El dia de Sant Jordi es va presentar un projecte que diu molt d’una societat que deixa de mirar-se interiorment i treballa per a les persones, perquè no quedin despenjades del ritme que estem vivint.
Des de la SES o institut es té molta cura perquè els i les joves del voltant de quinze anys no quedin endarrerits envers al conjunt del seu grup. Tots sabem que no és una edat fàcil. A vegades, per unes determinades circumstàncies no es poden adquirir els requisits que marquen els paràmetres d’ensenyament, però això no vol dir que no es puguin buscar altres camins, perquè la formació sigui la correcta i adequada a l’època que toca viure.
Aquest projecte pont consisteix en què alumnes de tercer de secundària, és a dir, que tenen al voltant de quinze anys, puguin fer pràctiques de treball a l’Ajuntament o bé a algun centre d’ensenyament de primària, per formar-se en una línia diferent de la marcada pels paràmetres d’ensenyament, amb la finalitat de poder tenir el títol de secundària.
La veritat és que la unió d’esforços, tant de l’Ajuntament com de la SES, ha fet possible aquest projecte que és l’inici, és cert que ara són quatre alumnes, però que dóna una sèrie de garanties, ja que troba una sortida a situacions incòmodes, tant per a la família, com per als alumnes, com per a l’institut.
28 abril 2008
25 abril 2008
DIADA DE SANT JORDI
Ja hem celebrat el Sant Jordi del 2008. Enguany estic convençut que ha estat l’any amb més activitats dins el nostre municipi. Fins i tot, pels coneixements que he anat adquirint pels mitjans de comunicació i pel que he pogut veure, ha estat una festa d’un país avançat, d’un país civilitzat i, a més a més, el dia ens va acompanyar.
A Dosrius trobaves taules de venda de llibres i roses pels carrers: Glorieta de Catalunya, Plaça d’Espanya, porta del CEIP del Pi i totes amb gran animació, amb l’esperit de transmetre el missatge del dia de Sant Jordi.
Cal ressaltar totes les festes internes que es varen fer, principalment a les escoles.
A la SES o institut es va celebrar com mai. A l’escola del Pi, els pares i mares varen portar pastissos perquè tots els nens i nenes, professors i professores poguessin esmorzar, a més a més dels actes tradicionals que en un centre d’ensenyament es fan. A l’Encarnació Fonoll es va fer una xerrada explicant qui era l’Encarnació Fonoll, a càrrec de persones que l’havien coneguda, a més a més d’una ballada de sardanes.
Les dones del Casal, dic dones perquè em sembla que no hi ha cap home que faci roses, varen acabar el seu magatzem de roses fetes a mà. Per cert, quina meravella de manualitat, quina flor més ben treballada!
Varen vendre totes les existències. Si haguéssiu vist, suposo que alguna persona en va ser testimoni, com es varen posar a treballar per intentar produir més roses en aquell mateix moment.
A la tarda recital de poesia i cançons, per fer la festa més lluïda, a la plaça de l’Ajuntament.
És a dir, entre tots plegats es va viure amb intensitat i il•lusió. Va ser una gran festa en dia feiner. Felicitats a tothom!
A Dosrius trobaves taules de venda de llibres i roses pels carrers: Glorieta de Catalunya, Plaça d’Espanya, porta del CEIP del Pi i totes amb gran animació, amb l’esperit de transmetre el missatge del dia de Sant Jordi.
Cal ressaltar totes les festes internes que es varen fer, principalment a les escoles.
A la SES o institut es va celebrar com mai. A l’escola del Pi, els pares i mares varen portar pastissos perquè tots els nens i nenes, professors i professores poguessin esmorzar, a més a més dels actes tradicionals que en un centre d’ensenyament es fan. A l’Encarnació Fonoll es va fer una xerrada explicant qui era l’Encarnació Fonoll, a càrrec de persones que l’havien coneguda, a més a més d’una ballada de sardanes.
Les dones del Casal, dic dones perquè em sembla que no hi ha cap home que faci roses, varen acabar el seu magatzem de roses fetes a mà. Per cert, quina meravella de manualitat, quina flor més ben treballada!
Varen vendre totes les existències. Si haguéssiu vist, suposo que alguna persona en va ser testimoni, com es varen posar a treballar per intentar produir més roses en aquell mateix moment.
A la tarda recital de poesia i cançons, per fer la festa més lluïda, a la plaça de l’Ajuntament.
És a dir, entre tots plegats es va viure amb intensitat i il•lusió. Va ser una gran festa en dia feiner. Felicitats a tothom!
22 abril 2008
ALTRE COP PARLANT SOBRE LA PROBLEMÀTICA DE L’AIGUA
M’agrada tornar a parlar sobre tota la problemàtica que genera el tema de l’aigua, i com ho veig jo personalment.
Crec que tothom té molt clar que l’ús de boca és prioritari, per tant, si no tenim aigua per beure, tampoc n’hi ha d’haver per a altres usos.
Déu n’hi do tot l’enrenou que s’ha generat!. Cal tenir en compte que els polítics estan intentant solventar la problemàtica de la població, buscant solucions perquè a 4.500.000 persones no els manqui un dels elements més essencials per a la subsistència, que és l’aigua.
Evidentment que l’han d’anar a buscar on faci falta, sigui el Segre, sigui l’Ebre, siguin vaixells. Únicament i exclusivament la volen per això, perquè arribi a les cases de les famílies. No per especular en creixement urbanístic, ni per a nous polígons industrials, ni per regar hectàrees i hectàrees de conreus. Únicament i exclusivament la volen per al dia a dia de la població de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, és a dir, 4.500.000 persones.
Em deprimeixen molt els oportunismes polítics per part de tothom, les demagògies que s’han arribat a fer i a dir per embrutar l’adversari, l’egoisme quan no volem que un altre s’aprofiti del que, a vegades, ens sobre i, en el cas dels de Iniciativa, que s’ho facin mirar, pocs que són i malavinguts, ja que els de les Terres de l’Ebre demanen que dimiteixi el Conseller i que si es fa la canonada es donaran de baixa del partit polític. Tot plegat, Déu n’hi do!.
El que sí vull fer és un reconeixement a totes aquelles persones que els toca gestionar aquesta necessitat de primer ordre, ja que no és fàcil, perquè facin el que facin estaran criticats, sobretot tenint en compte que estan envoltats de llops vigilant.
Jo els dono tot el meu suport, perquè estic convençut que fan el que saben i el que poden.
Crec que tothom té molt clar que l’ús de boca és prioritari, per tant, si no tenim aigua per beure, tampoc n’hi ha d’haver per a altres usos.
Déu n’hi do tot l’enrenou que s’ha generat!. Cal tenir en compte que els polítics estan intentant solventar la problemàtica de la població, buscant solucions perquè a 4.500.000 persones no els manqui un dels elements més essencials per a la subsistència, que és l’aigua.
Evidentment que l’han d’anar a buscar on faci falta, sigui el Segre, sigui l’Ebre, siguin vaixells. Únicament i exclusivament la volen per això, perquè arribi a les cases de les famílies. No per especular en creixement urbanístic, ni per a nous polígons industrials, ni per regar hectàrees i hectàrees de conreus. Únicament i exclusivament la volen per al dia a dia de la població de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, és a dir, 4.500.000 persones.
Em deprimeixen molt els oportunismes polítics per part de tothom, les demagògies que s’han arribat a fer i a dir per embrutar l’adversari, l’egoisme quan no volem que un altre s’aprofiti del que, a vegades, ens sobre i, en el cas dels de Iniciativa, que s’ho facin mirar, pocs que són i malavinguts, ja que els de les Terres de l’Ebre demanen que dimiteixi el Conseller i que si es fa la canonada es donaran de baixa del partit polític. Tot plegat, Déu n’hi do!.
El que sí vull fer és un reconeixement a totes aquelles persones que els toca gestionar aquesta necessitat de primer ordre, ja que no és fàcil, perquè facin el que facin estaran criticats, sobretot tenint en compte que estan envoltats de llops vigilant.
Jo els dono tot el meu suport, perquè estic convençut que fan el que saben i el que poden.
20 abril 2008
PLE EXTRAORDINARI
Sempre he entès que els càrrecs electes hem de mirar i pensar per l’interès del conjunt i de la totalitat de les persones del municipi.
Dic això, perquè el passat dimarts, dia 15 d’abril, es va haver de fer un ple extraordinari urgent, per tractar un tema d’aquells complicats.
No és la primera vegada que ens trobem amb una qüestió d’aquestes característiques, ja que l’antic alcalde de Convergència i Unió, actual cap de llista i portaveu de CIU a l’Ajuntament, quan a les eleccions municipals de 1999, el poble no li va donar el suport que s’esperava, després de prop de 20 anys de fer d’alcalde, ens va preparar una sorpresa.
La sorpresa va consistir en iniciar un procediment, que la llei li ho permetia, perquè l’Ajuntament expropiés uns terrenys de la seva propietat, ja que l’ordenació no els donava un aprofitament. És a dir que, amb els seus més de vint anys a dins l’Ajuntament, no havia pogut resoldre el tema i, per aquest motiu, demanava 5 milions d’euros a l’Ajuntament, que som tots, perquè l’Ajuntament, anys enrere, no havia actuat correctament.
Aquest va ser un tema molt complicat de resoldre. Fins i tot les primeres resolucions del Jurat d’Expropiació eren contràries a l’Ajuntament, però, per fi, després d’un any treballant-hi i batallant-hi molt, l’equip de govern va aconseguir que l’interès de la col•lectivitat no sortís perjudicat per l’interès privat del que havia estat tants anys alcalde de l’Ajuntament.
Ara ens hem trobat en una situació similar, no de tanta magnitud, però sí important per la quantitat econòmica que ens sol•licitava el propietari d’uns 250 m2, aproximadament, d’una zona verda, que ens demanava prop de 800.000,-- euros.
L’Ajuntament ha intentat buscar totes les fórmules possibles per no haver de fer front a aquesta despesa i, perquè, alhora, la propietat en sortís beneficiada.
Vàrem esgotar tot el termini possible, ja que és un tema amb el qual cal pensar-hi molt, preguntar molt i llegir moltes lleis i, al final, prendre una decisió.
El més sorprenent és que tot i explicar que tant la propietat com l’Ajuntament sortien beneficiats amb la proposta que es presentava al ple, el Sr. Lluís Homs, cap de llista de CIU i regidor a l’oposició, es va indignar, jo crec, perquè l’Ajuntament sortia airós d’aquest nou esdeveniment.
Fins i tot, en alguns moments de la seva intervenció va treure el seu cas, cosa que delata que encara està molt dolgut per no haver-se pogut sortir amb la seva, o sigui, ensorrar l’Ajuntament.
Dic això, perquè el passat dimarts, dia 15 d’abril, es va haver de fer un ple extraordinari urgent, per tractar un tema d’aquells complicats.
No és la primera vegada que ens trobem amb una qüestió d’aquestes característiques, ja que l’antic alcalde de Convergència i Unió, actual cap de llista i portaveu de CIU a l’Ajuntament, quan a les eleccions municipals de 1999, el poble no li va donar el suport que s’esperava, després de prop de 20 anys de fer d’alcalde, ens va preparar una sorpresa.
La sorpresa va consistir en iniciar un procediment, que la llei li ho permetia, perquè l’Ajuntament expropiés uns terrenys de la seva propietat, ja que l’ordenació no els donava un aprofitament. És a dir que, amb els seus més de vint anys a dins l’Ajuntament, no havia pogut resoldre el tema i, per aquest motiu, demanava 5 milions d’euros a l’Ajuntament, que som tots, perquè l’Ajuntament, anys enrere, no havia actuat correctament.
Aquest va ser un tema molt complicat de resoldre. Fins i tot les primeres resolucions del Jurat d’Expropiació eren contràries a l’Ajuntament, però, per fi, després d’un any treballant-hi i batallant-hi molt, l’equip de govern va aconseguir que l’interès de la col•lectivitat no sortís perjudicat per l’interès privat del que havia estat tants anys alcalde de l’Ajuntament.
Ara ens hem trobat en una situació similar, no de tanta magnitud, però sí important per la quantitat econòmica que ens sol•licitava el propietari d’uns 250 m2, aproximadament, d’una zona verda, que ens demanava prop de 800.000,-- euros.
L’Ajuntament ha intentat buscar totes les fórmules possibles per no haver de fer front a aquesta despesa i, perquè, alhora, la propietat en sortís beneficiada.
Vàrem esgotar tot el termini possible, ja que és un tema amb el qual cal pensar-hi molt, preguntar molt i llegir moltes lleis i, al final, prendre una decisió.
El més sorprenent és que tot i explicar que tant la propietat com l’Ajuntament sortien beneficiats amb la proposta que es presentava al ple, el Sr. Lluís Homs, cap de llista de CIU i regidor a l’oposició, es va indignar, jo crec, perquè l’Ajuntament sortia airós d’aquest nou esdeveniment.
Fins i tot, en alguns moments de la seva intervenció va treure el seu cas, cosa que delata que encara està molt dolgut per no haver-se pogut sortir amb la seva, o sigui, ensorrar l’Ajuntament.
17 abril 2008
GERMANDAT DE CANYAMARS
El tercer diumenge després de Setmana Santa, qui vulgui gaudir d’un acte de sentiment que l’apunti a la seva agenda, se celebra l’assemblea i festa de la Germandat de Canyamars, que enguany ha fet el 129è aniversari.
La Germandat es va crear per atendre les necessitats de les persones, és a dir, fou l’equivalent a la Seguretat Social actual.
Qui va dissenyar aquest model de viure en comunitat, va tenir una visió socialment avançada, ja que tot el poble hi estava associat i pagava una quota.
Hi havia grups de persones que ajudaven, tant en situacions de malaltia com de necessitats econòmiques. Aquests grups de persones anaven a ajudar a tirar endavant les feines que s’haguessin de fer. Per tant, totes les persones associades podien comptar, en cas de necessitat, amb un suport de mà d’obra, i amb un suport econòmic, que sortia de la bossa on anaven a parar les quotes dels associats.
Ara, evidentment, no té sentit, però sí que hi ha un sentiment especial i anualment es fa aquesta assemblea a l’era de can Prats. Als associats i associades se’ls anomena germans i germanes i es passa llista.
La Junta dóna compte de les activitats que realitza, de l’estat de comptes i escolta les propostes que fan els germans i germanes.
Tot això, vigilat per la cobla, que un cop s’acaba l’assemblea i l’esmorzaret que es fa, es toca i canta l’himne de la Germandat. Tots els germans i germanes, acompanyats per la cobla, enlairem la lletra d’una cançó d’orgull.
Especial sentiment, també, que un cop s’acaba l’assemblea i el cant, a toc de cobla, tots els germans i germanes baixem fins a l’església. Sensacions molt agradables que aconsello que ningú se les perdi, tant el moment de l’assemblea, com el cant de l’himne, com la baixada a l’església amb marxes adients per a la caminada, et posen el borró de punta.
És ben cert que aquesta Germandat ara està un procés de molt poca activitat, però jo estic convençut que tot és cíclic i que l’orgull de Canyamars ha d’aixecar aquesta tradició, que s’ha de convertir en un esdeveniment esperat per a tothom.
La Germandat es va crear per atendre les necessitats de les persones, és a dir, fou l’equivalent a la Seguretat Social actual.
Qui va dissenyar aquest model de viure en comunitat, va tenir una visió socialment avançada, ja que tot el poble hi estava associat i pagava una quota.
Hi havia grups de persones que ajudaven, tant en situacions de malaltia com de necessitats econòmiques. Aquests grups de persones anaven a ajudar a tirar endavant les feines que s’haguessin de fer. Per tant, totes les persones associades podien comptar, en cas de necessitat, amb un suport de mà d’obra, i amb un suport econòmic, que sortia de la bossa on anaven a parar les quotes dels associats.
Ara, evidentment, no té sentit, però sí que hi ha un sentiment especial i anualment es fa aquesta assemblea a l’era de can Prats. Als associats i associades se’ls anomena germans i germanes i es passa llista.
La Junta dóna compte de les activitats que realitza, de l’estat de comptes i escolta les propostes que fan els germans i germanes.
Tot això, vigilat per la cobla, que un cop s’acaba l’assemblea i l’esmorzaret que es fa, es toca i canta l’himne de la Germandat. Tots els germans i germanes, acompanyats per la cobla, enlairem la lletra d’una cançó d’orgull.
Especial sentiment, també, que un cop s’acaba l’assemblea i el cant, a toc de cobla, tots els germans i germanes baixem fins a l’església. Sensacions molt agradables que aconsello que ningú se les perdi, tant el moment de l’assemblea, com el cant de l’himne, com la baixada a l’església amb marxes adients per a la caminada, et posen el borró de punta.
És ben cert que aquesta Germandat ara està un procés de molt poca activitat, però jo estic convençut que tot és cíclic i que l’orgull de Canyamars ha d’aixecar aquesta tradició, que s’ha de convertir en un esdeveniment esperat per a tothom.
14 abril 2008
MÉS SOBRE LA DIVERSITAT
Ens trobem en un punt envejable del nostre progrés, que és quan les diversitats afloren més, ja que la disponibilitat de recursos, malgrat que estem en un moment de recés i sempre hi ha persones que van més justes que altres, fa que es delatin més els valors, els objectius, els plantejaments de les persones.
Una de les problemàtiques que tenim més al nostre municipi, és la que generen els animals de companyia.
Hi ha qui li agraden els gossos, però potser al costat de casa té un veí que li molesta que bordin, però com que al propietari li agraden, fins i tot, ni ho sent.
Ja qui li agrada la quantitat de gossos i a més li importa poc que puguin fer pudor i que puguin crear inconvenients a altres persones que tenen altres valors.
Fins i tot, deixeu-me que us expliqui el que va passar no fa massa dies.
Un camió de bombers truca a la Policia Local perquè els acompanyi a un domicili on han de fer un servei. Els bombers amb la sirena i amb els homes uniformats a dins del camió per fer l’actuació. El cotxe de policia davant amb la sirena, acompanyant-los al domicili sol•licitat. Un cop a l’indret, resulta que un gat s’havia enfilat a dalt d’un arbre i no en podia baixar, seguns la propietat de la casa.
El camió de bombers intenta fer una maniobra per entrar al pati d’aquesta casa, amb tanta mala sort que queda enganxat al barri, essent inútils els esforços per poder-lo treure i havent de trucar perquè vingués un altre camió de bombers, perquè l’estirés i el pogués desenganxat.
Evidentment, l’altre camió de bombers carregat d’homes guarnits, amb la sirena tocant. Mentrestant, el gat, s’ho anava mirant des de dalt l’arbre, fins que es va desenganxar el camió i varen baixar el gat.
Queda aquí l’anècdota, que pot generar molts comentaris.
Una de les problemàtiques que tenim més al nostre municipi, és la que generen els animals de companyia.
Hi ha qui li agraden els gossos, però potser al costat de casa té un veí que li molesta que bordin, però com que al propietari li agraden, fins i tot, ni ho sent.
Ja qui li agrada la quantitat de gossos i a més li importa poc que puguin fer pudor i que puguin crear inconvenients a altres persones que tenen altres valors.
Fins i tot, deixeu-me que us expliqui el que va passar no fa massa dies.
Un camió de bombers truca a la Policia Local perquè els acompanyi a un domicili on han de fer un servei. Els bombers amb la sirena i amb els homes uniformats a dins del camió per fer l’actuació. El cotxe de policia davant amb la sirena, acompanyant-los al domicili sol•licitat. Un cop a l’indret, resulta que un gat s’havia enfilat a dalt d’un arbre i no en podia baixar, seguns la propietat de la casa.
El camió de bombers intenta fer una maniobra per entrar al pati d’aquesta casa, amb tanta mala sort que queda enganxat al barri, essent inútils els esforços per poder-lo treure i havent de trucar perquè vingués un altre camió de bombers, perquè l’estirés i el pogués desenganxat.
Evidentment, l’altre camió de bombers carregat d’homes guarnits, amb la sirena tocant. Mentrestant, el gat, s’ho anava mirant des de dalt l’arbre, fins que es va desenganxar el camió i varen baixar el gat.
Queda aquí l’anècdota, que pot generar molts comentaris.
09 abril 2008
QÜESTIONS SOBRE L’AIGUA
En situacions extremes, i el cas de l’aigua en aquests moments n’és una, ja que les reserves estan en un estat crític i els consells i avisos que es fan des de les administracions són constants, es veu clarament la gran diversitat de valors de les persones.
N’hi ha que els importa ben poca cosa mantenir els costums, com si fos un recurs inesgotable, però hi ha altres persones que estan molt sensibilitzades.
Avui he rebut un correu d’aquells que et donen satisfacció, que et donen més motius per continuar treballant, perquè els esforços arriben a una quantitat de persones que els saben valorar.
En concret, aquest correu l’ha enviat una senyora que està molt preocupada per la situació de l’aigua. M’explicava que quan es dutxa té una galleda preparada, amb la qual aprofita fins a l’última gota de l’aigua que surt freda, abans no surt la calenta. Aquesta aigua la fa servir per rentar-se les dents, per rentar-se les mans, és a dir, aigua amb doble ús.
També explicava que l’aigua que fa servir per rentar-se el cap, l’aprofitava i després la fa servir per al wàter i així no havia de tirar de la cadena.
L’aigua de bullir verdures, pasta, ... la guardava per regar plantes o per a altres utilitats necessàries, per a les quals pogués servir aquest bé tan preuat.
La veritat, admirable. Confio que la gran majoria de la gent del municipi tingui aquests valors i aquest esperit d’estar atent de quines són les necessitats de la col•lectivitat i de treballar envers les mateixes.
N’hi ha que els importa ben poca cosa mantenir els costums, com si fos un recurs inesgotable, però hi ha altres persones que estan molt sensibilitzades.
Avui he rebut un correu d’aquells que et donen satisfacció, que et donen més motius per continuar treballant, perquè els esforços arriben a una quantitat de persones que els saben valorar.
En concret, aquest correu l’ha enviat una senyora que està molt preocupada per la situació de l’aigua. M’explicava que quan es dutxa té una galleda preparada, amb la qual aprofita fins a l’última gota de l’aigua que surt freda, abans no surt la calenta. Aquesta aigua la fa servir per rentar-se les dents, per rentar-se les mans, és a dir, aigua amb doble ús.
També explicava que l’aigua que fa servir per rentar-se el cap, l’aprofitava i després la fa servir per al wàter i així no havia de tirar de la cadena.
L’aigua de bullir verdures, pasta, ... la guardava per regar plantes o per a altres utilitats necessàries, per a les quals pogués servir aquest bé tan preuat.
La veritat, admirable. Confio que la gran majoria de la gent del municipi tingui aquests valors i aquest esperit d’estar atent de quines són les necessitats de la col•lectivitat i de treballar envers les mateixes.
04 abril 2008
JA HA ARRIBAT EL CUCUT
Doncs sí, ja fa cosa de 6 – 7 dies que s’ha començat a sentir cantar el Cucut.
Jo personalment, el primer dia que el vaig sentir i el vaig veure, va ser el passat dilluns dia 31 de març, però un company de feina el va sentir dos o tres dies abans.
Recordo que quan era petit, a casa meva era tot un esdeveniment quan se sentia per primera vegada el Cucut. Era com si marqués l’inici de la primavera. El tret de sortida de l’explosió, tant vegetal com animal.
El primer que el sentia cantar ho deia amb gran entusiasme. Cal dir, que el meu avi m’explicava que el cucut és un animal que l’has de tenir molt present, perquè les seves actituds i els llocs per on es belluga al matí marquen el temps que farà.
De fet, el cucut és l’animal més gandul que existeix, segons diuen, ja que no incuba els seus propis ous. Un cop els ha de pondre, busca un niu on n’hi hagin. Quan els seus propietaris tenen un descuit, hi va el cucut, fa caure els ous que hi ha al niu, i hi posa els seus, fugint a trot de peixater. L’altre ocellot va incubant els ous que té al niu, fins que neixen els cucuts petits que, a més a més, els ha d’alimentar.
He explicat que, segons el lloc on canta al matí, sabem l’estat en què es troba aquest ocell. El meu avi m’explicava que si canta a baix a la riera, vol dir que està més mandrós del normal. D’això es treu la conclusió que ha de venir pluja, ja que igual que els éssers vius resignem el mal temps perquè tenim dolor o un mal estat anímic, el cucut ho fa a base dels vols, ja que quan ha de fer mal temps vola cap a baix i no té nassos de fer-ho de pujada.
Doncs ja ho sabeu, si voleu saber si plourà o no, escolteu el cucut com canta, a primera hora del matí.
Jo personalment, el primer dia que el vaig sentir i el vaig veure, va ser el passat dilluns dia 31 de març, però un company de feina el va sentir dos o tres dies abans.
Recordo que quan era petit, a casa meva era tot un esdeveniment quan se sentia per primera vegada el Cucut. Era com si marqués l’inici de la primavera. El tret de sortida de l’explosió, tant vegetal com animal.
El primer que el sentia cantar ho deia amb gran entusiasme. Cal dir, que el meu avi m’explicava que el cucut és un animal que l’has de tenir molt present, perquè les seves actituds i els llocs per on es belluga al matí marquen el temps que farà.
De fet, el cucut és l’animal més gandul que existeix, segons diuen, ja que no incuba els seus propis ous. Un cop els ha de pondre, busca un niu on n’hi hagin. Quan els seus propietaris tenen un descuit, hi va el cucut, fa caure els ous que hi ha al niu, i hi posa els seus, fugint a trot de peixater. L’altre ocellot va incubant els ous que té al niu, fins que neixen els cucuts petits que, a més a més, els ha d’alimentar.
He explicat que, segons el lloc on canta al matí, sabem l’estat en què es troba aquest ocell. El meu avi m’explicava que si canta a baix a la riera, vol dir que està més mandrós del normal. D’això es treu la conclusió que ha de venir pluja, ja que igual que els éssers vius resignem el mal temps perquè tenim dolor o un mal estat anímic, el cucut ho fa a base dels vols, ja que quan ha de fer mal temps vola cap a baix i no té nassos de fer-ho de pujada.
Doncs ja ho sabeu, si voleu saber si plourà o no, escolteu el cucut com canta, a primera hora del matí.
01 abril 2008
SATISFACCIONS QUE NO T’ESPERES
Un diumenge al matí, gaudint de la feina que estava fent, em va entrar al mòbil un SMS d’un número que no tenia enregistrat, que deia: “Has vist l’escrit que ha sortit al diari El Periódico, a l’apartat de ”Cartes al director”. El missatge no el signava ningú.
