Tres dies abans de constituir-se els Ajuntaments, els reglaments diuen que cal fer un Ple extraordinari per aprovar les actes que quedin pendents. En aquesta línia va actuar l’Ajuntament de Dosrius.
En aquest últim Ple hi havia tres persones al públic, i dels 11 regidors que té l’Ajuntament en faltaven tres, sobradament excusats. No va durar ni cinc minuts aquest Ple. Ens vam desitjar sort, tant per les persones que deixaven de ser regidors i regidores com per les que continuaven. Però ja que és el meu diari personal, vull plasmar el fet que em va portar més reflexió.
En acabar el Ple, el cap de llista i portaveu de CIU d’aquest mandat , el Sr. Joan Serra Serrapinyana, es va adreçar a mi i em va preguntar que feia la meva mare, ja que s’havia assabentat que dilluns d’aquesta setmana va tenir una intervenció, que per la seva edat, la podem considerar complexa, i automàticament vaig recordar que en un dels meus primers plens a l’oposició, quan el Sr. Serra estava a l’equip de govern, i d’això ja fa bastants anys, vaig arribar mitja hora tard, havent-me excusant amb anterioritat, ja que la meva filla tenia alguna urgència i la vaig haver de portat a l’Hospital. En el moment en que vaig entrar en aquest Ple de deu fer 15 anys, m’assento al meu lloc i davant quedava el Sr. Serra Serrapinyana, que en veu molt baixa em va preguntar com estava la meva filla.
Entre el “com estava la meva filla” i “com està la meva mare”, han passat una pila d’anys i moltes coses. Uns han estat a l’oposició i els altres al govern; disputes per totes bandes, raons de grans magnituds, però dóna la sensació que tot ha tornat al seu camí normal preguntant o interessant-se per la salut d’un familiar molt estimat, a banda de totes les discussions viscerals i fins i tot alguna vegada, fugint de tota normalitat.
Que en poden de ser de simples les relacions entre les persones
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario