motiu, no se’ls pot dir que no poden construir d’acord amb la normativa, ja que això comportaria una responsabilitat patrimonial molt greu.

Com bé explico, ja tenim una quantitat de població important, estem al voltant de 4.700 habitants. En els últims 10 anys el municipi ha experimentat el creixement més fort, potser hem crescut un 60%. Cal que aquests 4.700 habitants tinguin uns serveis de qualitat i, fins i tot, que siguin d’excel·lència.

Ni de bon tros, d’aquí a 10 anys, haurem crescut aquest 60% d’aquests últims 10 anys, ja que la construcció d’habitatges que preveia el planejament antic es va esgotant i durant aquests últims 8 anys no s’ha modificat el planejament amb visió de creixement, sinó tot el contrari, les modificacions que hi ha hagut han sigut per creixe més compacte i sostenible.

Cal que totes les modificacions que es facin, d’ara endavant, bàsicament estiguin pensades per construir habitatges socials, això vol dir, per a la gent resident al nostre municipi, especialment els joves i la gent amb pocs recursos, perquè el creixement del nostre municipi ha de ser, principalment, natural de la nostra població.

19 febrero 2007

SATISFACCIÓ PER COM S'HA GESTIONAT EL TÚNEL DE VIELHA

Durant la setmana passada vaig estar molt atent a totes les notícies que anaven sortint, sobre l’ensorrament del túnel de Vielha.

És curiós que tots els reporters o periodistes que explicaven la moguda que hi havia per intentar obrir el túnel, al més aviat possible, transmetessin que s’estava treballant frenèticament durant les 24 hores del dia.

Sempre m’he preguntat, com a responsable d’una administració pública i atenent que donem diversos serveis, si seríem prou competitius si estiguéssim en una empresa privada, això vol dir en una lliure competència per donar serveis.

Jo estic segur que amb tots els canvis que s’han fet a l’Ajuntament de Dosrius, podríem competir amb la majoria de serveis que s’estan donant en un mercat lliure, això vol dir amb competència.

Per què ho dic això? Ho dic per la gran satisfacció que em va donar que el túnel de Vielha s’obrís el passat divendres dia 16 i, al mateix temps, per la imatge que es va transmetre d’una administració que va saber trobar el personal necessari, inculcant i transmetent constantment que aquella obra havia d’entrar en servei en pocs dies. Una nota de 10 per a qui ha encapçalat aquesta problemàtica, perquè hem de pensar que quan passa un ensorrament com aquest, ningú t’espera, i mobilitzar les empreses que ja estan treballant no és fàcil.

Per aquest motiu, felicitats a qui ha liderat l’arranjament d’aquesta obra pública, perquè ha demostrat i ha donat credibilitat que en la gestió del diner públic també hi ha eficiència i eficàcia.

18 febrero 2007

QUANT ET CULPAVILITZEN D'UN FET I TU NO ENTENS RES I, A MÉS, TENS EL CONVENCIMENT QUE AQUELLA PERSONA ESTÀ MOLT EQUIVOCADA

A la vida hi ha molts malentesos, que fins i tot provoquen gran desavinences i ens fan prendre actituds molt negatives en totes les qüestions i en temes que afecten la col·lectivitat.

Però, també ens trobem que estem en un món de molta diversitat, amb valors, objectius i plantejaments diferents. Dic això, perquè l’altre dia, que ja ho he explicat en algun escrit, concretament dilluns passant, vaig assistir a la preestrena de la pel·lícula de Lluís Llach Revolta permanent. En un moment de la pel·lícula s’entrevisten familiars de joves morts, assassinats per la policia, que quan estaven envoltats de policies, ells se sentien com si fossin els culpables d’aquella situació. Fins i tot se sentien insultats, per això, constantment es deien que les víctimes havien sigut ells, perquè els havien mort un familiar. Per tant, ells havien estat els perjudicats i no els culpables.

Aquestes afirmacions m’han fet pensar que a la vida quotidiana, això està a l’ordre del dia. Et trobes gent que està molt disgustada per fets que tu no n’ets conscient i que un cop s’han esbravat amb tu, no hi pots fer res per solventar-ho, perquè tu no ets qui ho ha provocat, sinó la diversitat de valors, plantejaments i objectius de cadascú. És molt difícil, per no dir impossible i no aconsellable, canviar els principis de les persones.

He volgut fer aquesta reflexió perquè, com a responsable d’una administració pública, alguna vegada em trobo que passen coses així i quedes perplex perquè quan ho analitzes arribes a la conclusió que no hi pots fer res per solventar-ho, perquè tothom és com és i la capacitat de comprensió ve donada per la posició de cadascú.

15 febrero 2007

QUAN LA NOTÍCIA MÉS IMPORTANT ÉS L'ANÈCDOTA

Estem en un món en què tot s’ha tornat molt sensacionalista. Analitzant en profunditat el motiu, me n’adono que és perquè tenim una qualitat de vida que cada vegada costa més superar-la. Per això, les nostres satisfaccions vénen donades per aquelles petites coses que són anecdòtiques i també perquè els mitjans de comunicació ens ho plasmen com a notícia molt important.

Un dels exemples és la quantitat de programes relacionats amb el món del cor i dels famosos, en els quals es poden estar hores i hores debatent sobre qüestions particulars de persones, esbudellant-les sense escrúpols.

Un altre fet que delata que l’anècdota és la notícia important, són totes les notícies que varen sortir publicades arran del primer govern d’esquerres a Catalunya, l’anomenat tripartit. Aquest govern va treballar molt, però, constantment, la notícia bomba era l’anècdota que havia succeït aquell dia.

L’últim episodi que he vist com una anècdota, han estat les declaracions d’en Samuel Eto’o, jugador de Barça, a qui els periodistes van donar una importància, que jo considero exagerada. Ells deien que parlava directament d’unes persones, sense nomenar-les. Per altra banda, aquestes persones no es van sentir al·ludides. Mireu que d’aquest tema els mitjans de comunicació n’han arribat a parlar i a escriure i sembla que, finalment, no ens ha portat enlloc.

13 febrero 2007

MÉS SOBRE EL TEMA DE JUANA CHAOS

Altre cop vull plasmar el que sento referent a aquest personatge, De Juana Chaos, per expressar el meu convenciment que cal treballar molt perquè el sistema sigui just. No pot ser que per haver comès 25 assassinats, parlem de 25, hagi tingut una condemna de 17 anys, i per haver fet unes amenaces escrites en un diari, n’hi hagin posat més de 12.

Sí que ara es plantegen una reducció d’uns 3 anys, però, en aquest país, la justícia està totalment desajustada i és incoherent.

Ahir vaig poder presenciar la preestrena de la pel·lícula Revolta permanent, basada en la cançó que en Lluís Llach va fer l’any 1976, referent als assassinats que van tenir lloc en una església de Vitòria. És molt bona la pel·lícula per recordar la nostra història, perquè parlem de més de 30 anys enrera i més d’una tercera part de la població encara havia de néixer. Per altra banda, encara convivim amb persones que tenen les mans tacades de sang, sang de famílies que ho recorden constantment.

Tot i això, trobar aquest equilibri a la nostra democràcia no és fàcil. No hi ha cap extrem saludable, per molta raó que es tingui. No podem tornar al passat, però la revenja ferotge no ens porta enlloc.

El que sí cal fer és una reforma de la justícia, perquè és el que en aquests moments fa anar coixa la nostra democràcia. I, sinó, mirem un altre cas, el del Tribunal Constitucional. Jutges que diuen que són de tendències, malament, no podem anar bé quan un jutge ja té una tendència.

11 febrero 2007

LA GLOBALITZACIÓ DE DOSRIUS DINS L'ÀREA METROPOLITANA


El municipi de Dosrius ja el comencem a tenir ben situat dins les òrbites que ens afecten. Tenim equipaments excel·lents i en els propers anys hi haurà una transformació espectacular en infraestructures, serveis i molts més equipaments.

A més a més, es comencen a forjar fets i activitats que poden donar una personalitat especial al nostre municipi.

Acabem de comprar el Pou del Glaç. A Canyamars hi ha unes iniciatives privades molt esperançadores, amb la participació de l’Ajuntament de Dosrius, per promocionar Canyamars Actiu, i aquí també hi entren: Rucs del Corredor, Bosc Vertical, oferta de turisme rural, Segway, oferta molt potent sobre gastronomia. Això, amb visió del que ens envolta, dóna un plus espectacular com a referència del nostre entorn.

En 40 quilòmetres a la nostra rodona, podríem dir que tenim entre 3 i 4 milions d’habitants, i nosaltres ens hem de sentir com el melic de tot aquest territori i creure’ns-ho. Per això, alguna vegada, quan estic en reunions de gent de la comarca del Maresme, ja els dic: Dosrius és l’origen del Maresme, perquè a quin municipi s’han trobat restes humanes de més de 4 mil anys enrere. A més a més, un Maresme sense rius no pot existir.

A aquesta afirmació, hi podem posar un plus més, dient: Dosrius és l’origen del Maresme i Barcelona és el poble del Maresme amb més habitants.

08 febrero 2007

DOL PEL COMPANY JAUME BATLLE

Ahir, dimecres 7 de febrer de 2007, a última hora de la tarda, va córrer la notícia que en Jaume Batlle, alcalde de Premià de Mar, havia perdut la vida, pels voltants de ¾ de 6 de la tarda, en un accident amb la moto a la Nacional II.

No feia ni 24 hores que havia estat amb ell, en una comissió permanent del Pla Estratègic del Maresme. Érem 8 alcaldes, entre ells el de Premià de Mar, conjuntament amb altres persones que representen sectors actius del Maresme.

Va ser curiós, perquè 4 alcaldes ens vàrem asseure junts. Hi va haver un moment que va entrar un grup de persones dins la sala de plens del Consell Comarcal i un d’ells era en Jaume Batlle.

Tenia una cadira a la presidència d’aquesta reunió i tothom li anava dient: Jaume, has de seure aquí. Ell deia que no, fins que es va asseure a prop meu, dient: Jo al costat d’aquests alcaldes, aquí al racó. Com que tothom li havia reclamat que segués a la presidència, de bon rotllo, jo vaig voler continuar en la mateixa línia. Un cop va estar assegut al meu costat, li vaig dir: Jaume, jo aquí no et vull que em tapes la pantalla. I em va respondre: Si m’ho dius tu, Josep, sí que vaig a la cadira de presidència. Finalment, va accedir a seure allà on nosaltres li demanàvem que segués.

Potser va ser el darrer acte que va estar a la presidència, però serveixi aquesta petita anècdota del meu darrer record personal d’en Jaume Batlle.

La reunió va continuar, essent molt enriquidora per a tothom.

No vull acabar amb el meu record d’en Jaume Batlle, sense donar el més sincer condol a la seva família, al poble de Premià de Mar i a Convergència i Unió.

06 febrero 2007

PER FI, JA HEM COMPRAT EL POU DEL GLAÇ

Deixeu-me que us traslladi una gran satisfacció personal que tinc com a alcalde, per haver arribat a una entesa per l’adquisició del Pou de Glaç per part de l’Ajuntament de Dosrius.

La idea de comprar-lo va sorgir cap a l’any 2000-2001 i els primers contactes que vàrem fer van ser amb la Diputació de Barcelona, mitjançant el Parc Natural, per mirar si podíem adquirir aquesta construcció tan emblemàtica.

Fins i tot dins del Pou del Glaç es va fer un Consell Coordinador del Parc Natural, per mirar si acabàvem de convèncer els responsables de la Diputació, però la idea no va quallar.

El segon camí que vàrem seguir va ser mitjançant l’obra social de Caixa de Catalunya. Vaig coincidir en un programa de TV, amb el Sr. Jordi Sergatal, que és el director d’aquesta obra social i vaig saber que compren béns emblemàtics i després els cedeixen perquè siguin gestionats pels ajuntaments.

Aquest nou camí el vàrem trastejar molt, fins i tot, vàrem trucar a dalt de tot de Caixa de Catalunya, gairebé vàrem persistir durant un parell d’anys. Finalment, la nostra proposta no va arribar a bon port.

Persistents en el tema, vàrem obrir un altre camí, que era el de permutar alguna parcel·la que té l’Ajuntament per aquest Pou del Glaç. Però quan ja teníem les valoracions de les parcel·les, vàrem veure que la llei ens obligava a què aquestes parcel·les es destinessin a habitatge públic.

Conseqüentment, per al propietari no tenen el mateix valor que un terreny on es pot construir un habitatge lliure.

Per fi, el darrer camí que ens ha portat a poder adquirir aquest bé per al poble, ha estat l’econòmic. Després de moltes reunions, valoracions i negociacions, s’ha arribat a l’acord d’adquirir-lo.

Ara cal anar a veure les administracions supramunicipals perquè ens ajudin. La Diputació ja ens ha concedit un ajut de 150.000,-- euros, per a aquest any 2007.

03 febrero 2007

3 DE FEBRER

Avui fa dos anys que a l’Ajuntament de Dosrius se li acabava el termini per respondre la petició que l’antic alcalde havia fet, formalment i emparant-se en la llei, perquè l’Ajuntament li expropiés uns 3.000 m2, presentant una valoració de més de 5 milions d’euros.

Aquesta data del 3 de febrer no l’oblidaré mai, ja que era el darrer dia, després de 3 mesos d’haver iniciat el procés, que teníem per respondre.

Durant aquests tres mesos vàrem fer contactes de tota mena: Generalitat de Catalunya, Diputació de Barcelona, ... i la veritat és que poca gent, per no dir ningú, ens ho pintava fàcil. Tothom deia el mateix, que l’anterior alcalde s’havia sabut preparar molt bé la jugada.

Per fi, aquest darrer dia va sortir un escrit de l’Ajuntament de Dosrius, amb poca convicció per part dels serveis jurídics, però amb moltes ganes, per part dels polítics, de defensar l’interès de la col·lectivitat fins al final, ja que es preveia un cas molt dur i molt llarg.

Un cop vàrem fer l’escrit de resposta, vàrem marcar una estratègia per als mesos de febrer i març.

Aquest any 2005 no va ser un any fàcil, ja que les primeres resolucions del Jurat d’Expropiació eren contràries a tots els plantejaments de l’Ajuntament, però nosaltres vàrem ser persistents.

Atenent que era un d’aquells temes que tenies al cap les 24 hores del dia i quan estàs tan capficat et surten idees i plantejaments, que a vegades són impensables, durant la tardor d’aquest 2006 va haver-hi una acció que crec que va ser determinant.

Deixeu-me que em reservi d’explicar què va tombar el tema del Pla dels Bolets fins que acabi tot el procés. Però no tingueu cap dubte, el més important va ser la persistència en defensar el sistema, l’interès de la col·lectivitat i la credibilitat de les administracions, perquè si la petició del Sr. Lluís Homs arribés a bon port, seria la ruïna del municipi de Dosrius per molts i molts anys.

02 febrero 2007

EFECTES DE LA PANTALLA DE LED'S

Ja vaig escriure en aquest mateix diari la il·lusió que em feia que entrés en funcionament la pantalla de lend’s al municipi, perquè tenia clar que seria un mitjà de comunicació molt important per a tota la població que passa per aquest punt, que és la gran majoria.

Cal anar ajustant els missatges, encara estem en procés de proves, però sí que ja tenim dades que certifiquen que no anàvem gens desencaminats, que la intuïció no ens va fallar i que ha estat un bon element de comunicació.

Dos exemples: Es varen anunciar els cursos per a adults. Durant la primera convocatòria, que es va anunciar mitjançant programes en els llocs habituals, va haver-hi un total d’unes 40 persones que es van inscriure als cursos, tant d’informàtica, com d’anglès, com de graduat escolar. En aquesta segona edició, a més de comunicar-ho de la manera tradicional, es va difondre a través de la pantalla, i el resultat ha sigut que s’ha doblat la inscripció a aquests cursos per a adults, ja que han estat 80 les persones apuntades.

Un altre exemple del bon funcionament de la pantalla és la convocatòria per donar sang. El dia 21 de gener va venir l’equip d’extracció de sang al nostre municipi, tal com fa habitualment dues o tres vegades l’any. En la resta de desplaçaments, les donacions de sang anaven entre 20 i 30 persones. En aquesta darrera del mes de gener, el total de donacions va ser de 43. A més a més, em consta que hi va haver moltes persones que tenien voluntat d’anar-ne a donar, però la cua era tan llarga que varen desistir.

Molt bona justificació de l’esforç, tant personal com econòmic, per haver instal·lat aquesta pantalla de led’s.