ENS MARXEN ELS TRESORS

Aquest va ser el comentari que una molt bona amiga em va fer després de sortir de l’enterrament d’en Ricardo de can Jubany.

La setmana passada vàrem enterrar l’avi Cames, de més de 90 anys. Aquesta setmana hem enterrat en Ricardo. Malauradament, tenim aquest degoteig de persones que ens deixen. Són persones a qui els devem tot, que han estimat com ningú el nostre municipi, que tenien moltes històries a explicar-nos, històries d’abans de la guerra i ja no dic la memòria de l’espantosa Guerra Civil que van haver de viure, històries que nosaltres badant escoltàvem.

Ens toca viure l’època de les noves tecnologies, de l’ADSL, de la telefonia mòbil, de no sé quants canals de televisió acabarem veient quan ens arribi el digital, però entre nosaltres hi viuen persones que de petits potser no tenien corrent elèctric, malgrat que a Dosrius va arribar l’any 1922, aproximadament, fins que no es va implantar a totes les cases va tardar uns anys. Era una altra manera molt diferent de viure, tot i que no parlem de tants anys enrere.

Totes aquestes persones que ens han deixat eren tresors a l’hora de recuperar la memòria històrica, una memòria històrica que no podem perdre. S’hi està treballant per deixar-ho tot enregistrat i escrit, amb la finalitat que tinguem una documentació molt valuosa, que en qualsevol moment es pugui consultar. El boca a boca és molt agradable, però les coses s’han de deixar escrites i enregistrades.