El Dimecres de Cendra, quan un nen sortia de l’escola, concretament de l’Encarnació Fonoll, va caure i va tenir tanta punteria que va picar de cap contra una pedra. Això va passar en el torrent que està al costat de la mateixa escola, que en principi ha de recollir les aigües de les Costes d’en Vergés.
Hi ha un gran debat sobre si hem de cobrir o no aquesta riereta. Us ben asseguro que si jo pogués ja estaria tapada, però, com que és competència d’administracions superiors, m’ho prohibeixen totalment.
Ara intentarem tenir el torrent més net i protegir una mica més els dos passos a tocar de l’escola, però els perills en un poble són infinits: cantonades de pedra, cotxes marxa enrere, nens i nenes que corren i no miren on van, són els contratemps que tenim per viure en un poble.
He volgut explicar aquest fet per destacar, en primer lloc, la comprensió del pares del nen, així com també la de la gran majoria de pares i mares que entenen que, tot i tenir els avantatges d’un poble, també tenim alguns inconvenients, però jo no els veuria com inconvenients, sinó com aventures, ja que davant de la llibertat de poder córrer, saltar i enfilar-te, hi entra en joc alguna capbussada.
Si haguéssim d’anar a buscar tots els perill que això pot comportar ens tornaríem bojos.
Recordo quan els meus fills eren petits, que tenien 4 - 5 anys, que van agafar el costum d’enfilar-se als arbres. Va ser una època molt divertida. Era genial veure el meu fill petit, 15 metres a dalt d’un arbre, agafat com un mico, i com s’ho passava. Vam tenir la sort que mai ens va passar res.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario