EL REFERENT DEL ROURE DE CAN FELIU ENS HA DEIXAT

Ahir al vespre, a 2/4 de 12 de la nit, amb el pijama posat i a dins del llit, llegint el que pertocava, em sona el mòbil, trucada en un moment anormal, què deu passar? Contesto i m’arriba la notícia que un dels roures de can Feliu, el més significatiu, ha caigut.

Pregunto per l’afectació de la comunicació del veïnat Gemir i em reafirmen que és impossible el trànsit de cap vehicle per aquell camí. Doncs, cal anar-ho a resoldre.

Truco al cap de la brigada. Immediatament em respon i quedem que ens dirigim a l’indret per veure la magnitud i les conseqüències de la caiguda.

Vaig arribar el primer, pràcticament a ¾ de 12, i vaig quedar esgarrifat de l’envergadura del roure i de l’afectació que va produir, tant al carrer Dr. Joan Cardona, com al camí que va cap al Veïnat Gemir, com a les aules i tancat de la SES. Calia fer una actuació urgent.

Poca estona després de ser allà, arriba el cap de la brigada amb dos treballadors. Tots ells s’havien hagut de treure el pijama i posar-se la roba de treball. Cal dir que a l’indret hi havia alguna persona del veïnat que va sentir l’esclat de l’arbre en caure. Això va ser a les 11,10 de la nit, del dia 21 de setembre de 2009.

L’objectiu de la intervenció immediata era que cap carrer ni camí veïnal quedés tallat a la circulació.

Vàrem necessitar una grua de magnituds importants i amb dues motoserres ens vam posar a treballar. La grua, que és la del patró, nom corrent per als de Dosrius, però el debò és Manel Güell, està disponible en qualsevol moment.

Prop d’una hora i mitja treballant amb les motoserres, la ploma de la grua, enfocant amb els cotxes per poder observar més la feina que es feia, fins que l’objectiu de la primera actuació va ser complert.

Durant el decurs d’aquesta hora, hora i mitja, hi havia moments que se’t posava la pell de gallina pensant les conseqüències que hagués pogut tenir si l’arbre hagués caigut en hores que les escoles estiguessin en un moment d’entrada o sortida, o durant un acte multitudinari al pavelló, però la sort i les circumstàncies varen fer que no hi hagués cap vehicle i, sobretot, cap persona.

A 2/4 de 2 de la matinada ens posàvem al llit.

A les 7 del matí tornàvem a ser allà, encara esparverats de la magnitud de l’arbre, un roure que dues o tres generacions l’hem tingut com a referent per jugar-hi, per explicar-hi contes, com a lloc de trobada, ... i, fins i tot, per a moltes altres intimitats que ara no vénen al cas i que cadascú se sap les seves.

Serveixi aquest escrit com homenatge al roure de can Feliu. Ara estem pensant d’instal·lar l’espectacular soca d’aquest roure en un indret significatiu.