EN JOAN COMPANYÓ

El passat diumenge al matí vaig anar a veure en Joan Companyó, el marit de la Paloma Vicente. És a dir, les dues persones que han forjat el magnífic projecte dels Rucs del Corredor.

En Joan l’encaixo dins de la meva generació, malgrat que té algun any menys que jo, però som d’aquella fornada que defineixo com la que han vist treballar els seus pares i és això el que han après: el treball, donant gràcies per tenir feina i pensant que la felicitat et ve per la feina feta.

El vaig anar a visitar perquè feia tres setmanes que va tenir un accident laboral. Es pot dir que va tornar a néixer, perquè un 99% de persones que pateixen un accident com el d’en Joan queden mortes a l’acte.

Un cop han anat passant els dies, ell mateix n’és conscient i explica l’accident dient que els metges manifesten que el seu àngel de la guarda va fer hores extres.

El vaig veure animat. Sovint preguntava per ell, però no m’atrevia anar-lo a veure, ja que era conscient que donada la situació en què es trobava no era agradable rebre visites, però jo penso que la del diumenge al matí la va agrair. Vàrem parlar de com en som d’insignificants en aquesta vida, de tot el que li va passar pel cap quan estava a terra, ja que va caure d’un ruc. Fruit de la caiguda, el seu cos va tenir una sèrie de reaccions, passant-li pel cap el pitjor que ens puguem arribar a imaginar.

Són aquells moments en què reflexiones i se’t presenten imatges molt potents de situacions viscudes, veient-te molt a prop del no res, desmuntant-te tot el que has planificat i el que ets, gràcies als que t’estimen i estan al teu entorn. A més d’explicar-me totes aquestes reflexions, em va agradar quan em va dir: “Ara hem de tirar endavant amb els nostres projectes, nosaltres som feliços així, superant reptes, que en el seu inici són utopies, però un cop hi estem ficats, multipliquem els nostres objectius i amb la nostra il•lusió, ganes i persistència millorem el projecte inicial”.

Joan i Paloma no us mereixeu el que heu viscut aquestes darreres tres setmanes. Pel que m’heu dit, d’aquí uns mesos no quedarà cap seqüela de l’accident patit. Pel que m’heu explicat, continuareu treballant amb aquest projecte que és l’orgull del nostre municipi, que l’heu fet amb les vostres mans, el vostre treball, el vostre esforç i, sobretot, la vostra il•lusió.

M’agradaria que us sentíssiu tan orgullosos del que heu fet, com me’n sento jo. Sé que teniu grans projectes i que els superareu, malgrat que a vegades traieu l’aire del vostre cos amb esforç i mirant a terra, preguntant-vos si val la pena, però jo us vull encoratjar i dir-vos que sí que val la pena, perquè malgrat que siguem insignificants, les nostres obres queden i la vostra sí que és una realitat.