En aquell moment em va entrar una mica de mal rotllo, pensant a veure que hauran escrit ara, ja que les cartes adreçades al director d’un diari no solen ser massa agradables. Vaig tenir la temptació de trucar al número, preguntant què deia, i qui era, però estava molt immers en la feina i, fins i tot, vaig esborrar el missatge, amb ganes d’oblidar-me del tema.
De tant en tant, em venia al cap: “Hauràs d’anar a veure què diu l’escrit, per respondre’l”, sempre pensant que seria una crítica contra alguna cosa del món de la política.
Quan a hora de dinar vaig arribar a casa, el meu fill estava a l’ordinador i li vaig demanar que entrés al diari El periódico i mirés si trobava les “Cartes al director”. En aquell moment no va saber trobar-ho.
A la tarda, vàrem anar al camp del Barça, a veure el futbol. Tornant em vaig parar a l’autopista per mirar si trobava El periódico. Allà no el tenien, però sí en una benzinera de Mataró.
Quan el vaig tenir a les mans, no el vaig mirar fins que vaig arribar a casa. Vaig començar a fullejar-lo i, sorpresa, una carta d’un veí que, en principi, no el vaig saber identificar, però sí que sé els motius pels qual la va escriure. Un escrit com aquest et dóna molta satisfacció i et reafirma en els plantejaments de com has de fer la feina que et toca fer.
Qui el vulgui llegir, que premi aquí.
Aquest escrit ha calat moltíssim, ja que encara és l’hora que vaig pel món i la gent m’ho comenta, felicitant-me i mirant-me de dalt a baix, com si fos una persona estranya, però també ha calat en els meus adversaris, ja que els fa més enemics i els dóna “muscle a les seves vísceres”. Coses de la vida!
Serveixin aquestes quatre ratlles, en atenció a l’escrit que em va fer aquest veí del nucli de can Massuet del Far, ja que em va donar molta satisfacció i em dóna ànims per continuar treballant, d’acord amb els plantejaments que m’he imposat.
En aquell moment em va entrar una mica de mal rotllo, pensant a veure que hauran escrit ara, ja que les cartes adreçades al director d’un diari no solen ser massa agradables. Vaig tenir la temptació de trucar al número, preguntant què deia, i qui era, però estava molt immers en la feina i, fins i tot, vaig esborrar el missatge, amb ganes d’oblidar-me del tema.
De tant en tant, em venia al cap: “Hauràs d’anar a veure què diu l’escrit, per respondre’l”, sempre pensant que seria una crítica contra alguna cosa del món de la política.
Quan a hora de dinar vaig arribar a casa, el meu fill estava a l’ordinador i li vaig demanar que entrés al diari El periódico i mirés si trobava les “Cartes al director”. En aquell moment no va saber trobar-ho.
A la tarda, vàrem anar al camp del Barça, a veure el futbol. Tornant em vaig parar a l’autopista per mirar si trobava El periódico. Allà no el tenien, però sí en una benzinera de Mataró.
Quan el vaig tenir a les mans, no el vaig mirar fins que vaig arribar a casa. Vaig començar a fullejar-lo i, sorpresa, una carta d’un veí que, en principi, no el vaig saber identificar, però sí que sé els motius pels qual la va escriure. Un escrit com aquest et dóna molta satisfacció i et reafirma en els plantejaments de com has de fer la feina que et toca fer.
Qui el vulgui llegir, que premi aquí.
Aquest escrit ha calat moltíssim, ja que encara és l’hora que vaig pel món i la gent m’ho comenta, felicitant-me i mirant-me de dalt a baix, com si fos una persona estranya, però també ha calat en els meus adversaris, ja que els fa més enemics i els dóna “muscle a les seves vísceres”. Coses de la vida!
Serveixin aquestes quatre ratlles, en atenció a l’escrit que em va fer aquest veí del nucli de can Massuet del Far, ja que em va donar molta satisfacció i em dóna ànims per continuar treballant, d’acord amb els plantejaments que m’he imposat.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
